Molts de nosaltres hem tornat de vacances: donem-ne gràcies a Déu i comencem un nou curs amb alegria i amb ganes de treballar.

La parròquia, aquests dies, està fent el programa de tot el curs en els diversos moviments que té: la catequesi, l'equip de matrimonis, els grups d'oració, l'adoració nocturna, els joves, la catequesi d’adults, vida creixent, etc.

Una de les nostres preguntes que ens hem de fer, és aquesta: ¿quina és la nostra participació en la Comunitat parroquial?

La parròquia, segons el Dret canònic, és: "una determinada comunitat de fidels, constituïda d'una manera estable en l'Església particular, la cura pastoral de la qual, sota l'autoritat del bisbe diocesà, és encomanada a un rector, com el seu pastor propi" (Cànon 515).

Un servei d'estació, on, quan en el teu cotxe et falta la benzina, t'hi atures i omples el dipòsit, sense preocupar-te de la persona que va darrere teu.

No és un hotel, on hi vas per menjar, i t'hi seus, menges i te'n vas, sense dir ni la bona nit a la persona que està al teu costat.

La parròquia és una comunitat de persones, que tenen la mateixa fe, estimen Jesucrist i s'esforcen per estimar el germà com vol el Senyor, que va dir: Això us mano, que us estimeu els uns als altres (Jn 15,17).

La parròquia és una comunitat de fe i amor. Hem rebut la fe per desenvolupar-la constantment, catequesi, per celebrar-la en la comunitat, en el culte, i per transformar el món amb la força de l'Esperit Sant. Missió: el cristià és una persona enviada a proclamar el missatge de Jesús.

Si no entenem que ser cristià és formar part d'una comunitat, no hem entès el cristianisme.

Jesucrist va voler que els cristians forméssim el poble de Déu, i no una religió individualista, que solament es comunica amb Déu, sense tenir en compte els germans.

Podríem assenyalar dues característiques que tot cristià ha de tenir en la comunitat cristiana.

-Sentir-se petit. En altres paraules, ser humils de veritat. Una persona orgullosa no pot formar part d'una comunitat. La Mare de Déu diu: Dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalta els humils (Lc 2,51-52).

-Tenir consciència que tots som germans, perquè som fills de Déu. No importa l'edat, la raça, la llengua, el caràcter de les persones, etc.

Moltes vegades, l'edat ens separa, i no parlem de la llengua i del caràcter. La idea de fraternitat és una de les idees fonamentals del cristianisme. "Pregueu, germans, diu el sacerdot, perquè aquest sacrifici meu i vostre sigui acceptable a Déu, Pare omnipotent".

Aquesta idea de fraternitat ens porta a corregir el nostre germà quan s'aparta del camí de Déu en matèria greu, com veurem, després, en el cas que posa sant Pau.

Corregir el germà no és cosa fàcil; ens costa. Sovint ens resulta més fàcil no dir res davant les injustícies i el mal que fan els nostres germans.

Pensem que és millor no complicar-se la vida i crear situacions de tibantor. Jesús ens diu que, si estimo el germà, he de buscar sempre el seu bé, i que, si m'adono que fa el mal i s'equivoca de camí, li ho hem de dir, perquè pugui canviar la seva manera d'actuar.

Jesús ens dóna uns consells molt pràctics. En primer lloc, li parles a soles. Això vol dir que no callis. Molts pares, esposos i d'altres persones adopten el sistema de callar. No hi ha res a fer. Santa Mònica no va cessar, amb el seu exemple, en les seves paraules, i sobretot en les seves oracions, fins que va tenir el goig de veure convertit el seu fill Agustí.

La correcció fraterna és tan important que, si tu no pots, o no ets capaç de convèncer el teu germà, has de buscar l'ajuda en els altres i en la comunitat, però no ho has de deixar.

Jesús diu: Si el teu germà peca, vés a trobar-lo i parleu-ne els dos a sols... Si no te'n fa cas, crida'n un altre o dos més, perquè la causa sigui judicada..... Si tampoc no feia cas d'ells, parla'n a la comunitat reunida (Mt 18,15).

Primer, dialogar amb ell; segon, fes-te ajudar; tercer, digues-ho a la comunitat reunida. Això sí que és pedagògic. No es corregeix fent retret dels seus defectes, sinó amonestar-lo amb amabilitat i amor. Si estimes, fàcilment trobaràs les paraules adequades per corregir el teu germà sense molestar-lo.

Jesús pressuposa que formes part d'una comunitat, on tots us coneixeu i us ajudeu. Una comunitat plena de fe i amor. Per desgràcia, les nostres comunitats estan molt lluny de l'ideal que ens proposa el Crist. Ens falta conèixer-nos i estimar-nos. Haurien de ser fraternals, oberts i acollidors.

Jesús continua dient: Si ni tan sols de la comunitat no volia fer cas, considera'l com si fos un pagà o un publicà (Mt 18,17).

Pitàgores deia: Si tens un amic que et corregeix, dóna-li les gràcies; si no, paga a un enemic que t’ho faci.

Exposició del fet. Hi ha a Corint un cristià que viu incestuosament amb la seva madrastra. Els corintis, que estaven orgullosos de llur saviesa i de llur condició religiosa, han tolerat amb indiferència aquest pecat d'escàndol, tan vergonyós. Sant Pau reprova l'actitud d'aquell i la indiferència d'aquests, més escandalosa encara.

Fa allò que no feren els corintis. Amb autoritat i severitat pronuncia la sentència contra el culpable, sense oblidar-se de la possibilitat de conversió.

Escoltem sant Pau:

Se sent a dir que entre vosaltres hi ha un cas de relació il·legítima, tan greu que no es dóna ni entre els pagans. Em refereixo a un que conviu amb la seva madrastra. I en comptes de tenir-ne pena i excloure de la comunitat l'home que es comporta així, vosaltres n'esteu tan satisfets! Doncs jo, que em trobo corporalment absent, però present en esperit, ja he decidit, com si em trobés enmig vostre, què cal fer amb un home així: amb el poder de Jesús, Senyor nostre, posem aquest home en mans de Satanàs, perquè el seu cos sigui castigat; així se salvarà el seu esperit el dia del Senyor (1Co 5,1-5).

Davant l'exemple de sant Pau, no tenen raó els cristians que s’escandalitzen quan el papa mana, per exemple, a un teòleg que deixi d'ensenyar en una universitat catòlica, o quan un bisbe treu les llicències ministerials a un sacerdot per un escàndol.

Davant l'evangeli d'avui trobem tres sentències del Senyor:

-Jesús reconeix als deixebles col.legialment la facultat de lligar i deslligar: Tot allò que lligueu a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligueu a la terra quedarà deslligat al cel (Mt 18,18).

-L'eficàcia de l'oració comunitària: Si dos de vosaltres, aquí a la terra, s'avenen a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà (Mt 18,19).

-La seva presència en cada autèntica comunitat eclesial. On n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells (Mt 18,20).

Última característica, l'oració comunitària: Jesús ens diu que no n'hi ha prou amb la nostra comunicació personal amb Déu; a més a més, es requereix la nostra comunicació comunitària.

Per això, l'Església obliga els cristians, sota pecat greu, a l'assistència a la santa missa el diumenge i les festes, perquè la missa és l'oració comunitària per excel·lència.

Jesús està present en el nostre sacrifici, quan ens reunim per cantar les seves lloances, oferir al Pare el Cos i la Sang del Crist i participar del Cos i la Sang del Crist en la Comunió.

Demanem a l'Esperit Sant que posi en els nostres llavis paraules d'amabilitat i d'amor quan parlem amb el germà que volem corregir, i que la nostra pregària li sigui agradable perquè surti d'un cor penedit.

Res més. Que tingueu un bon diumenge.