DIUMENGE DINOVÈ DE L'ANY - A

(Sols text per imprimir)

El diumenge passat vèiem Jesús que multiplicava els pans i els peixos, i avui el veiem que acomiada la multitud, que se'n va a pregar i que els apòstols pugen a una barca tots sols.

Després d'acomiadar tothom, pujà tot sol a la muntanya per pregar (Mt 14,.22).

Jesús tenia temps per a tot: per predicar, per curar els malalts, per descansar i per fer bones estones d’oració. Jesús sap trobar un moment de pausa, de pau interior, per separar-se de tothom i pregar el seu Pare. Sabeu fins quan va durar l'oració de Jesús? Fins a les tres de la matinada. Una bona estona, oi? Jesús tenia necessitat de comunicar-se amb el Pare.

Nosaltres també necessitem temps i un lloc per estar tot sols amb el qui estimem i sabem que ens estima. Per reorganitzar el nostre cor des de l'amor, des de Déu. Ho hem rebut tot de Déu,. fins i tot la possibilitat de tractar-lo com tractem un amic. Jesús ens diu: Vosaltres sou els meus amics... A vosaltres us he dit amics, perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare (Jn 15,14-15).

En la vida del rector d'Ars s'explica aquesta anècdota: Hi havia un home que es passava moltes estones davant del sagrari sense moure els llavis. El bon rector se li acosta i li pregunta què feia, i llavors ell li contesta: "el miro i ell em mira". Aquell home feia una gran oració.

Santa Edit Stein, carmelita de clausura, la més moderna figura de l'Església Catòlica, escriu: "La nostra vocació és estar davant de Déu per tots". De vegades penso que també aquesta és la meva vocació de sacerdot jubilat.

En la meva vida sacerdotal m'he trobat alguns pares que es queixen que els seus fills ja no resen, i alguna parella diu que l'altra no resa ni vol resar: llavors els cito sant Pau: El marit no creient és santificat gràcies a la seva muller, i la muller no creient és santificada gràcies al marit creient. Si no fos així, els vostres fills serien profans, quan de fet són sants (1Cor 7,14).

George Bernanos, en el Diàleg de les Carmelites, escriu: "Permetent que poguéssim pregar els uns pels altres, Déu ha fet que tota pregària, encara que sigui la d'un pastoret que guarda les seves bèsties, sigui la pregària del gènere humà".

Quan Jesús pregava pensava, sens dubte, en els apòstols, i veient que estaven apurats, deixa la seva oració i els va a ajudar. Hi havia una gran tempesta. Els apòstols, en veure'l, pensen que és un fantasma, i Ell els diu que no tinguin por, que és Ell. Pere va al encontre de Jesús, llavors dubta, s'enfonsa i Jesús li dóna la mà.

Un dels sants al que jo tinc més devoció és sant Pere, perquè el puc imitar. Altres els admiro, però no són de la meva devoció.

Ho deixa tot per seguir Jesucrist: Llavors Pere li va dir: "Mira, nosaltres ho hem deixat tot i t'hem seguit" (Mc 10,28).

Confessa Jesucrist com el Messies: "Vosaltres, qui dieu que sóc?", pregunta Jesús. Pere li respon: "Tu ets el Messies" ( Mc 8,29).

Pere i Jesús parlen molt clar: (...) Aleshores, Pere, prenent-lo a part, es posà a renyar-lo. Però Jesús es girà, i davant dels deixebles renyà Pere, dient-li: "Vés-te’n d’aquí, Satanàs! No veus les coses com Déu, sinó com els homes".

Plora el seu pecat: Diu la criada a Pere: "Aquest anava amb Jesús el Natzarè". Pere ho tornà a negar, tot jurant: "No conec aquest home..." Així que va ser fora, plorà amargament" (Mt 26,74-76).

Pere, en lloc de vetllar, dorm: Jesús després va cap als deixebles i els troba dormint. Diu a Pere: "No heu estat capaços de vetllar una hora amb mi? (Mt 26,40).

Està disposat a morir per Jesús: "Ni que em calgui morir per tu, jo no et negaré pas" (Mt 26,35).

Defensa Jesucrist: Llavors, Simó Pere es va treure una espasa, que portava, i d'un cop tallà l'orella dreta al criat del gran sacerdot (Jn 18,10).

Fonament de l'Església: "Jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església i les forces del reialme de la mort no la podran dominar" (Mt 16,18).

Aplicació de la paraula de Déu a la nostra vida

També a la nostra vida vénen tempestes. Tots podem explicar moments difícils: una desgràcia de família, una malaltia, una crisi de fe, etc. El Senyor ve a ajudar-nos, però vol que nosaltres saltem de la barca i anem al seu encontre, però no com Pere, que té poca fe i s’enfonsa, sinó amb molta fe. Jesús li digué: "Home de poca fe! Per què dubtaves?" (Mt 14,31). El Senyor està al nostre costat per donar-nos la seva mà. La fe no ens resol ni els problemes ni les dificultats, sinó que ens obre els ulls i dóna sentit a la nostra vida. Creure és confiar en Jesús, Ell és el criteri definitiu del nostre amor als germans i esperança última del nostre futur.

El salmista, en la missa d'avui, ens diu: Confio en el Senyor, confio en la seva paraula (Sl 129,5).

Pere cridà: "Senyor, salveu-me". A l'instant Jesús li donà la mà (Mt 14, 31). També nosaltres, quan ens trobem en dificultats, sapiguem dir les mateixes paraules de Pere, i el Senyor ens donarà la mà i que no ens renyi dient-nos que tenim poca fe.

Quan hagueren pujat a la barca el vent amainà i els deixebles es prosternaren i deien: "Realment sou Fill de Déu".

Aquesta ha de ser la nostra fe en Jesús. Saber dir-li: Vós sou el Fill de Déu, el meu mestre, el meu amic i a qui jo tant estimo i voldria estimar més i més. Notem que, quan Jesús pujà a la barca dels apòstols, que avançava amb dificultats -perquè el vent era contrari-, automàticament es féu la calma. És bonic pensar que la primera conseqüència de deixar entrar Jesús en les nostres vides és que ens comunica pau, joia, confiança i el seu amor i un coneixement més profund de la seva persona, com ho experimentaren els apòstols, que deien : "Realment sou Fill de Déu".

Que passeu un bon diumenge i guardeu-vos de la calor!