Aquest evangeli és difícil d'entendre si no sabem les circumstàncies en què fou escrit.

La consulta té lloc en el temple de Jerusalem, i els responsables del poble d'Israel ja havien determinat de matar Jesús.

Els faltava un argument per dur a terme el seu propòsit, i aquest el van trobar en la pregunta "si era lícit donar tribut al Cèsar o no".

Era molt maliciosa. Si Jesús responia que no, es posava en contra del poble, que no volia pagar el tribut als romans. Si deia que sí, es posava contra el governador que la manava, incitava a la rebel·lió, amb la perspectiva de la pena de mort.

Jesús demana una moneda del tribut i li donen un denari. Jesús pregunta de qui és la inscripció de la moneda i li contesten que és del César, que portava la imatge i la inscripció de "Tiberi, César, fill del diví August,.Pontífex Màxim".

En quant al tribut, hi havia en aquell temps tres postures: el zelots, avui en diríem nacionalistes radicals, fins a la violència, que negaven totalment donar tribut al Cèsar; els fariseus, avui serien els nacionalistes moderats, que no ho negaven per raons religioses o patriòtiques, però que en la pràctica hi accedien, com a mal menor, i els herodians, avui en diríem els col·laboracionistes, que acceptaven la situació establerta.

Els fariseus i els herodians s'uneixen per anar contra el Mestre. Comencen per fer-li una lloança: Mestre, sabem que dieu sempre la veritat, i que ensenyeu de debò els camins de Déu, sense miraments per ningú, siguin quins siguin, ja que no obreu per complaure els homes.

Jesús els respon: "Doncs, retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu. (Mt 22,16-20).

La resposta de Jesús és extraordinària. Jesús, amb molt d’aplom i amb molta seguretat amb Ell mateix, sap respondre molt bé a aquells que li pregunten per fer-lo caure. La resposta és d’una aixafadissa conseqüència. Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu allò que és de Déu (Mt 22-21).

Aquestes paraules de Jesús han estat molt discutides i s'han aplicat moltes vegades sobre les relacions entre l'Església i l'Estat i sobre la participació dels homes en la política. L'Església no ha fer política, però sí que té el deure d'orientar els cristians, i ells, de cap de les maneres, no hi poden renunciar.

El Concili Vaticà II ensenya: "Els seglars acceptin, com a obligació pròpia, instaurar l’ordre temporal i actuar directament i de forma concreta en aquest ordre, dirigits per la llum de l’Evangeli i de les ensenyances de l’Església i moguts per la caritat cristiana" (Del decret de l’apostolat dels seglars, núm 7).

Sant Pau escriu: Que tothom se sotmeti a les autoritats que tenen el poder, perquè tota autoritat ve de Déu, i les que tenim han estat posades per ell (Rm 13,1). Quan sant Pau escrivia aquestes paraules, a Roma manava el Cèsar.

El catecisme de l’Església Catòlica ensenya: "El ciutadà té l’obligació de no complir les prescripcions de les autoritats civils quan són contràries a les exigències de l’ordre moral, els drets fonamentals de la persona humana o els ensenyaments de l’Evangeli" (C.E.C. núm. 2242).

El Concili Vaticà II ensenya: "El poder civil, la finalitat del qual és tenir cura del bé comú temporal, ha de reconèixer la vida religiosa dels ciutadans i afavorir-la, però s’ha d’afirmar que excediria els seus límits si pretengués dirigir o impedir els actes religiosos" (Declaració sobre la llibertat religiosa, núm. 3).

Jesús aprofita aquesta pregunta sobre si era lícit pagar tribut al César, per parlar de Déu. També nosaltres hem d’aprofitar les ocasions que tenim per parlar de Déu.

Sant Pau escriu: "Cerqueu les coses de dalt, on hi ha el Crist assegut a la dreta de Déu. Poseu el cor en allò que és de dalt, no en allò que és de la terra" (Col 3,1-2).

Com a conseqüència d'aquesta paraula de Déu que hem escoltat, hi podem treure: no hem de ser hipòcrites, hem de donar a Déu el que és de Déu i al César el que és del César i ser sincers, ensenyar el camí de Déu, conforme a la veritat, i que no ens importi el que digui la gent si obrem en consciència, com feia Jesús.

-l'emissió del vot és l'exercici d'un dret natural.

-l'emissió del vot és un deure cívic i, per als cristians, també és una expressió del seu compromís temporal.

-ningú, fora dels casos d'impossibilitat, no pot sentir-se dispensat d'aquesta obligació.

-els creients són lliures, a l'hora de fer la seva acció política, encara que, evidentment, hem de ser coherents amb les nostres creences religioses i en la concepció cristiana dels valors morals.

-cal tenir present, però, que, partint d'aquesta mateixa fe cristiana, la jerarquització dels valors no és necessàriament la mateixa per a tothom.

Feu, Senyor, que sigui un bon ciutadà de la terra, perquè ho pugui ser també del cel.