LA TRISTESA DE MARIA
(sols text, per imprimir)

Avui jo voldria que acompanyéssim la Mare de Déu en la seva tristesa.

Guardem uns moments de silenci i demanem a l’Esperit Sant que ens ajudi a contemplar els dolors de Maria i saber-nos unir a la seva tristesa en aquest Divendres sant.

Comencem fent una composició de lloc, traslladem-nos en un moment al calvari i contemplem Jesús ja clavat a la creu, amb el seu cos ple de sang pels assots que havia rebut, els claus que havien traspassat les seves mans i els seus peus, el seu cap coronat d’espines i els sacerdots insultant-lo, dient que si era fill de Déu que baixés de la creu, i els soldats que se’n reien, dient: "Si ets el Rei dels jueus salva´t a tu mateix" (Lc 23,37).

No gaire lluny, Maria i algunes dones que l’acompanyaven contemplaven aquell espectacle horrorós. Passat algun temps, quan pogueren, s’acostaren a la creu per consolar Jesús amb la seva presència.

Juntament amb Maria hi havia algunes dones que coneixem pel seu nom. L’evangelista Joan diu (19,25): "Vora de la creu hi havia la seva mare, i la germana de la seva mare, Maria, muller de Cleofàs, i Maria Magdalena". Sant Mateu en corrobora els noms (27,56): "També hi havia allà moltes dones que s’ho miraven de lluny estant. Havien seguit Jesús des de Galilea i li prestaven ajut. Entre elles hi havia Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume i de Josep, i la mare dels fills de Zebedeu". I sant Marc els repeteix (15,40): "També hi havia unes dones que s’ho miraven de lluny estant: entre elles, Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume el Menor i de Josep, i Salomé".

Maria, dreta, amb gran fortalesa, era al costat de la creu. Diu el pare la Palma en el seu preciós llibre sobre la passió: "Oh, fortalesa d’ànim! El fill moria i la mare no tenia por de morir, el fill estava estirat a la creu i la mare estava dreta, el fill sofria i la mare oferia el seu sofriment, el fill donava la seva vida per la salut del món i la mare també estava disposada a donar-la".

Quins eren, Maria, els sentiments en aquests moments de tanta tristesa i dolor? El vèieu despullat i no el podíeu vestir, el vèieu escopit i no el podíeu netejar de les escopinades, el vèieu tot ple de sang i no la hi podíeu eixugar, el vèieu plorant i no podíeu eixugar les seves llàgrimes, el volíeu abraçar com a mare i no podíeu perquè estava penjat a la creu. Quin dolor més gran, oh Maria, en contemplar el vostre fill d’aquesta manera! Nosaltres, la nostra Comunitat de l’Esperit Sant, en aquest Divendres sant, ens unim al vostre dolor i a la vostra tristesa.

Totes les mares estimen els seus fills, però Maria estimava Jesús d’una manera especial, perquè sabia que aquell cos, que ella li havia donat per obra i gràcia de l’Esperit Sant, participava de la naturalesa divina, i aquell Jesús crucificat que contemplava era el Fill de Déu que moria per la nostra salvació. Quin dolor més gran no tenia Maria en veure morir el seu fill a dalt de la creu, condemnat per la justícia humana, pregonat com un blasfem i traïdor, nafrat el seu cos i penjat a la creu amb tres claus entre dos lladres. La litúrgia li aplica aquestes paraules del llibre de les lamentacions: "Als qui passeu pel camí, mireu-ho bé i veureu si hi ha un dolor com aquest". Jesús és obra de Maria, com tot fill ho és de la seva mare. Ella li va donar aquest cos que ara contempla ja mort a la creu.

Feia tres dies que plorava, escriu Peguy. Mai cap fill no havia costat tantes llàgrimes a la seva mare. Mai cap fill no ha estimat tant la seva mare, ni tant l’ha glorificada, ni tant feliç l'ha feta. En el dolor, en la joia i en la glorificació final sempre celebrem la seva fidelitat. Continua Peguy: "Mireu què n’ha fet, de la seva mare. D’ençà que començà la seva missió una dona en plors, una pobra en sofrença, una espècie de captaire en compassió".

Boniques són les paraules d’un rector de poble inspirades en Bernanos sobre la tristesa de Maria: "Era la mateixa cara de la tristesa, però d’una tristesa que jo no coneixia, de la qual jo no podia participar, tan propera al meu cor, al miserable cor de l’home, i tanmateix inaccessible. No hi ha tristesa humana sense amarguesa, i aquella, la de Maria, només era suavitat, sense revolta, i aquella només era acceptació. Feia pensar en no sé quina nit ampla, dolça i infinita. La nostra tristesa, finalment, neix de l’experiència de les nostres misèries, d’una experiència sempre impura, i aquella era innocent".

Admirem el sofriment de Maria i la seva fidelitat. Fidelitat és paraula clau, entesa com allò que fa que algú es pugui fiar d’algú altre, que algú pugui descansar tranquil en un altre, que hi pugui posar confiança, que hi pugui creure, que no enganyi.

Maria és fidel en els moments de joia, fidel en els moments de triomf, fidel en els moments difícils. Maria no podia ser infidel en els moments més tristos per a Jesús. Per això, en el dia d’avui la veiem dreta al peu de la creu, trista i afligida, contemplant el seu fill estimat morint, i després quan el Senyor és baixat de la creu, ja mort, en els seus braços, com ho va representar el gran artista Miquel Àngel en la imatge de la Pietat, que es venera en l’església de sant Pere del Vaticà.

Maria és la gran fidel. Maria es fià de Déu quan digué aquell sí a l’àngel: "Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules" (Lc 1, 38), i Déu es fià totalment del sí de Maria ja de bon començament. Maria va correspondre a la fidelitat de Déu fins a la seva assumpció gloriosa.

Finalment, el silenci de Maria. Poques coses impressionen tant com el llarg silenci de Jesús a la creu. I en aquest silenci, humil i majestuós alhora, el fill era calladament acompanyat per la silenciosa presència, també majestuosa i humil, de la mare.

El silenci, juntament amb la humilitat, la pobresa i l’obediència, són puntals de la vida cristiana. Tots ells són ben presents en Maria en el seu càntic i en la seva vida, purifiquen el cor i el fan capaç d’acollir, d’entendre i de sofrir. També nosaltres, doncs, en el silenci, en la humilitat, en la pobresa i en l’obediència serem capaços de comprendre el sofriment d’aquesta dona beneïda entre totes, que el poble ha anomenat amb encert admirable la Dolorosa.

Tot meditant durant uns moments de silenci la passió de Jesús, les llàgrimes de Maria i la seva tristesa, tristesa de mare, acabo demanant a la Verge dolorosa que ens faci sentir el que ella sentia quan estava dreta al peu de la creu.