IntroduccióCicle
C. Diumenge trenta tres de l'any
(Sols
text, per imprimir)
Introducció
Acabem
l'any litúrgic i aquest temps de tardor ens mou a meditar el sentit dels temps,
la caducitat de la vida, la fragilitat de la persona i la inseguretat de tota
cosa humana.
Aquest
evangeli és un dels més difícil d'interpretar, pel seu estil escatològic,
que vol dir, sobre les últimes realitats i en un to de profecia amb metàfora,
on s’hi mescla el present i el futur i ens
costa molt de distingir quan Jesús parla del present i quan del futur.
En
aquests dies de pluja, en els quals veiem que els rius baixen plens i els
pantans s'omplen, no és fàcil fer una anàlisi de com aquesta aigua acumulada
principalment en el mar es distribueix per tota la terra . Tampoc és fàcil
parlar de la fi del món i sobretot donar una explicació raonada del quan i del
com serà, perquè Jesús, que com a Déu ho sabia,
com a home no ho va voler revelar.
Una
cosa és certa, que els rius, que enriqueixen la terra i l'embelleixen per la
seva aigua, la porten cap al mar i a ell deuen la seva existència. També és
cert que la nostra vida, que és un do de Déu, té per destí entrar per sempre
a l'oceà infinit de la vida de Déu.
Explicació de l’evangeli
Després d'aquesta introducció, preguntem‑nos
com podem comentar la paraula de Déu, perquè ens serveixi per la nostra vida
cristiana
Alguns
parlaven del temple, fent notar les seves pedres magnífiques
i les ofrenes que el decoraven. Jesús
digué;” Això que veieu vindran dies que tot sera destruït: no quedarà
pedra sobre pedra (Lc
21 5 ).
Els
deixebles feren notar la magnificència i la grandiositat del Temple de
Jerusalem i aquestes paraules tan clares de Jesús havien de sonar molt
durament a les orelles dels seus compatriotes.
Però,
evidentment, ell no ho deia per amargar-los sinó per donar a ells i a nosaltres
un ensenyament clar: que no poséssim la nostra confiança en
cap cosa humana, per més meravellosa que sigui, perquè tot és fràgil
i tot és caduc.
Una
de les obres millors i més ben fetes era el temple de Jerusalem. El temple era
el símbol i el centre del poble d'Israel. Destruir el Temple era destruir el
poble d'Israel. Jesús estimava el temple i en considerar que d'aquell Temple no
en quedaria pedra sobre pedra, plorà.
La
lliçó, que nosaltres poden treure, és que totes les coses humanes són
caduques i que tota la nostra confiança l’hem de posar en Déu.
En
la nostra vida cada dia se’ns destruiran coses, cada dia se’ns enfonsaran
seguretats, però nosaltres confiant amb el Senyor, hem de saber reconstruir la
nostra vida. Cada dia hem de
ressuscitar la nostra esperança en el Senyor
Nosaltres,
els qui som una mica grans, hem vist caure el feixisme, que semblava impossible
quan les tropes d'Hitler ocupaven tota l’Europa i caure el comunisme i el mur
de Belin, cosa impensable. Com a opinió personal, us dic que la caiguda del mur
de Berlín, sense tirar cap tret, va ser una
cosa providencial. La mà de Déu actua encara que nosaltres no la veiem.
Els
homes construeixen imperis i ciutats, temples i murs que cauen, nosaltres
cristians hem de ser constructors del Regne de Deu aquí a la terra, que no caurà
mai.
Per
construir, moltes vegades, s'ha de fer caure el que és vell i començar a
edificar de nou. Si tens una casa vella i en vols construir una de nova, l’has
de tirar a terra abans per poder
edificar la nova. Si volem construir un món ple d'amor, de pau, de fraternitat
i de justícia, hem de destruir aquest món de guerra, d'odi i d'injustícia.
Quan dic això, no hem de pensar solament en els governants, sinó en la nostra
vida de cada dia, que està plena d'egoisme, d’odi i d'injustícia, encara
que, no sempre, nosaltres no ho volem reconèixer.
Dante
diu que en el viatge que tots fem cap a l'eternitat trobem
tres feres en el camí, que volen impedir que avancem: una pantera, un
lleó i una lloba.
La
pantera diu Dante és la sensualitat. Es val de tot per
apagar en nosaltres els goigs i el sabor de l'esperit.
Vivim
en un ambient ple de sensualitat i desgraciat l'home que no sap, o no vol,
dominar-la. L'ambient, en el qual vivim
està ple de sensualitat; en la televisió, les revistes pornogràfiques i ara
només faltava el telèfon eròtic.
Trobem,
també, diu Dante el lleó, que representa amb el seu cap alt l'orgull. Per què
es barallen els homes? Tots volen ser els primers, manar i tenir la raó. Jesús
ens diu que quan siguem convidats escollim l'últim lloc i també. els primers
seran els últims i els últims els primers.
Finalment
la lloba, que pot ser aquest món que ens devora amb el seu materialisme, les
comoditats i l'egoisme.
Anomenant
les quatre calamitats en que la Bíblia sol resumir el dolor de la humanitat:
pesta, fam, guerres i terratrèmols i afegeix pels cristians persecucions, que seran
una ocasió de donar testimoni. Feu des d’ara,
el propòsit de no preparar-vos la defensa: jo mateix us donaré una eloqüència
i una saviesa, i cap dels vostres acusadors no serà capaç de resistir-la o de
contradir-la (Lc 21,14).
La
destrucció del Temple de Jerusalem m’ha recordat les nostres d’ara, a més
a més de les guerres.
Naufragi
del TitànicEl
dimecres 10 d'abril de 1.912, a les dotze en punt, salpava del port de
Souhthampton (al costat del Canal de la Mànega, Anglaterra) el vaixell més
luxós i de major grandària construït fins llavors. Es tractava del sortit de
les drassanes de Belfast (Irlanda), havent estat botat el 31 de maig de 1.911.
Aquest
gegant dels mars era el fruit de la carrera que des de principis de segle venia
enfrontant al Regne Unit amb Alemanya pel domini dels mars. Era l'orgull de la
seva companyia propietària.
El
dia catorze, quatre dies després de navegar, el luxós transatlàntic tocava
amb un iceberg i naufragava, morint
ofegades, mil tres centes dotze persones a les aigües de l’Atlàntic Nord.
DESTRUCCIO
DE LES BESONES DEls Estats units
El
dimarts, dia onze de setembre, va ser un dia ple d’angoixosament i tristesa
pels Estats Units i per a tot el món.
Dos
avions segrestats prop de Nova York amb passatgers feien caure les formidables
torres bessones de Nova York i part del pentàgon de Washington.
El
president d’Estats Units, George Bush, va parlar de milers de morts, alguns
diuen tres mil.
Conseqüència
practica
Els
homes posen la seva esperança en la tècnica i en els seus grans invents, la
meva esperança la poso en el Senyor que no falla mai.
Sempre
que celebrem l'Eucaristia recordem el passat: Anunciem la vostra mort,
confessem la vostra resurrecció, però amb una mirada profètica cap al
futur, també, diem . Esperem el vostre retorn, Senyor Jesús.
Cada
Eucaristia ens fa viure una certa tensió entre el passat i el futur.
L'Eucaristia
és el nostre aliment per a aquest futur que és Déu.
Demanem
al Senyor, en acabar aquest anys litúrgic, que ens doni força per ser valents,
obrir les portes al Senyor i arribar a ser sants i això aviat.
Que
passeu un bon diumenge.
Sóc
la tardor. Però voldria tenir-ne més. Voldria que el meu cap, el meu cor i el
meu esperit hi veiessin el caure de les fulles i els dies com un senyal de vida
nova i un temps sense temps. És un signe dramàtic i ensems meravellós que ens
invita, any rera any, malgrat a les aparences a creure en la vida, a desitjar-la
i estimar-la. La vida d’ara i la vida per sempre. Res, ni ningú mor inútilment;
des de que existeixen les vides i les morts engendren nova vida.
(Del llibre de Francesc Malgosa i Riera, Grapat de sol. Grapat d’ombra).