DIUMENGE VINT-I-DOS DE L'ANY - A

(Sols text per imprimir)

Us en recordeu, de les paraules de Pere, quan el Senyor va preguntar: "Qui diu la gent que és el Fill de l'home? Qui diuen que és?" Pere li va respondre : "Vós sou el Messies, el Fill de Déu viu." Jesús li va contestar: "Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs; això no t'ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel". (Mt 16,17-19).

Per comprendre una mica les paraules de Jesús i les de Pere hem de tenir present l'ambient que regnava aquells dies en els apòstols i la concepció que tenien del Messies que havia de venir. Entre els apòstols hi havia un ambient d'alegria i de molta eufòria i entusiasme. Ja sabien que Jesús era el Messies. Ell mateix ho havia confirmat, i l'ambient se centrava en la plenitud de totes les esperances col·lectives, tant les religioses com les temporals. La major part d'ells s'imaginaven un Messies com un rei, un cabdill, un profeta, un sacerdot, un reformador, o tot a la vegada, que portaria el poble d'Israel a una gran prosperitat: tot menys pensar que el Messies seria crucificat, mort i que ressuscitaria. Ningú no podia imaginar-se que el Messies fos un màrtir enfonsat en la humiliació a la vista de tot el món.

"Fuig d'aquí , Satanàs! Em vols fer caure, perquè no penses com Déu, sinó com els homes" (Mt 16,21-24).

Primer Jesús diu a Pere que és sortós, i, en canvi, avui li diu que és un dimoni. "Fuig d'aquí, Satanàs".

Jesús explica clarament el projecte de Déu sobre la seva persona. Jesús el tenia clar i com a home el volia evitar.

Sant Joan diu: Ara em sento contorbat, salva’m d'aquesta hora". (Jn 12,27), i a la muntanya de les Oliveres exclama: Pare, si ho vols, aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva" (Lc 22,42).

El projecte de Déu era la creu. Jesús sabia que era el Messies, perquè havia de agafar la creu i morir en ella. I ho diu clarament, que havia d'anar a Jerusalem i patir molt. Fixeu-vos en el "molt". No solament un sofriment físic, com l'assotament, sinó encara més un sofriment moral, ja que seria rebutjat, repudiat per la classe dirigent del poble d'Israel i per la gent important:

Els senadors, que representen l'aristocràcia laica.

Els grans sacerdots, com Anàs i Caifàs.

Els mestres de la llei, els teòlegs del seu temps.

El poder religiós, el Sanedrí.

El poder civil. Pilat va decidir de satisfer la seva petició, va deixar lliure l'home que era a la presó per disturbis i per assassinat, l'home que ells demanaven, i els va entregar Jesús, tal com ells volien. (Lc 23,24-25).

A aquest sofriment moral, hi podem afegir Judes, que el ven; Pere, que el nega; els deixebles, que l'abandonen, i la veu del poble, que clamava: Que la seva sang caigui sobre nosaltres i els nostres fills (Mt 27,25). Es escollit Barrabàs, i Ell seria clavat entre dos lladres, com un gran malfactor, executat, i al tercer dia ressuscitaria.

Llavors, Pere, pensant fer-li un favor, és posà a renyar-lo. "De cap de les maneres, això a Vós no us pot passar". Qui ets tu, Pere, per renyar Jesús?

Hem de comprendre la reacció de Pere. Pere havia vist molts miracles de Jesús, sabia que era el Fill de Déu, i no podia comprendre que aquell Jesús tan gran fos humiliat, morint en un creu i condemnat pels grans d'Israel.

Jesús reacciona d'aquesta manera Fuig d'aquí, Satanàs. Em vols fer caure perquè no penses com Déu, sinó com els homes.

Jesús diu a Pere que no pensa com Déu, sinó com els homes.

No és veritat que aquestes paraules de Jesús, si les meditem seriosament, ens impressionen?

Més encara van impressionar Pere. Pere és conscient de les paraules de Jesús sobre el seu sofriment, però no comprèn les paraules "ressuscitar al tercer dia". Veu el dolor de Jesús, la seva humiliació i que tot el pensament que tenia de Jesús, com a Messies, se'n va a terra.

Per a Jesús la creu no és un punt d'arribada. És simplement un camí, encara que obligatòriament, el porta a la resurrecció . No podia ressuscitar sense morir.

Tu que m'escoltes, i jo més d'una vegada, hem renyat Déu. Li hem preguntat, per què ha permès alguna cosa que no ens ha agradat o alguna cosa que no comprenem, com, per exemple: els camps de concentració, les guerres o la prosperitat d'aquelles persones que es tenen com a dolentes. Diem sempre: els dolents tenen més sort que no els bons. No renyis mai Déu en la teva vida.

Més d'una vegada en la intimitat amb el Senyor, en la nostra oració, li hem dit que Ell ens ha desil·lusionat, ens ha entristit, ens ha contristat, no ens ha escoltat. Malgrat això, sempre hem d'acabar dient: Facis la vostra voluntat, com diem en el parenostre (Mt 6,10).

Hi ha dues mentalitats: pensar com Déu, o pensar com els homes.

Jesús, com a home, pensa com Déu. Agafa la creu i l'abraça, perquè aquesta és la voluntat del Pare.

En la segona lectura, sant Pau ens ha dit: No us emmotlleu al món present, transformeu-vos renovellant la vostra manera de veure les coses, perquè pugueu reconèixer la voluntat de Déu: reconèixer allò que es bo, agradable a ell i perfecte. (Rm 12,2).

El salmista escriu: Guia'm pel camí dels manaments, que jo l'estimo de veritat. Inclina el meu cor al teu pacte, i que no em deixi subornar (Sl 118,36-37).

No hauríem de sortir d'aquest temple sense preguntar-nos quina és la nostra mentalitat: la del món o la de l'Evangeli.

Una cosa és ser misericordiós, saber perdonar i ser comprensiu davant d'una persona drogaaddicta, d'un matrimoni civil, d’unes relacions prematrimonials, d’una injustícia, etc., i una altra és tenir una mentalitat contraria a l'Evangeli, que condemna totes aquestes coses, i tenir una mentalitat humana que les aprova.

Una mare deia a la seva filla, divorciada i casada novament: filla, et comprenc, però no t'aprovo. Molt ben dit.

Senyor, feu que jo pensi sempre com Déu i estigui disposat a fer sempre la seva voluntat.

Allibereu-me, Senyor, de la ceguesa interior que m'impedeix de veure els vostres pensaments.

Senyor, feu que sempre tingui present:

-la fidelitat al projecte de Déu en mi;

-la fidelitat a la meva vocació cristiana de fill de Déu;

-la fidelitat a la vostra voluntat.