SANTA EULÀLIA, VERGE I MÁRTIR
(sólo texto, para imprimir)

Celebrem avui la festa de santa Eulàlia, copatrona de la nostra ciutat de Barcelona. Primer, farem un comentari sobre l’evangeli, i després sobre la festivitat del dia d’avui, santa Eulàlia.

Jesús, en pronunciar la paràbola que suara hem escoltat, es va inspirar en una senzilla festa de unes noces.

A Galilea, en un poble petit, unes noces eren tota una festa major. Tot el poble en participava, perquè la majoria dels habitants eren parents i amics del nuvi, o de la núvia. Hi havia música, cants, les noies belles s'abillaven per fer la cort d'honor a la núvia, els carrers estaven guarnits i també les cases.

La paràbola ens descriu unes noces del temps de Jesús. El nuvi anava a la casa de la núvia, on aquesta l'esperava, i les amigues de la núvia, i, quan arribava el nuvi, sortien a rebre'l. Quan el sol anava cap a la posta, amb gran gatzara, els acompanyaven a la casa del nuvi amb torxes enceses d'oli.

Explicació de la paràbola

Jesús vol explicar què és el regne de Déu, que comença aquí a la terra i acabarà al cel. El compara a unes noces, on regna l'alegria, el goig i la felicitat.

S'enganyen aquells que presenten trist i opressor el missatge de Jesús. Jesús el presenta en unes noces, on hi ha molta alegria

Jesús ens diu en la paràbola: que n'hi havia cinc de prudents i les altres cinc eren desassenyades. Les desassenyades no s'emportaren oli per les torxes, però cadascuna de les prudents se’n proveí d'una ampolla. Com que el nuvi trigava, els vingué son, i totes s'adormiren. Ja era mitjanit, quan se sentí cridar: "L'espòs és aquí. Sortiu a rebre'l" (Mt 25,2-5).

Jesús, en aquesta paràbola, ens vol dir que hem d'estar sempre preparats perquè no sabem l'hora que arribarà l'espòs.

Un dia, preguntaren a sant Lluís Gonzaga què faria si sabés que en aquell moment moriria. Ell va contestar que seguiria jugant, perquè aquesta és la voluntat de Déu. Ell estava preparat sempre. Altres digueren que anirien a confessar-se, o a la capella. Ell va repetir que seguiria jugant. El cristià és aquell que sempre ha d'estar preparat per rebre el Senyor.

Hem escoltat la paràbola de les noies prudents que tenien oli en les llànties, i actualitzant la comparació, com aquell conductor que ha de fer un llarg viatge, revisa el cotxe i posa benzina per no quedar-se a mig camí.

El que aguanta i dóna llum a la llàntia és l’oli. El que aguanta i dóna vida al cristià és l'oli de l'amor.

La vocació cristiana és vocació a l'amor.

Aquest és fonament de tot, altres amors hauran de créixer i desenvolupar-se com a prolongació i expressió d'aquest amor. Sóc fill de Déu i haig d'estimar-lo amb tot el cor.

Escriu sant Pau: La prova que som fills és que Déu ha enviat als nostres cors l'Esperit del seu Fill que crida: "Abba, Pare" (Ga 4,6).

És capaç de proclamar la fe i d'atraure amb una vida que sigui signe transparent.

Jesús digué: Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'Evangeli a tota la humanitat (Mc 16,15).

Jesús, a l'Eucaristia, ens donarà força perquè la torxa de l'amor no s'apagui. Jesús digué: Jo sóc el pa de vida (Jn 6,35).

L'amor misericordiós

Jesús, al final de la nostra vida, ens jutjarà sobre l'amor: les obres de misericòrdia, que descriu l’evangeli:

Llavors els justos li respondran: "Senyor, quan et vàrem veure afamat, i et donarem menjar, o que tenies set, i et donàrem beure...? Us asseguro que tot allò que fèieu a un d'aquest germans meus més petits, a mi m'ho fèieu (Mt 25,37-40).

Jesús ens adverteix que hem de vigilar. Vigilar vol dir estar despert, no dormir, perquè no sabem ni el dia ni l'hora en què ens hem de presentar davant de Déu. Quantes persones han mort d'una manera sobtada, sigui per accident, o de mort natural.

A mitjanit es va sentir un crit que deia: "El nuvi ja és aquí: sortiu a rebre'l". Aquelles noies es despertaren i començaren totes a preparar les torxes. Les que no tenien oli digueren a les altres :"Doneu-nos oli del vostre, que les nostres torxes no s’encenen". Però les prudents els respongueren: "Potser no n'hi hauria prou per a totes; val més que aneu a comprar-ne". Mentre hi eren, arribà el nuvi, i les que estaven a punt entraren amb ell a la festa.I la porta quedà tancada (Mt 25 6-10 ).

Moltes persones viuen com si el nuvi no hagués d'arribar mai i pensen: "Mengem i bevem i passem-ho bé i visquem despreocupats", sense pensar que a l'hora menys pensada s'hauran de presentar a la presència de Déu i que ningú no els podrà ajudar, perquè la salvació és quelcom personal. Ningú no els podrà prestar l'oli per entrar al regne dels cels amb els llantions encesos.

Quan tot ens surt bé, tenim el perill de viure despreocupats.

Avui Jesús ens recorda que la nostra vida és fràgil i que sempre hem d'estar a punt per quan vingui l'espòs, ja que la porta es tancarà.

Som pelegrins que anem a la casa del Pare, que fem el camí cap a la vida eterna i per arribar-hi hem de portar els llantions encesos i, per portar-los encesos, necessitem de la gràcia de Déu i el nostre esforç per complir els dos grans manaments d'estimar de tot cor Déu i els nostres germans com el Crist ens ha ensenyat.

La nostra oració personal i també com a parella i familiar ens ajudarà, juntament amb l'Eucaristia per seguir i no perdre el camí que porta al cel.

I per acabar vull explicar el que em digueren un matrimoni què feien en anar a dormir. "Ens donem les mans i resem un parenostre ben a poca poc, meditant les paraules que el Crist ens va ensenyar i ens diem "bona nit", i d'aquesta manera acabem el dia que el Senyor ens ha donat.

Tres afirmacions fonamentals trobem en les paraules de Jesús:

- El Senyor vindrà.

- Ningú no sap el dia ni l'hora.

- Per això, hem d'estar sempre a punt.

Senyor, ajudeu-me a tenir sempre la meva torxa encesa, i que, mentre visc a la terra, faci provisions abundants de bones obres, i sobretot d'amor, que és l'oli que alimenta la torxa de la meva vida i fa que pugui ser llum que il·lumina el camí de Déu per a mi i als germans.

Santa Eulàlia, per ser la copatrona de Barcelona, és una santa molt venerada a la nostra ciutat comtal. Si aneu, avui, a la catedral, veureu llargues cues de persones devotes que hi van a venerar la Santa.

Referent al seu nom, Eulàlia, ve del grec, de la partícula eu, que significa: 'bé, bo, eloqüent, convincent' i el verb lalio, 'parlar', per tant Eulàlia significa la ben parlada.

Sobre el seu martiri sabem que va ser durant la persecució dels cristians duta a terme pels emperadors Dioclecià i Maximià, l’any 304. El més antic historiador de la santa és el poeta Prudenci, en el seu Perisfanon, himne III, que deixa clara constància de les característiques del seu martiri: el seu cos va ser horriblement flagel·lat i, després de sofrir el turment del foc, va expirar. El seu cos va ser enterrat a l’església de santa Maria de les Arenes, que va ser destruïda per un incendi.

Els llibres de la litúrgia mossaràbiga o visigòtica recullen la seva festa.

Després de la dominació musulmana, la seva fama i santedat va reviure, i la seva devoció s’havia estès pel sud de França. El bisbe de Narbona es va desplaçar a Barcelona per aconseguir una relíquia de la santa a fi de poder construir un temple al seu honor i glòria. Era l’any 878. El bisbe de Barcelona, Frodoí, acabava de descobrir el seu sepulcre i va donar una relíquia al bisbe de Narbona, Sigebodo, perquè pogués construir la desitjada església.

Sota l’altar major de la catedral de Barcelona, en una cripta, hi ha un majestuós sarcòfag, tallat en alabastre per un artista pisà, on són venerades les relíquies de santa Eulàlia,

Aquesta santa, verge i màrtir té un culte constant a Barcelona des de temps immemorial.

És cotitular de la catedral de Barcelona.

Sembla que el seu martiri va tenir lloc el dia d’avui.

En la litúrgia de les vespres de la seva festa, l’Església canta: La soca de la nostra Església ha tret un rebot. Eulàlia, formosa per la santedat del baptisme, més excel·lent encara per la sang del seu martiri.