Cicle C. Diumenge quart de Quaresma

Aquesta paràbola del fill pròdig, o el pare de la misericòrdia, com s'acostuma anomenar ara, és una de les millors de l'evangeli.

Sens dubte que moltes vegades hem meditat com el fill se'n va de la casa paterna i quan es troba en dificultats es recorda del pare i torna. També l'home quan es troba en dificultats es recorda de Déu. Ens hem de recordar sempre de Déu i especialment quan ens trobem en dificultats.

Avui, jo voldria centrar tota la nostra atenció en la figura del pare, que és una representació del nostre Pare Déu.

L'actitud del pare és admirable perquè procedeix de l'amor. Un dia vaig llegir aquesta frase. L'amor no obra segons la raó sinó segons el cor. El pare no obra segons la raó sinó segons el cor.

Un dia el més jove va dir al seu pare: "Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca" (Lc 15,12).

Quan el fill li demana la part de l'herència que li correspon, l'actitud del pare podria haver estat de fer-se el sord, no deixar-lo marxar, renyar-lo, tot menys donar-li la part de la herència. El pare és bo, i sap que totes aquestes actituds no seran bones per el seu fill. La pitjor per a  ell es deixar-lo marxar amb l'herència, malgrat que sap que en farà mal ús. El pare coneix molt bé el seu fill i sap que el seu fill és lliure i que ell ha de respectar la seva llibertat. No hi ha vertader amor si no hi ha llibertat.

Segurament que abans li va fer moltes reflexions, però va ésser en va. El pare va escollir el que era el millor per al seu fill, la llibertat.

Pares, que m'escolteu, respecteu sempre la llibertat dels vostres fills, com el nostre pare Déu respecta la nostra llibertat, encara que ens pugui perjudicar.

El fill se'n va, però el cor del pare l'acompanya. Quina idea més bonica! Si alguna vegada marxem de la casa paterna, sàpiguen que el cor del nostre Pare Déu ens acompanyarà sempre.

Cada dia, el pare pensa en al seu fill i segurament que el fill no pensa en el seu pare. El nostre Pare Déu sempre pensa en nosaltres, encara que nosaltres no pensem en el nostre Pare Déu.

Com rep el pare al seu fill? Ja ho sabem, amb els braços oberts.

Encara era lluny, que el seu pare el veié, i és commogué, corregué a tirar-se al coll i el besà (Lc 15,20).

Aquesta actitud no procedeix de la raó sinó del cor. L'hagués pogut castigar, com mereixia, no l' hagués pogut rebre, etc. Però el pare digué als criats:"Porteu de pressa el vestit millor, i vestiu-lo i poseu-li un anell i un calçat, porteu el vedell gras per celebrar-ho, mateu-lo i mengem, perquè aquest fill meu, que ja donava per mort, ha tornat viu; i ja el donava per perdut i l’hem retrobat". I es posaren a celebrar-ho (Lc 15,22-24). Que gran i misericordiós us mostreu pare!

Davant del retorn del fill, el pare convida tothom a celebrar-ho amb una gran festa, i al fill gran li diu que cal alegrar-se i fer festa per haver retrobat el qui estava perdut.

El fill gran era un bon xicot, podríem dir. No havia marxat, havia viscut sempre amb el seu pare, però en realitat no estimava de veritat el seu pare, perquè quan torna el seu germà no vol entrar a la festa.

El que estava lluny del pare ara està al seu costat, i el que estava a prop, ara està lluny. No vol entrar.

El pare li diu que s'ha d'alegrar, perquè el seu germà ha tornat.

Cal remarcar que no diu "el meu fill", sinó "el teu germà".

L'espina del pare ja no és el fill petit, sinó el gran, que malgrat, que la seva vida era bona, ara no es vol reconciliar ni en el pare ni en el seu germà.

No puc negar que m’impressionà la lectura d'un llibre que porta per títol "El retorn del fill pròdig", que us recomano, d'en Henri M.J. Houwen, i d'una manera especial m’impressionaren les pàgines dedicades al fill gran. Deixeu-me extreure unes ratlles: "La identificació del fill gran és molt difícil d’identificar. Al capdavall tot el que feia era bo. Era obedient, complidor, fidel a la llei, bon treballador. De portes enfora el fill no tenia cap tara.

Els que anem a missa, moltes vegades, som l’espina que té gravada el Pare Déu en el seu cor, perquè no ens volem reconciliar ni amb Déu ni amb els nostres germans. Ens creiem complidors, perfectes, i que no necessitem del sagrament de la reconciliació. Perdonar de cor és una de les coses més difícils. Jesús ens fa dir:"Perdoneu les nostres culpes, aixì com nosaltres perdonem els nostres deutors" (Mt 6,12).

Déu és el nostre Pare, el pare de la misericòrdia. En l'Escriptura, cent-setanta vegades surt el nom de Déu, com a pare.

Ja sabem com actua el nostre Pare. Quina ha d'ésser la nostra actuació com a fills de Déu?

Nosaltres en aquest temps de Quaresma hem de recuperar el nostre amor al nostre pare Déu, o augmentar-lo.

El pare està disposat a perdonar els seus fills, l'un i l'altre. Cal, però, que el fill gran, que podem ser nosaltres, sigui capaç de reconèixer que la seva actitud no és correcta.

Alguna vegada he pensat que el fill gran tenia raó de no voler entrar, perquè el seu germà havia marxat de casa amb l’herència, i l’havia malgastada portant una vida dissoluta, i encara el seu pare li preparava una gran festa, però la seva actitud, podríem dir, que no es cristiana i sí que ho és la del pare, que sap perdonar i abraçar el seu fill i fer-li un bon petó.

L’actitud del nostre Pare Déu envers nosaltres no és la del germà gran, sinó la del pare, ja que Ell és ric en misericòrdia i ens estima amb un amor immens.

Que tingueu un bon diumenge.