DIUMENGE 20 DE L'ANY - A

(Sols text per imprimir)

Per comprendre la paraula de Déu ens hem de situar on fou proclamada, els costums d'aquell temps, el pla de Déu i el missatge que volia donar Jesús.

Tir i Sidó eren dues ciutats de Fenícia, una part del Líban actual. Sidó era cèlebre pel seu comerç, i Tir per la seva indústria de púrpura.

És la primera vegada que Jesús surt de Palestina des del començament de la seva vida pública, i potser des del seu naixement per anar a Egipte. Per què hi va? No hi va per predicar, ja que la seva missió personal i immediata, com ens diu Jesús mateix en l'evangeli d'avui, va adreçada els jueus: Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes del poble d'Israel(Mt 15,24). Probablement per tal d'esquivar les molèsties dels fariseus que el seguien des de Jerusalem i, alhora, per passar desconegut en un lloc tranquil(Mc 7,24) i atendre els seus deixebles. Però passa a Jesús, com a nosaltres, que ha de canviar els seus plans i atendre aquella dona pagana que el seu amor de mare la portava davant de Jesús. Diu l'evangelista Marc: Va entrar en una casa i no volia que ningú ho sabés, però no pogué passar desapercebut(Mc 7,24).

En la perspectiva de l'Antic Testament la humanitat queda dividida entre Israel, dipositari de les promeses divines i cridat a ser llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el teu poble (Lluc 2,32) i les nacions que no pertanyen a aquest poble. Jesús ve per tots i, com diu sant Pau: De dos pobles n'ha fet un de sol, destruint el mur que els separava i abolint en el seu propi cos allò que els feia enemics (Fe 2,14-15).

Després d'aquesta introducció, comentem l'evangeli d'avui, que és molt bonic i ple d'ensenyances. La cananea era una dona pagana, no era israelita, que tenia la filla molt malalta, endimoniada, i va sentir parlar de Jesús. Surt al seu encontre i amb crits li diu: Senyor, Fill de David, compadiu-vos de mi: la meva filla està endimoniada(Mt 15,22). No li demana res, solament li exposa el mal que pateix la seva filla, confiant que Jesús ja actuarà. Jesús hi fa el sord. Per què? Potser ho va fer perquè havia descobert la fe d'aquella dona i la volia fer créixer. Ella continua pregant, de tal manera que els deixebles demanen a Jesús que la despatxi. La fe d'aquesta dona es manifesta, sobretot, en la seva humil insistència, remarcada per les paraules dels deixebles: Només fa que seguir-nos i cridar(Mt 15,23).

La dona segueix pregant, encara que Jesús fa el sord, no es cansa, com fem nosaltres moltes vegades, quan veiem que el Senyor fa el sord amb nosaltres. El silenci de Jesús s'explica perquè solament ha vingut per a la casa d'Israel. Després de la resurrecció dirà als seus deixebles: Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova a tota la humanitat (Mc 16,15).

Aquest silenci de Déu, de vegades, ens turmenta. Quantes voltes no ens hem queixat d'aquest silenci davant, per exemple, d'una desgràcia o d'una injustícia?

Job es dirigeix a Déu amb aquestes paraules: Et demano auxili i no m'escoltes, ja no vols fer cas de mi (Jb 30,20).

Davant d'aquest silenci de Jesús, la dona es prostra, es posa de genolls. És la postura d'adoració. Adora el silenci de Jesús. Ell li respon que no està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als gossos. Ella li contesta: És veritat, Senyor, però també els gossos mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos(Mt 15,26-27).

Aquesta dona és molt espavilada. No s'enfada, no li contesta malament, sinó que li dóna la raó. "Teniu raó, Senyor". Però el posa al seu costat. "No us demano, Senyor, el pa, sinó solament les engrunes que els amos menyspreen. M'acontento amb les engrunes que llencen als gossos."

Sembla que li digui: "Sóc com un gos, però el gos està sota la protecció del seu amo". Aquesta dona ens ofereix una gran lliçó: dóna la raó al Senyor, que sempre la té. No vulguis tenir mai la raó quan et presentes davant del Senyor. No et queixis mai i, si et queixes, acaba dient: "Senyor, facis la vostra voluntat".

Jesús no volia fer un miracle, ja que únicament havia estat enviat a les ovelles perdudes d'Israel (Mt 15,24), però aquella mare li toca el cor. Veu la fe d'aquella dona que li repeteix que tingui compassió d'ella i no fa el que li diuen els apòstols, despatxar-la, sinó que li diu: "Dóna, quina fe que tens"! Que sigui tal com vols, i a l'instant es posà bona la seva filla (Mt 15,28).

Jesús escolta i complau aquesta dona estrangera i li fa la guarició de la seva filla. Moltes vegades veiem Jesús parlant amb dones, escoltant-les i fent allò que li demanen. No té cap escrúpol, perquè el seu cor és net, encara que estigui sol amb una d'elles, com en el cas de la Samaritana. Els deixebles s'estranyaren que parlés amb una dona, però cap d'ells gosà preguntar-li què volia, o per què parlava amb ella (Jn 4,27).

Durant tota la vida pública, Jesús va acompanyat d'un grup de dones que el segueixen fins a la creu, i l'evangelista Joan ens diu que Jesús estimava Marta, la seva germana, i Llàtzer (Jn 11,5) La dona té un gran paper a l'Església, encara que fins ara no hagi estat ordenada sacerdot. Què passaria si als nostres temples només vinguessin els homes? Aquest tema és molt llarg, i moltes coses són discutibles. Deixem-ho i no ens hi emboliquem.

L'oració és la veu de la fe. Les persones que perden la fe, abans han perdut l'hàbit de fer oració.

Acabem dient: "Senyor, tingueu compassió de mi i doneu-me la fe de la cananea".

Algunes vegades també nosaltres estem mig endimoniats.

Què tingueu un bon diumenge!