L'ASCENSIÓ DEL SENYOR

Celebrem avui una de les festes més boniques i simpàtiques de tot l'any: la festa de l'Ascensió del Senyor.

Jesús va morir en una creu i va ressuscitar. Després de la Resurrecció, durant quaranta dies es va aparèixer als apòstols per demostrar que era viu, per donar-los les últimes recomanacions. Escriu sant Lluc en els Fets dels Apòstols: "Vosaltres, quan l'Esperit Sant vindrà damunt vostre, rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot Judea, a Samaria i fins a l'extrem de la terra". Quan hagué dit tot això, és va enlairar davant d'ells; un núvol se l'endugué, i el deixaren de veure (Ac 1,8-9).

Els apòstols es quedaren mirant al cel, fins que dos àngels del Senyor els digueren: "Homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d'entre vosaltres cap al cel, vindrà tal com heu vist que se n'hi anava" (Ac 1,11).

En aquesta gran festa de l'Ascensió, jo també us invito a mirar al cel. Estem tan acostumats a mirar a la terra, que ens costa aixecar les nostres mirades cap al cel.

En el dia d'avui mirem al cel i veurem la glòria de Jesús. Ell és el gran sacerdot, que, després d'oferir el gran sacrifici de la creu, amb les seves ferides glorioses està assegut al costat del Pare, per tal d'intercedir per nosaltres.

Contemplem la seva glòria. Ell està sobre tota criatura, sobre els àngels i els arcàngels. Jesús és la persona més gran que hi ha al cel.

La glorificació de Jesús ens porta a considerar la glorificació de tota la humanitat. Jesús és el cap, i allí on està el cap hi han d'estar també els membres, que som nosaltres.

Heu pensat, cristians que m'escolteu, que la nostra veritable pàtria és el cel? El cel és la morada de Déu, on està el nostre Pare, el lloc on es troba tota la felicitat que la criatura pot aconseguir.

Sant Cebrià (ep 56,10,1) diu: "Quina serà la teva glòria i la teva felicitat. Ser admès a veure Déu, tenir l'honor de participar al goig de la salvació i de la llum eterna en companyia del Crist, el teu Déu i Senyor...fruir al Regne del Cel en companyia dels justos i dels amics de Déu de les alegries de la immortalitat adquirida".

Sant Joan ens diu: "Estimats, ara som fills de Déu, però encara no s'ha manifestat allò que serem. Sabem que quan es manifestarà serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és" (1Jn 3,2).

Jesús va al cel per preparar-nos-hi un lloc. Tots tenim un lloc al cel que ens ha guanyat Jesús per la seva passió i mort. No el deixem perdre.

També puja al cel per enviar-nos l'Esperit Sant. Hem escoltat en la primera lectura: Els manà que no s'allunyessin de Jerusalem, i els digué: "Espereu aquí la promesa del Pare que vau sentir del meus llavis", aquesta promesa és l'Esperit Sant.

Sant Joan diu: "Us convé que me'n vagi, perquè, si no me'n vaig, el Defensor no vindrà a vosaltres; en canvi, si me'n vaig, us l'enviaré" (Jn 16,7).

El cristià és un pelegrí que va cap al cel, la ciutat joiosa.

Si jo us preguntés a vosaltres, si voleu anar al cel, estic segur que tots em respondríeu que sí, que hi voleu anar.

I vosaltres em podeu preguntar a mi: quin és el camí que porta al cel?

Mireu, el camí que porta cap al cel és el mateix Jesucrist, que va dir: "Jo sóc el camí, la veritat i la vida" (Jn 14,6). En aquest camí trobem dos senyals. En el primer llegim: "Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament" (Mt 22,37), i en el segon: "Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat" (Jn 15,12). És molt important no perdre el camí; qui perd el camí no arribarà al cel.

Quan vosaltres feu una excursió i voleu pujar en una muntanya, nens i nenes que m'escolteu, veritat que la vostra mare us prepara el menjar?; perquè sense menjar no hi arribaríeu. Així mateix, Jesús ens ha preparat un menjar perquè nosaltres puguem arribar al cel.

Aquest menjar és molt bo i ens dóna molta força. Escolteu bé, és el Cos i la Sang de Jesús.

Jesús digué: "Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. La meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en Mi, i jo, en ell" (Jn 6,54-56).

Els cristians, perquè volem anar a fer companyia a Jesús i estimar Déu i els germans, com el Senyor ens ha ensenyat, anem a rebre l'Eucaristia.

Jesús, en pujar al cel, no ens va deixar orfes (Jn 14,18). Ell ens acompanya en aquest camí que fem cap a la vida eterna. Jesús va prometre estar amb nosaltres fins a la consumació dels segles: "Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món" (Mt 28,20).

Nosaltres experimenten la seva presència, a més a més de l'Eucaristia, quan ens reunim en el seu nom i fem oració: "On hi ha dos o tres reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ell" (Mt 18,20).

Aquesta presència del Senyor ens ha de portar a predicar el nom de Jesús: "Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'Evangeli a tota la humanitat. Els qui creuran i seran batejats se salvaran" (Mc 16,15).

Que aquesta festa de l'Ascensió ens ajudi a pensar i assaborir les coses del cel, a contemplar la majestat de Jesús que seu a la dreta del Déu Pare i a experimentar la seva presència, ja que no creiem en un Jesús mort, sinó ressuscitat, i com a bon amic ens acompanya en aquest camí que tots fem cap a l'eternitat.

En aquesta festa de l'Ascensió desitjo que tots els qui som aquí per celebrar-la, al cel ens puguem veure.

Oda de fray Luis de León, festividad de la Ascensión, 1572

¿Y dejas, pastor santo,

tu grey en este valle hondo, oscuro,

con soledad y llanto:

y tu, rompiendo el puro

aire, te vas al inmortal seguro?

Los antes bienhadados,

y los agora tristes y afligidos,

a tus pechos criados,

de ti desposeídos,

¿a do convertirán ya sus sentidos?

¿Qué mirarán los ojos

que vieron de tu rostro la hermosura,

que no les sea enojos?

Quien oyó tu dulzura

¿qué no tendrá por sordo y desventura?

Aqueste mar turbado,

¿quién le pondrá ya freno? ¿Quién concierto

al viento fiero, airado?

Estando tu encubierto,

¿qué norte guiará la nave al puerto?

¡Ay!, nube envidiosa,

aun deste breve gozo, ¿qué te aquejas?

¿Do vuelas presurosa?

¡Cuán rica te alejas!

Cuán pobres y cuán ciegos, ¡ay!, nos dejas.