14 de setembre

El Divendres Sant ens reuníem per contemplar i meditar la passió i mort de Jesús; avui, ho fem per contemplar la creu on va morir Jesús, que és el símbol primordial acceptat per tots els cristians. En tots els temples hi trobem la creu de Jesucrist.

Escriu sant Andreu de Creta, bisbe: Celebrem la festa de la creu, per la qual les tenebres han estat expulsades i ens ha estat retornada la llum. Celebrem la festa de la creu i som enlairats junts en el Crucificat; deixem sota nostre la terra i el pecat i adquirim els béns superiors. La possessió de la creu és una cosa tan gran i tan magnífica que el qui la posseeix té un gran tresor. (Sermó 1O)

Nicodem va anar a veure Jesús per preguntar-li què havia de fer per aconseguir la vida eterna i Jesús li va respondre que hauria de renéixer per l’aigua i l’esperit. En aquest context trobem les paraules de l’evangeli d’avui: Així com Moisès, en el desert, enlairà la serp, així el fill de l’home, ha de ser enlairat, perquè tots qui creguin en ell tinguin vida eterna.

La primera lectura ens ha explicat que el poble israelita murmurava contra Déu i Moisès i el Senyor va enviar serps verinoses que els piquessin i molta gent moria. Llavors, Moisès va forjar una imatge de serp i tothom que havia estat picat, si mirava la serp salvava la vida.

La festa d’avui és una invitació, que ens fa l’Església, a mirar la creu de Jesucrist, autor de la nostra fe, i tot mirant la creu i el Jesús clavat, podem fer el camí cap a la vida eterna. La creu de Jesucrist ens recordarà que també nosaltres hem d’agafar la nostra i seguir Aquell, que va donar la seva vida per a nosaltres, morint a dalt d’una creu.

Jesús complint la voluntat del Pare: És féu obedient fins a la mort i una mort de creu. Per això Déu l’ha exaltat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom (Fil 2,8-9).

El prefaci de la missa d’avui, ho resumeix d’aquesta manera: A vós que heu posat la salvació del llinatge humà en l’arbre de la creu, i heu fet que ens vingués la vida, d’allà mateix d’on ens vingué la mort, i aquell que vencia en un arbre, també en un arbre fos vençut per Crist Senyor nostre.

ELS PRIMERS CRISTIANS.
Durant els tres primers segles del cristianisme potser no es va utilitzar molt el signe visible de la creu entre els cristians. Cal entendre que l'Església era perseguida i la creu era per la cultura pagana signe de càstig, de derrota i de mal. Per això els cristians utilitzaven altres figures com la del bon Pastor, el peix, l'àncora, la coloma,... tal com veiem en les catacumbes de Roma. Però seria fals dir que els cristians dels primers segles rebutgessin la creu. Al contrari, la duien sempre en el seu cor. Ja des de les Sagrades Escriptures era signe primordial del cristià. San Pau en parla, moltes vegades, en les seves cartes.

DEL SEGLE IV FINS EL SEGLE X
A partir del segle IV, la creu ha estat el símbol per excel·lència per representar Crist i el seu misteri de Salvació. Des del somni de l'emperador Constantí, l'any 312 ("amb aquest senyal venceràs"), el qual va precedir a la seva victòria. El descobriment de la veritable Creu de Crist, a Jerusalem, fou per la mare del mateix emperador, santa Elena, amb la qual el signe de la creu es va propagar. La Festa de l'exaltació de la Santa Creu, que es celebra el 14 de Setembre, es coneix ja a l’Orient en el segle V i a Roma almenys des del segle VII.
Les primeres representacions pictòriques o esculturals de la Creu ofereixen un Crist Gloriós, amb túnica llarga, amb corona real: està en la Creu, però com vencedor, el Ressuscitat. Era necessari que anés així per ensenyar que la creu és la victòria.

DESPRÉS DEL SEGLE X
A l'Edat mitjana es va fer necessari ensenyar més sobre la humanitat de Crist i el valor del seu sofriment i de la nostra unió amb Ell. Jesucrist és representarà en el seu estat de sofriment i dolor com ho coneixem avui dia.

La Creu resumeix tota la teologia sobre Déu, el misteri de la salvació en Crist i la vida cristiana. La Creu ens representa un Déu transcendent, però proper; un Déu que ha volgut vèncer el mal amb el seu propi dolor; un Crist que és Jutge i Senyor, però alhora Servent que ha volgut arribar al total lliurament de si mateix, com imatge de l'amor i de la condescendència de Déu; un Crist que en la seva Pasqua ha donat al món la reconciliació i la Nova Aliança entre la humanitat i Déu.
La Creu il·lumina tota la nostra vida. Ens dóna esperança. Ens ensenya el camí. Ens assegura la victòria de Crist, a través de la renúncia a si mateix, i ens compromet a seguir el mateix estil de vida per arribar a participar en el cel de la vida del Ressuscitat.
La Creu, que per als Jueus era escàndol i per als grecs neciesa (I Cor.1,18-23), que va escandalitzar també als deixebles de Jesús, s'ha convertit en el nostre millor símbol de victòria i esperança, en el nostre més segur signe de salvació i de glòria.
En el N.T., la creu mai és la meta final, sempre és el camí cap a la vida i trànsit cap a la glòria (Mc8,31) ( Jo 3,14; 8,28; 12,32; 19,34.37); (He 2,23.32; 3,15; 5,30-31); (Ap 22,2.14.19).

Senyor, Jesús, us demano que agafi la creu de la mateixa manera que Vós la vàreu agafar i que, com el Cirineu us ajudi a portar la vostra.