La paràbola que hem escoltat es refereix literalment al poble d'Israel. Jesús no és escoltat pels dirigents que es tenien per bons, i és escoltat pel poble senzill, i molts d'ells pecadors. El salmista diu: La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l'edifici. És Jahvè, que ho ha fet, i els nostres ulls se'n meravellen (Sl 118, 22-23).

Nosaltres hem de mirar aquesta paràbola amb ulls propis d'un cristià i aplicar-la a la nostra vida cristiana. El Pare, Déu, envia els seus fills, que som nosaltres, a treballar a la seva vinya. Treballar és promoure la salvació dels germans. Construir la Veritat, la Pau, la Justícia amb Misericòrdia. Déu ens parla a l'interior de cadascú, dient-nos que som els seus fills i ens infon la vocació de fer el bé.

CONCEPTE DE PARE I MARE

La idea de pare és molt bonica, però també ho és la de mare. Ara es diu que Déu és Pare i Mare a la vegada, encara que en la Bíblia no es troba la paraula "mare" dedicada a Déu, però sí les seves qualitats.

Trobem a la Sagrada Escriptura aquestes paraules: Com a un nen a qui la mare consola, així jo us consolaré (Is 66,13). És que una mare pot oblidar el seu nadó, pot deixar d'estimar el fill de les seves entranyes? Però, encara que aquestes se n'oblidessin, jo no m'oblidaré de tu" (Is 49,15). Per això, sense exagerar, el papa Joan Pau I afirmava que Déu és Pare, i encara més Mare.

Un pare que tenia dos fills els diu que vagin a la vinya a treballar. L’un li diu que sí, però no hi va; l'altre li diu que no, però hi va (Mt 21,28). El pare és Déu. Quan Jesucrist ens vol parlar de Déu, quasi sempre usa la paraula Pare. És el concepte de Déu que té Jesucrist i que ens vol transmetre. Quan els apòstols li demanaren que els ensenyés a pregar, la primera paraula va ésser Pare nostre (Mt 6,9). Ens hem de preguntar si tenim a Déu com a Pare, que ens estima de veritat i que com a prova d'aquest amor ens ha enviat el seu fill, Jesucrist (Jn 3,16). Si no hem comprès aquesta veritat fonamental no sabem res del nostre cristianisme.

La segona lectura és molt bonica i ens pot ajudar a ensenyar-nos com hem de treballar en la vinya del Senyor. Sant Pau diu: Us suplico que em doneu plenament el goig de veure-us units per uns mateixos sentiments i per una estimació dels uns als altres, unànimes i ben avinguts (Fl 2,2). Sant Pau demanava a la comunitat de Filips que estiguessin units i que s'estimessin. És el mateix que jo, com a responsable de la comunitat de l'Esperit Sant, us demano a tots vosaltres, ara que comencem el nou curs.

Mireu els altres amb humilitat i considereu-los superiors a vosaltres mateixos (Fl 2,3). Si apliquéssim això a la nostra vida cristiana guanyaríem el cel. Sempre volem ser els primers, tenir raó i considerar els altres inferiors a nosaltres: en una paraula, ens falta aquesta virtut de la humilitat i som guiats pels nostres interessos, per l'enveja i la vanaglòria. En una paraula: Tingueu els mateixos sentiments que heu vist en Jesucrist.. Ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: i prengué la condició d'esclau ( Fl 2,6).

Continuem amb la paràbola. Va dir a un dels seus fills: "Vés avui a treballar a la vinya". Ell li va contestar: "No hi vull anar" Però després es va penedir i hi va anar. (Mt 21,29). El fill s'ho va repensar --de savis és rectificar-- i, malgrat haver dit que no, hi va. En la nostra vida agafem actituds no conformes a la voluntat de Déu i més d'una vegada sentim la veu de l'Esperit Sant, en la nostra consciència, que ens diu que no anem bé i que hem de rectificar, però, com que som orgullosos, aguantem el nostre punt de vista, i ens diem interiorment: "He dit que no, i serà que no, i prou". O potser hem de perdonar el nostre germà, que ens ha ofès, i ens falta la virtut de la humilitat per perdonar-lo o demanar-li perdó. El salmista diu: Un esperit que es penedeix, tu, Déu meu, no el menysprees (Sl 51,19).

L'altre fill li diu que sí, però no hi va. Parlar és fàcil. Donar idees perquè ho facin els altres és molt còmode. En la meva vida de rector d'una parròquia he experimentat que hi ha persones que em diuen: "S'hauria de fer tal cosa o tal altra", però quan els hi contestes: "Molt bé, sí, sí, però tu te n’encarregaràs", ja canvien de full.

Un savi dels nostres temps deia que la persona s'ha de mesurar per la qualitat i el nombre de compromisos que pren i que compleix, i això és veritat. També en la vida una cosa és la teoria, i l'altra, la pràctica. En teoria tots som bons, però a la pràctica ningú no pot llançar la primera pedra a l'adúltera, com ens diu l'evangelista: Aquell de vosaltres que no tingui pecat que tiri la primera pedra (Jn 3,7).

Permeteu un incís. Una vegada vaig llegir que un metge va recomanar a un jesuïta anar a nedar. Com que era molt savi, va agafar molts llibres sobre aquest tema i, després d'estudiar-hi molt, es va llençar a la mar i és va ofegar. Suposo que és un conte.

Jesús deia: No tot el que digui "Senyor, Senyor" entrarà en el regne del cel, sinó els qui fan la voluntat del Pare (Mt 7,21), i en castellà se sol dir: Obras son amores y no buenas razones. Tenint en compte que al final de la nostra vida serem jutjats per quelcom més que per les paraules. Les obres són expressió de l'amor.

Acabem traient una conclusió pràctica: que la nostra vida ha d'anar acompanyada no solament de paraules, sinó també d'obres. El llenguatge de la vida és més important que el llenguatge dels llavis, i que l’amor es manifesta en les obres.

Preguem al Senyor que, quan Ell ens demani alguna cosa, no fem com aquell fill que va dir que sí al seu pare i després no ho va fer.