SANTA MISSA A LA CAPELLA SIXTINA I ADMINISTRACIÓ  DEL SACRAMENT DEL BAPTISME

 HOMILIA BAPTISMAL  DE PAPA BENET XVI

Festa  del Baptisme del Senyor
Diumenge 8 de gener de 2006 

Benvolguts pares, padrins i padrines; benvolguts germans i germanes:

Què succeeix en el baptisme? Què n’esperem, del baptisme? Vosaltres heu avançat una resposta a l'entrada d'aquesta capella: esperem per ais nostres filis la vida eterna. Aquesta és la finalitat del baptisme. Però, com és pot realitzar això? Com pot el bap­tisme donar la vida eterna? Què és la vida eterna? 

Es podria dir, amb paraules més senzilles: es­perem per a aquests fills nostres una vida bona; la veritable vida; la felicitat també en un futur encara desconegut. Nosaltres no podem assegurar aquest do per a tot l'arc del futur desconegut i, per això, ens adrecem al Senyor perquè ens atorgui aquest do. 

A la pregunta: «Com s’esdevindrà això?», hi podem donar dues respostes. La primera: en el baptisme cada infant és introduït en una companyia d'amics que no I'abandonarà mai, ni en la Vida ni en la mort perquè aquesta companyia d'amics es la família de Déu, que duu en ella mateixa la promesa d’eternitat Aquesta companyia d'amics .aquesta família de Déu la qual ara el infant és inserit, l’acompanyarà sempre fins i tot en els dies de sofriment, en les nits fosques de la vida; li brindarà consol i fortalesa i llum. 

Aquesta companyia, aquesta família, li donarà paraules de vida eterna, paraules de llum que responen als grans desafiaments de la vida i donen una orientació exacta so­bre el camí que convé prendre. Aquesta com­panyia brinda a l’infant consol i fortalesa, l'amor de Déu fins i tot  en el llindar de la mort, en la vall fosca de la mort. Li donarà amistat, li donarà vida. I aquesta companyia, sempre fiable, no desapareixerà.  

Ningú de nosaltres  no sap que passarà en el món, a Europa. En els pròxims cinquanta seixanta o setanta anys. Però d'una cosa estem segurs: la família de Déu sempre estarà present i els qui pertanyen a aquesta família mai no estaran sols, tindran sempre l'amistat segura d'Aquell que és la vida. 

Així hem arribat a la segona resposta Aquesta família de Déu, aquesta companyia d'amics és eterna, perquè és comunió amb Aquell que ha vençut la mort, que té en les seves mans les claus de la vida. Estar en la companyia, en la família de Déu, significa es­tar en comunió amb Crist, que és vida i dóna amor etern més enllà de la mort. I si podem dir que amor i veritat són font de vida, són la vida i una vida sense amor no és vida, podem dir que aquesta companyia amb Aquell que és vida realment, amb Aquell que és el Sagrament de la vida, respondrà a tes vostres expectatives, a la vostra esperança. 

Sí, el baptisme insereix en la comunió amb Crist i així dóna vida, la vida. Així hem interpretat el primer diàleg que hem tingut aquí, en el llindar de la capella Sixtina. Ara, després de la benedicció de l'aigua, seguirà un segon diàleg, de gran importància. El contingut és aquest: el baptisme, com hem vist ­és un do, el do de la vida. Però un do ha de ser acollit, ha de ser viscut Un do d’amistat implica un «sí» a l'amic i implica un «no» a tot el que no es compatible amb aquesta amistat, a tot el que és incompatible amb la vida de la família de Déu, amb la vida veri­table en Crist. 

Així, en aquest segon diàleg, es pronuncien tres «no» i tres «sí». Es diu «no», renunciant a les temptacions, al pecat, al diable. Això ho coneixem bé, però potser precisament perquè hem escoltat massa vegades aquestes paraules, ja no ens diuen gran cosa. Llavors hem d’aprofundir: una mica en els continguts d'aquests «no». A què diem «no»? Només així podem comprendre a què volem dir «sí». 

En l'Església antiga aquests «no» es resumien en una paraula que per als homes d'aquell temps era molt comprensible: és re­nuncia - així deien- a la «pompa' diabòlica – és a dir a la promesa de vida en abundància que semblava venir del món pagà, de les seves llibertats de  la seva manera de viure només segons el que agradava. Per tant, era un no a una cultu­ra d'aparent abundància de vida, però que en realitat era una «anticultura» de la mort Era el «no» als espectacles on la mort, la crueltat, la violència s'havien transformat en diversió. Pensem en el que es realitzava en el Coliseu o aquí, en els jardins de Neró, on es cremava els homes com torxes vives. 

La crueltat i la violència s’havien  transformat en motiu de diversió, una veritable perversió de l’alegría, del veritable sentit de la vida. Aquesta «pompa diabòlica», aquesta «anticultura de la mort era una perversió de l'alegria del cos com mercaderia  i com comerç. 

I ara, si reflexionem, podem dir que també en el nostre temps és necessari dir un «no» a la cultura de la mort, àmpliament dominant Una «anticultura» que és manifesta, per exemple, en la droga, en la fugida de la realitat cap a d’il·lusori, cap a una felicitat falsa que expressa en la mentida, en el frau, en la injustícia, en el menyspreu de l’altre; en la fugida de la solidaritat de la responsabilitat perquè fa als pobres,  els que sofreixen, que s'expressa en una sexualitat que és converteix en pura diversió sense responsabilitat, que es transforma  en codificació- per a dir-ho així- de l’home al que ja no considera persona. digne d'un amor personal que exigeix fidelitat, sinó que es converteix en mercaderia, en un mer objecte A aquesta promesa d'aparent felicitat, a aquesta «pom­pa» d'una vida aparent, que en realitat només és instrument de mort, a aquesta «an­ticultura» li diem «no», per a conrear la cultura de la vida. Per això, el «si» cristià, des dels temps antics fins a avui, es un gran «sí» a la vida. Aquest és el nostre «sí» a Crist, el «si» al vencedor de la mort i el «sí» a la vida en el temps i en l’eternitat De la mateix manera que en aquest diàleg baptismal el «no» s'articula en tres renúncies, també el «sí» s'articula en tres adhesions: «sí» al Déu viu, és a dir, a un Déu creador, a una raó creadora que dóna sentit al cosmos i a la nostra vida; «sí» a Crist, és a dir, a un Déu que no va romandre ocult, sinó que té un nom de paraules, .té cos i sang: a un Déu concret que ens dóna la vida i ens mostra el camí de la vida; «sí» a la comunió de l'Església, en la qual Crist és el Déu viu, que entra en el nostre  temps, en la nostra professió i en la vida de cada dia. 

Podríem dir també que el nostre Déu, el contingut d'aquesta cultura de la vida, el contingut del nostre gran «sí», s'expressa en els deu Manaments, que no són un paquet de prohibicions, de «no», sinó que presenten en realitat una  gran visió de la vida. Són un  sí  a un Déu  que dóna sentit al viure (el tres primers manaments); un «sí» a la família (quart manament); un «sí» a la vida (cinquè manament); un «sí» a l'amor responsable (sisè manament); un «sí» a la solidaritat, a la responsabilitat social, a la justícia (setè manament); un «sí» a la veritat (vuitè manament); un «sí» al respecte de l'altre i del que li pertany (novè i desè manaments). 

Aquesta és la filosofia de la vida, és la cultu­ra de la vida, que es fa concreta, practicable i bella en la comunió amb Crist, el Déu viu, que camina amb nosaltres en companyia dels seus amics, en la gran família de l'Església. El baptisme és do de vida. És un «sí» al desafiament de viure veritablement la vida, dient «no» a l'atac (de la mort, que es presenta amb la màscara de la vida; i és un «sí» al gran do de la veritable vida, que es va fer present en el rostre de Crist, el qual se'ns dóna en el baptisme i després en l’Eucaristia. 

Això ho he dit com breu comentari a les pa­raules que en el diàleg baptismal interpre­ten allò que es realitza en aquest sagrament. A més de les paraules, tenim els gestos i els símbols; els indicaré molt breument El pri­mer gest ja l’hem realitzat és el signe de la creu, que se'ns dóna com escut que ha de protegir aquest infant en la seva vida; és com una «senyalització» en el camí de la vida, perquè la creu és el resum de la vida de Jesús. 

Després hi ha els elements: l'aigua, la unció amb l'oli, el vestit blanc i la flama del ciri. l'aigua és símbol de la vida: el baptisme és vida nova en Crist. L'oli és símbol de la força, de la salut, de la bellesa, perquè realment és bell viure en comunió amb Crist. El ves­tit blanc és expressió de la cultura de la bellesa, de la cultura de la vida. I, finalment, la flama del ciri és expressió de la veritat que resplendeix en les foscors de la història i ens indica qui som, d'on venim i a on hem d'anar. 

Volguts padrins i padrines, volguts pares, volguts  germans, donem gràcies avui al Senyor perquè Déu no s'amaga darrere dels núvols del misteri impenetrables, sinó  com que, com deia l’evangeli d’avui, ha obert els cels, se'ns ha mostrat, parla amb nosaltres i està amb nosaltres; viu amb nosaltres i ens guia en la nostra vida; Donem gràcies al Senyor: per aquest do i demanem pels nostres fills perquè tinguin realment la vida, la veritable vida, la vida eterna. Amén.

Versió catalana  de PCM.