La paràbola de l'evangeli tracta d'una escena típica de Palestina. Hi havia un propietari que va sortir per llogar alguns obrers perquè anessin a la seva vinya a treballar. Els troba a la plaça i queden d'acord en el salari i els hi envia a treballar. Jo encara recordo que això també es feia a Barcelona, a la plaça d'Urquinaona, no fa massa anys.

El propietari fa la mateixa operació d'anar a buscar jornalers a les nou del matí, al migdia, a les tres de la tarda i a les cinc, quan solament faltava una hora per acabar el treball, que finalitzava a les sis: Una hora abans de pondre's el sol, encara en trobà d'altres i els digué: "Què feu aquí tot el dia desvagats?" Ells li contesten: "És que ningú no ens ha llogat". Els diu: "Aneu, també vosaltres, a la meva vinya" (Mt 20,6-7).

En acabar la jornada tots reben la mateixa paga. Llavors vénen les protestes d'alguns dels jornalers: En veure això, rondinaven i deien al propietari: "Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que nosaltres, que hem hagut de suportar tot el pes de la jornada i la calor" ( Mt 20,11-12).

En llegir aquesta paràbola, moltes vegades, he pensat que els primers tenien raó de protestar, ja que havien suportat la calor i la intensitat del treball moltes hores, però havien cobrat igual que els que havien treballat només una hora. Ben mirat, la protesta venia de l'enveja que tenien, ja que havien cobrat un jornal acordat i just. L'enveja és el càncer de l'amor fratern. Sense amor fratern no hi ha cristianisme de veritat. Els cristians s'han de distingir per l'amor.

Potser humanament tenien raó. A nivell de relacions humanes es podria discutir la conducta del propietari. Escoltem sant Pere: És bo d'aguantar un tracte injust quan es fa per amor a Déu. En efecte, què té de gloriós suportar un càstig corporal si heu comès una falta? En canvi, si després d'obrar bé heu de sofrir i ho suporteu amb paciència, això és agradable als ulls de Déu (1Pe 2,19-20).

En aquest cas, en el segle vint-i-u, potser s'hagués organitzat una vaga o una manifestació de protesta, sense recórrer al diàleg i no cedint una mica per ambdues parts.

Profunditzant en la paràbola, cada vegada estic més convençut que els camins de Déu no són els mateixos que els camins dels homes. Jesús digué a Pere, quan aquest el volia apartar de la passió i mort: Em vols fer caure, perquè no penses com Déu, sinó com els homes (Mt 16,23). En la primera lectura hem escoltat aquestes paraules: Els meus pensaments no són els vostres, i els vostres camins no són els meus (Is 55,8). No podem jutjar Déu amb la mateixa mesura que amidem els homes, perquè l'amor de Déu no es pot mesurar amb la mateixa regla.

Quan aixeco els ulls i contemplo Jesús crucificat --miraran aquell que han traspassat-- (Jn 19,37) puc comprendre, una mica, l'amor de Déu, i quan escolto el bon lladre: "Jesús, recorda't de mi, quan arribis al teu regne". Jesús li digué: "T'ho asseguro, avui, estaràs amb mi al paradís" (Lc 23,42), no puc menys que exclamar: "Que sou de gran, Jesús, que admeteu el bon lladre al paradís!". Alguns diuen que va ser lladre fins a l'últim moment de la seva vida, ja que va robar el cel a Jesús.

Semblant a l'amor de Déu, és l'amor de mare. Les mares sempre perdonen els seus fills i els disculpen. Per a una mare no hi ha cap fill dolent. Com deia abans, Déu és amor i bondat, i l'amor no té regles, però, de vegades, no comprenem l'actitud de Déu i protestem, com aquells jornalers que no comprenien l'actitud del propietari de la vinya.

Som capaços d'acceptar la bondat de Déu? De no rondinar quan Déu perdona, compadeix, oblida, dissimula, allarga el càstig i es manifesta bondadós, generós i pacient? També nosaltres ens assemblem a aquells jornalers que no comprenien la bondat i la delicadesa de l'amo de la vinya? El bon obrer mira el seu salari i la bondat del seu amo.

Hi ha cristians que solament miren les seves obres bones, i en això es basa la seva religiositat. "Jo compleixo" diuen. No, la vertadera religió consisteix a mirar la bondat de Déu, donar-li gràcies pels dons rebuts de la seva generosa mà i complir sempre la seva voluntat. El qui obra solament per anar al cel, com si fos una recompensa que Déu li deu, no obra bé. El cel vindrà per ell mateix, per la bondat de Déu, com l'herència passa de pares a fills. El fill que no estimés els seus pares i solament es portés bé per la herència no seria un bon fill. Sant Pau diu: Sigui quin sigui el vostre treball, feu-lo de cor pel Senyor i no pels homes, sabent que el Senyor us donarà en recompensa l'herència del cel. L'amo a qui serviu és el Crist (Col 3,23).

Déu crida tothom a treballar. Nosaltres hem d'estar agraïts, perquè ens ha cridat a primera hora, en sortir el sol. Els nostres pares eren cristians, ens feren batejar i ens educaren cristianament des que vàrem néixer. Donem-ne gràcies a Déu.

El més important en la nostra vida es arribar a la fi i poder escoltar aquestes paraules de Jesús: Veniu, beneïts del meu Pare: rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món (Mt 25,34).

Que tingueu un bon diumenge i una bona setmana. Fins diumenge, si Déu vol.