Cicle C. DIUMENGE VINT-I-NOU DE L’ANY
sols text, per imprimir

El diumenge passat l'evangelista Lluc ens parlava de l'agraïment i avui ens parla de la perseverança en l'oració, juntament en la primera lectura de llibre de l'èxode on ens presenta Moisès en oració amb els braços aixecats, quan Abimelec atacà el poble d'Israel. Mentre Moisès pregava guanyava Israel, quan abaixava els braços perdia.

L'exemple de l'Antic Testament és molt expressiu. En la batalla contra els enemics Moisès pregava Déu i li demanava la seva ajuda. Mentre ell mantenia les mans alçades els israelites guanyaven, però, tan bon punt, ell afluixava en la pregària, les coses anaven a l’invers. No és un gest màgic. És un símbol de que la història d'aquell poble no és pot entendre sense l'ajuda de Déu. Aparentment, podia semblar que Moisès hauria d'haver anat al camp de batalla, però no, ell confia en l'oració i va a dalt d'una muntanya per pregar.

Moisès era un home de fe i creia en l'oració. L'home d'avui aprecia l'eficàcia, els mitjans tècnics, l'enginy del treball humà, i no sembla necessitar l'ajuda de Déu per construir un món millor. Molts dels invents de l'home es fan quan hi ha una guerra i serveixen per destruir l'enemic, però Jesús ens adverteix que qui no edifica sobre la roca de Déu, està edificant en fals.

El salm ens convida a alçar els ulls a les muntanyes.

Alço els ulls a les muntanyes: d’on em vindrà l’ajuda? L’ajuda em vindrà del Senyor, el Senyor que ha fet el cel i la terra. (Sl 120,1-2).

En una ciutat hi havia un jutge que desconeixia tot temor de Déu i tota consideració als homes. A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l’anava a trobar sovint i li deia:: Feu-me justícia contra aquest home que pledeja contra mi ( Lc 18,3-4).

No es pot definir un home inassequible amb més gran rigor i exactitud com la que, en una frase, defineix l’evangelista el jutge de la paràbola d’avui. Un home que desconeixia Déu i no l’importaven els homes.

Un home sense fe i desconeixement de Déu.

Tant si li en faels homes i el que podien dir d’ell.

D’un home així es pot esperar tot, com ens descriu l’evangelista i si concedeix el que li demana la viuda és perquè el deixi tranquil. Aquesta viuda és tan pesada que li hauré de fer justícia, si no anirà venint aquí fins que no podré aguantar més (Lc 18,5).

Pregar sempre sense desanimar-se. Jesús, d'una manera plàstica, ens ho descriu en aquell jutge infidel i la pobra viuda que li demanava justícia i per la seva perseverança i el jutge li concedeix el que demanava. No és tracta de comparar Déu amb aquell jutge, que Jesús descriu com a corrupte i impiu, sinó la conducta de la viuda amb una pregària de petició perseverant

Podem dir que tota la vida de Jesús va ser una oració continuada. Heus aquí, alguns exemples:

• Al dotze anys puja al Temple amb els seu pares (Lc 2,46).

• Abans de començar la vida pública es retira al desert a pregar ( Mc 1,13).

• Tenia costum d’anar a la sinagoga el dissabte (Lc 4,16).

• Abans de l’elecció del apòstols passa la nit pregant (Lc 6,12-13).

• En la institució de l’Eucaristia prega (Jo17,1).

• A l’hort de les Oliveres prega al Pare(Mt 26,42).

• També prega a la creu ( Lc 23,46).

Pregar és reconèixer la grandesa de Déu i la nostra feblesa i orientar la nostra vida i el nostre treball segons Déu. Ser cristià és viure en oració.

Pregar, demanant Déu, no significa tractar de convèncer-lo, sinó d’exposar-li els nostres desigs i estar amb comunió amb Ell.

La pregària ens ajuda a sintonitzar amb Déu i exposar-li les nostres necessitats i esperar la seva ajuda.

No sempre el que demanem ens convé en aquell moment. Déu té una visió global de la nostra vida, com el que arriba a la carena d'una muntanya hi veu més que el que comença a caminar.

Em plau recordar la definició de santa Teresa del Nen Jesús, que és la patrona de les missions, i és la jove doctora de l'Església que diu: per a mi la pregària és un impuls del cor, és una mirada senzilla dirigida al cel, és un crit d'agraïment i d'amor, tant en mig de la prova com enmig de la joia, en fi, és una cosa gran, sobrenatural, que eixampla l'ànima i la uneix a Jesús ( Manuscrit Cap. 25).

Pregar és deixar el volant de la nostra vida per a que Crist ens guiï pels seus camins.

L’oració com a contemplació és: mirada de fe, fixada en Jesús." El miro i Ell em mira" deia al seu sant Rector el pagès d’Ars que pregava davant el sagrari... La llum de la mirada de Jesús ens il·lumina els ulls del nostre cor; ens ensenya a veure-ho tot a la llum de la seva veritat i de la seva compassió per a tots els homes ( C.E.C. 2715).

Jesús ens diu que hem de pregar sempre. La pregària ha de ser una actitud habitual del creient.

No es tracta, evidentment, d’estar sempre recitant fórmules, sinó de mantenir una relació amistosa amb el Senyor, de parlar amb Ell.

Jesús ens demana, en la nostra oració, perseverança i la falta de perseverança, moltes vegades, és falta de confiança en el Senyor.

Sovint, el Senyor ens fa esperar, però això no vol dir que faci el sord, sinó que forma part de la seva pedagogia.

Perseverar és signe de confiança: és estar convençuts que serem escoltats, si el que demanem ens convé, i que finalment obtindrem el que hem demanat amb perseverança, com la viuda que va obtenir el que demana al jutge

La lliçó principal de la paràbola és la certesa de que serem escoltats, i que la nostra pregària humil i confiada sempre és atesa pel Senyor

La pregària de petició no és deixar-ho tot a les mans de Déu.

Quan jo visito un malalt li dono dues idees: Posis a les mans de Déu i no perdi la il·lusió de la vida.

Moisès, tot i que avui aparegui amb les mans alçades, no és pas una persona sospitosa de peresa i alienació.

Jesús tenia molt que fer i es passava moltes nits pregant.

Jesús no ens convida a la peresa sinó a unir el nostre treball amb l'oració.

En la paràbola del talents ens diu que hem de treballar per fer fructificar els dons de Déu que hem rebut en bé dels nostres germans. Sant Benet tenia per lema: ora et labora, prega i treballa. El cristià és aquella persona que confia en la voluntat de Déu i al mateix temps posa de la seva part tot el que pot.

El termòmetre de la vertadera oració està en els fruïts que queden en el cor després d'haver resat, per exemple: el goig en el cor, la fraternitat en els germans, l'esperança de ser escoltat, una vivència amical.

Si volem ser cristians de veritat no deixem mai el contacte amb el Senyor, fem bé la nostra pregària.

Que passeu un bon diumenge.