Cicle C. DIUMENGE ONZÈ DE L’ANY
(sols text, per imprimir)

Jesús està a Galilea i és invitat per un fariseu, amic seu, a menjar amb ell.

Cal tenir present l’ambient obert oriental que hi havia en els banquets. Tothom hi podia entrar i sortir sense demanar permís. El curiosos podien tafanejar, per això, aquella dona pecadora no va tenir molta dificultat en entrar a la casa i fins i tot arribar a postrar-se als peus de Jesús.

Quan va entrar hi havia un ambient festiu, com sol haver quan un amic invita un altre amic a menjar a casa seva.

De sobte, hi ha un gran silenci, una dona coneguda com a gran pecadora entra amb un gerro d’alabastre i s’agenolla als peus de Jesús.

Per comprendre millor el que va passar, contemplem els diversos personatges que intervenen i les seves diferents actituds.

El fariseu

El fariseu era un amic de Jesús. Jesús el coneixia bé i l’anomenà pel seu nom, Simó, i ell anomena Jesús, Mestre.

El fariseu invita el Senyor, però d’una manera freda, sense tenir massa detalls amb ell. Jesús li diu: Tu quan he entrat a casa teva no m’has donat aigua per rentar-me els peus (Lc 7, 44). Tu no m’has rebut amb un bes (Lc 7,45) tu no m’has ungit el cap (Lc 7,46).

Jesús està assegut a taula acompanyat de Simó, el fariseu, que el va invitar i els convidats, quan entra una dona que portava una vida pecadora i en saber que Jesús era a taula a casa del fariseu hi anà amb un gerret d’alabastre ple de perfum (Lc 7,37).

En veure-la, la mirada del fariseu i la dels convidats deuria ser de rebuig i condemna, perquè sabien molt bé qui era aquella dona.

El fariseu dubta de que Jesús sigui un profeta. Si ell fos profeta sabria que és i quina vida porta (Lc 7,46).

Simó ha contemplat amb silenci tot el que ha passat i el que passa.

Entra la pecadora, s’agenolla als peus de Jesús, li ungeix els seus peus i els besa. Jesús ho permet i calla, i li posa la comparació del dos homes que devien diners a un prestador (Lc7,4).

Què pensaria Simó de tot això que havia vist i escoltat?

Aquella dona era una pecadora pública i tothom ho sabia, Ella mateixa reconeix el seu pecat i això la porta a anar a la casa del fariseu al saber que Jesus hi era:

Posant-se-li al darrera, plorant, tocant els peus de Jesús (Lc 7 ,38).

Amb les seves llàgrimes començà a mullar-li els peus (Lc 7,38).

I els eixugava amb els cabells (Lc 7,38).

Descripció de la dona pecadora

Era una dona valenta i decidida, sense respecte humans, no parla, només plora i amb delicadesa eixuga els peus de Jesús. No demana res amb el seus llavis, solament amb la seva actitud, pensant que Jesús la respectarà, l’entendrà i li perdonarà els seus pecats.

No té present ni el que pot pensar el fariseu i els seus invitats, ella sols pensa en la misericòrdia de Jesús. Si no hagués trobat Jesús hagués marxat desanimada i potser furiosa si hagués conegut els pensaments del fariseu i dels seus convidats.

Admirable és l’actitud d’aquesta dona que ens dóna molt bon exemple a tots nosaltres.

Encara que l’evangelista no ho digui podem pensar que aquella dona va marxar contenta i alegre, fruint de la pau que el Senyor li havia donat i que va canviar de vida

Envers el fariseu:

No el renya, amb molta delicadesa li fa notar que el seu comportament no ha estat correcte en no besar-lo, ni donar-li aigua per rentar-se els peus i que amb els seus pensaments no hi està d’acord en posar-li aquella comparació entre el dos homes que devien diners a un prestador i no podien tornar el deute.

Jesús alaba la seva fe i li diu: " La teva fe t’ha salvat" i l’acomiada dient: Vés-te’n en pau" (Lc 7, 50).

Jesús va endevinar la seva bona voluntat i el desig de ser millor. La va acollir amb simpatia i li va permetre que s’expressés tal com era, deixant-se rentar els peus amb les seves llàgrimes i eixugar-los amb els seus cabells.

L’acolliment de Jesús la va fer sentir estimada i valorada com a dona.

Si tenim en compte com era el concepte i el tracte que tenia la comunitat jueva envers la dona, encara admirarem més l’actitud de Jesús envers aquella dona pecadora pública.

Jesús diu a la dona que el va besar i ungir: La teva fe t’ha salvat" (Lc 7,50).

Fe de la pecadora.

Si la pecadora palesa en les seves llàgrimes el seu penediment és perquè sabia que aquell a qui rentava els peus li podia perdonar els pecats. Jesús podia i ho va fer. Quan nosaltres ens atansem a rebre el sagrament de la reconciliació sabem que el sacerdot ens pot perdonar els nostres pecats, perquè el mateix Jesucrist, que va dir a la pecadora els teus pecats et són perdonats, vés-te’n en pau, és qui va donar a l’església aquest poder i el sacerdot el va rebre el dia de la seva ordenació.

Una altra faceta és una relació que hi ha entre fe-amor. La fe ens porta a l’amor. Jesús diu al fariseu: Has vist que aquesta dona estima molt i és que eren molts els pecats que li han estat perdonats (Lc 7,47). Jesús estableix una relació entre l’amor i el perdó.

Ens fa pensar que la qualitat i la quantitat de l’amor depenen de la capacitat de demanar perdó i, per tant, de sentir-se pecador.

Si tenim un amor vertader a Jesús, fàcilment veurem que són molts els nostres mancaments i aquest reconeixement és farà humil i veurem la misericòrdia de Jesús que sempre està disposat a perdonar, com a conseqüència de l’amor que ens té.

Anècdota

Recordo que va venir al meu despatx una noia, que el seu pare feia molt poc que s’havia mort i em va dir que havia perdut la fe i que no anava a missa ni a confessar. Després d’haver parlat una llarga estona, en acomiadar-se em va dir que ella voldria tenir la fe que jo tinc. Jo li vaig contestar que encara voldria tenir més fe de la que tinc i li vaig recomanar que no es desanimés que pregués i s’encomanés a la Verge.

Senyor, Vós vau dir a la pecadora que la seva fe l’havia salvat, feu que la meva fe, el meu amor i la meva manera de demanar perdó sigui semblant a la d’ella.