Cicle C. DIUMENGE TRENTA DE L’ANY

Introducció

Jesús parla moltes vegades en paràboles, que són descripcions de la vida real per passar, d’una manera admirable, del natural al sobrenatural. Sant Bernat diu que les paràboles es poden comparar a les ametlles que per fora són agradables i quan les obres i te les menges tenen un gust deliciós. Són fàcils de recordar i entendre i segon el biblista Jeremias, en el text grec, és deixa veure la llengua materna de Jesús.

Relació de Jesús amb alguns fariseus

El catecisme de l’Església Catòlica diu: Des del començament del ministeri públic de Jesús, alguns fariseus i partidaris d’Herodes, amb alguns sacerdots i escribes es van posar d’acord per perdre’l. Amb motiu d’alguns dels seus actes, (expulsió dels dimonis, perdó dels pecats, guaricions en dissabte, interpretació original d’alguns preceptes de puresa legal, familiaritat amb publicans i pecadors públics), Jesús va semblar suspecte de possessió diabòlica i alguns mal intencionats el van acusar de blasfem i de fals profeta, crims religiosos que la llei castigava amb la pena de mort per lapidació. (C.E. C. 574).

Explicació de la paràbola

En aquesta paràbola, Jesús ens parla de l’oració d'un fariseu i la d'un publicà

Els fariseus eren com una secta religiosa, grup de persones que tota la seva religiositat era l’observança de la llei i menyspreaven aquells que no l'observaven.

Els publicans eren aquelles persones que cobraven el tribut que els romans havien imposat al poble jueu i generalment abusaven del seu lloc i es feien rics a les costelles dels altres.

Entre ells hi havia persones bones i dolentes, com l’apòstol escollit de Jesús, Mateu ( Mt 10, 3), Nicodem, que era un mestre de la llei i fariseu i va anar a trobar Jesús de nit i va voler ser el seu amic (Jo 3,2). o com Zaqueu, que era cobrador d'impostos i va invitar Jesús a sopar (Lc 19,5). Jesús era amic de tothom, dels rics i dels pobres, dels justos i dels pecadors. No feia distincions de persones.

Reflexionem, ara, que ens pot dir a nosaltres la paràbola, que suara hem escoltat.

Dues maneres de fer oració. La del fariseu i la del publicà. Jesús ens diu quina és l’oració que agrada al Senyor.

El fariseu, és la persona que observa escrupolosament la llei. És una persona practicant. Generalment, els fariseus consideraven inferiors a ells totes les altres persones i sobrevaloraven els seus mèrits davant de Déu. Déu meu us dono gràcies perquè no sóc com els altres homes (Lc 18,11).

Prega dret, tal com estava manat, el cap aixecat i els braços mirant al cel.

Comenta amb una acció de gràcies la seva vida. Però aquesta acció de gràcies és defectuosa, perquè no dóna gràcies a Déu dels beneficis rebuts, sinó pel que ell és. El fariseu està ple d’orgull i el porta en el seu cor i en les seves paraules.

Això fa que es consideri perfecte i superior als altres i en lloc de ser una acció de gràcies és una alabança a la seva vida farisaica.

Per fer ressaltar la seva figura es compara amb els altres. Ell no és ni lladre, ni injust, ni adúlter, com aquell pecador que també està al temple.

Desprès passa a recordar a Déu els seus mèrits, perquè els posi al seu compte. Dejuna, paga la desena part dels seus ingressos i compleix sempre la llei

L’oració del fariseu és una oració idòlatra. Treu Déu per posar la seva persona a un pedestal.

El pecat del fariseu no és el seu compliment de la llei sinó l'orgull. El sentir-se perfecte i millor que els altres.

Sant Pau escriu; Què us penseu que sou superiors als altres? Què teniu que no hàgiu rebut? Si ho heu rebut perquè us en glorieu com si ho tinguéssiu de vosaltres mateixos (1 Cor 4,7).

I Sant Pere diu: Revestiu-vos d’humilitat els uns als altres, perquè Déu s’enfronta als orgullosos, però concedeix als humils la seva gràcia (1 Pe 5,5).

El publicà és al revés. Sent el pes dels seus pecats i en demana perdó de tot cor a Déu.

La humilitat impregna la seva oració. Té consciència que és pecador, " Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador (Lc 18,13).

Les aparences enganyen. Davant dels homes el fariseu era un sant, davant de Deu ho era el publicà, que va sortir del Temple purificat.

Jesús i Maria models d’humilitat

Tota la vida de Jesús des del seu naixement fins la seva mort a la creu és un acte d’humilitat i Ell mateix es posa per model quan diu:" Aprengueu de mi, que sóc mans i humil de cor ( Mt 11,29).

També Maria és model d’humilitat, Ella mateixa diu: " Perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa" (Lc 1, 48).

La persona humil és agradable a Déu i a les persones que la tracten. La persona orgullosa no és agradable a Déu i fàcilment, tothom l’avorreix.

Conseqüència pràctica

Tu, també‚ avui, has vingut al temple per fer oració.

Pregunta't si la teva oració s'assembla a la oració del fariseu o a la del publicà.

Reconèixer que som pecadors, com va fer el publicà, és molt difícil. Generalment, fem com el fariseu, que ens justifiquem nosaltres mateixos i estem convençuts que la nostra vida és bona, per no dir santa.

Les persones que es creuen santes, no necessiten el sagrament de la penitència i per això passen molt de temps sense confessar-se. De què m' haig de confessar si no tinc cap pecat?

Quan comencem l’Eucaristia tots nosaltres ens reconeixem pecadors i demanem perdó dels nostres pecats i abans d’anar a combregar reconeixem la nostra indignitat.

Que al sortir d'aquest temple el Senyor pugui dir de nosaltres, que sortim purificats, perquè reconeixem els nostres pecats i fem propòsit d'esmena.

Que passeu un bon diumenge i una bona setmana.