No fa gaires dies que celebràvem la festa del naixement de Jesús a Betlem, on Maria l’embolcallava i el posava a una menjadora. Josep el contemplava amb alegria, els pastors l’adoraven i els mag, vinguts de l’Orient, li oferiren or, encens i mirra, no a l’establia sinó a una casa.

Quan els mags van ser fora, un àngel del Senyor s’aparegué a Josep en somni i li digué: Llevat de seguida, pren el nen amb la seva mare, fuig cap a Egipte i queda-t’hi fins que jo t’ho digui, perquè Herodes buscarà el nen per matar-lo (Mt 213-14).

Quin misteri! Jesús acaba de néixer i ja es converteix en un exiliat.

Gran havia de ser la fe de la seva mare i de Josep per creure que aquell Infant era el Fill de Déu.

L’àngel li diu que vagi a Egipte i no li revela el futur. Li deixa indeterminat, "queda-t’hi fins que jo t’ho digui”.

Tenir fe és posar-se en les mans de Déu. És està convençut que Ell dirigeix la nostra vida, és creure que seguint els seus camins arribaré a bon port.

Josep obeeix l’àngel. Es llevà, prengué el nen amb la seva mare, sortí, de nit, cap a Egipte ( Mt 2,15).

Josep, de nit, com fa notar l’evangelista Mateu, és dirigeix cap a Egipte, deixant la seva llar, els parents. S'encaminen cap una terra desconeguda, amb l’infant que tenia uns dos anys, com es dedueix de la conversa d’Herodes amb els Mags.

La  sagrada Família deixa la seva pàtria i viu exiliada a Egipte.

Déu podia escollir un altre camí per salvar el seu Fill, però va voler compartir la tristesa de tants immigrats que han de deixar la seva pàtria i viure exiliats per diverses raons.

La sagrada Família a Egipte

No sabem exactament on va anar Josep amb la seva família.

Alguns assenyalen Hermópolis, segons una antiga tradició del segle cinquè, però no sembla versemblant,  ja que està a tres-cents quaranta quilòmetres de Judea. Sembla més versemblant Leontópolis, actualment Tell Yehudiyeh, on hi havia una colònia jueva, alguns comerciants i alguns fugits d’Herodes.

No cal dir que la vida de la sagrada  Família va ser dura tot el temps que va romandre a Egipte, encara que sembla que l'estada va ser curta.

Quin any la sagrada Família s’exilià

Sembla ser que Jesús va néixer a finals de l’any 748 de la fundació de Roma, va marxar a Egipte a la primavera de l’any 749 i va tornar a la mort d’Herodes a l’abril de 750.

La sagrada Família torna a la seva pàtria

Tan bon punt Herodes va morir, un àngel del Senyor s’aparegué en somni a Josep, allà a Egipte, i li digué:”Pren el nen i la seva mare i vés-te'n al país d’Israel, que ja són morts els qui buscaven per matar-lo” (Mt 2,19-20).

Josep amb Jesús i Maria es va dirigir a Natzaret, on l’àngel del Senyor va proposar a Maria ser mare de Jesús.

Natzaret era un poble molt petit, d'uns cent cinquanta habitants, on Jesús va créixer de petit fins als trenta anys, anava a la sinagoga, a l’escola i ajudava a sant Josep.

Jesús habitava a la casa de Natzaret, ara habita en els nostres temples i en el nostre temple que som nosaltres.

Déu no habita únicament en temples construïts per homes o en estatges de fusta o pedra sinó, principalment, en l’ànima feta a imatge de Déu, creada per la mà d’aquest mateix artífex. El benaurat apòstol Pau ho expressa així: El temple de Déu és sagrat, i aquest temple sou vosaltres (Del sermó de sant Cesari d’Arle, bisbe, que es troba en l’ofici de les hores del dia 9 de novembre).

Reflexions sobre la família cristiana

En aquestes festes nadalenques, celebrem la festa de la Sagrada Família. La nostra mirada és dirigeix vers la casa de Natzaret, on hi trobem Josep, Maria i l'Infant Jesús.

A la casa de Natzaret hi veiem que hi és Déu, en la presència de Jesús i no falta l'amor de Maria i Josep, i la seva entrega als demés, que és el fonament de la vida cristiana.

Encara que sigui breument, jo voldria fer ressaltar alguns principis fonamentals que ha de tenir tota família cristiana.

1. El matrimoni i la família és una cosa sagrada perquè van ser instituïts per Déu, quan digué als nostres primers pares, "Creixeu i multipliqueu vos" (Gn 1-28), i per nosaltres els cristians és  també un sagrament instituït per Jesucrist.

2. El matrimoni cristià és fonamenta en l'amor. Davant l'altar i davant de tota l'església, els esposos es prometen estimar-se i créixer contínuament en l'amor. Per això no hem d'admetre el divorci, que es trencar l'amor promès.

3. El matrimoni cristià va dirigit a tenir fills. Ser cooperador de la creació. Per això no podem admetre que siguin cooperadors de la mort, admetent l'avortament.

L'actitud del cristià ha d'ésser valenta i no conformar-se aprovant l’actitud del món.

No és el mateix, conformar-se o admetre, que resignar-se. Alguns pares acaben admetent i conformant-se davant les actituds d’alguns fills, que tenen relacions prematrimonials, es casen pel civil, o s'ajunten i moltes vegades ho volen justificar. Es veritat que els pares no poden tancar la porta als seus fills, però també és veritat que no poden aprovar, admetre o conformar-se amb  la seva actitud.

No vull allargar-me més. Pares cristians, formeu una família cristiana de veritat que, malgrat les dificultats que s'han de superar, si tota la família estima Jesucrist i dóna exemple, serà llum que il·lumina  aquest món que moltes vegades viu a les fosques,

Deu característiques dels matrimonis que s'esforcen en ser feliços.

1.  Estant decidits a que el seu matrimoni funcioni.

2.  Els dos estan oberts i disposats a compartir tot el seu ésser.

3.  Afronten amb valentia les crisis matrimonials, els conflictes i els problemes.

4.  És tenen complerta confiança.

5.  S'accepten tal com són, amb les seves virtuts i els seus defectes.

6.  És perdonen mútuament, de tot cor, tantes vegades com convingui.

7.  Són fidels a l'oració personal i conjugal.

8.  Els agrada estar junts i divertir-se junts.

9.  Destaquen més el que uneix del que els separa.

10. Manifesten externament l'amor que senten en el seu cor.