Fem, avui, la nostra reflexió sobre la segona lectura

Meditem, amb ulls de fe, les principals idees sobre el sacerdoci de Jesucrist, tretes de la carta als Hebreus: Jesús, que per mitjà de la seva pròpia sang entrà a l'etern santuari, com a sacerdot consagrat per sempre pel Pare, ara s'ha assegut a les altures a la dreta de la Majestat divina i des d'allí intercedeix per nosaltres com a Mitjancer, per obrir-nos el camí d'una vida nova i eterna, Ell ens estima i va vessar la seva sang per rentar els nostres pecats.

Jesús mai es presenta, explícitament, com a sacerdot, sens dubte, per les circumstàncies que l'envoltaven, malgrat que les seves accions són sacerdotals. Sí que ho diu, clarament, la carta als Hebreus: "Ningú no es pot apropiar l'honor de ser gran sacerdot: és Déu qui el crida, tal com va cridar Aaron".

Tampoc el Crist no es va atribuir a ell mateix la glòria de ser gran sacerdot, sinó que l’ha rebuda del qui li va dir: Tu ets el meu Fill; avui t'he engendrat. I també diu en un altre lloc: Ets sacerdot per sempre, com ho fou Melquísedec" (He 5,4-6).

Tot sacerdot està destinat a oferir dons i sacrificis. Jesús va oferir el seu propi cos i la seva pròpia sang. D’aquesta manera ho diu la carta als Hebreus: "Però la sang de Crist, que per l'Esperit etern s'ha ofert Ell mateix a Déu com a víctima sense cap defecte, amb molta més raó purificarà la nostra consciència de les obres que porten la mort i podrem donar culte al Déu viu" (He 9,14).

Jesús és el gran Pontífex que uneix Déu amb els homes i els homes amb Déu. Pontífex ve de pont i la missió del pont és unir les dues ribes. La missió del nostre Pontífex és la d'unir Déu amb els homes i els homes amb Déu.

Sant Agustí escriu: Jesús prega per nosaltres com a sacerdot nostre, prega en nosaltres com a cap nostre, i és pregat per nosaltres com a Déu nostre. (Del comentari al salm 85)

Els homes sempre han ofert sacrificis a Déu. Recordeu el sacrifici d'Abel, el del patriarca Abraham, del súmmum sacerdot Melquísedec i altres molts que podem trobar en la bíblia.

Però aquests sacrificis, malgrat que eren agradables a Déu, no podien

reparar la falta o el pecat que l'home va cometre, perquè la gravetat de la falta s'amida per la persona ofesa. Per aquesta raó la segona persona de la Trinitat, el Verb, diu al Pare: "Dóna'm un cos perquè et pugui oferir un sacrifici de reparació digne de Tu".

El Verb pren carn en les puríssimes entranyes de Maria Santíssima i mor en una creu. Recordo que, explicant als nens i nenes de la catequesi, que la ofensa s’amida per la persona ofesa, els posava aquesta comparació: Si un nen o una nena llença una pedra a un nen de l’escola, no és igual que si la llença a la seva mare o al rei de la nació. Tirar-la a la mare o al rei és més greu.

Sant Agustí diu: Nostre Senyor Jesucrist, el Fill de Déu, que és l’únic salvador del seu cos, prega per nosaltres, prega en nosaltres, i es pregat per nosaltres.

Jesucrist en la creu ofereix el seu sacrifici, que té un valor infinit, i d'aquest sacrifici en participem tots, quan ens reunim en el temple per oferir el sacrifici eucarístic.

El sacerdot actualitza el sacerdoci de Jesucrist, exercint la potestat rebuda en l'ordenació sobre el cos real de Jesucrist, posant-lo present sobre l'altar i oferint-lo per mans del mateix Jesucrist, com a víctima infinitament agradable a la divina majestat. Quan el sacerdot posa Jesucrist sobre l'altar ho fa en representació de l'Església, com ens ensenya el Concili Vaticà II. Els qui som sacerdots participem del sacerdoci de Crist en quant el representem i oferim dons i sacrificis pels nostres pecats i pels pecats del poble. Els batejats en participen pel seu baptisme.

A més a més del sacerdoci de Jesucrist i de la nostra participació, voldria recalcar que tots formem una comunitat sacerdotal. D'aquesta manera ens ho diu sant Pere: "Vosaltres, com pedres vives, sou edificats per Déu com a temple de l'Esperit, perquè formeu una santa comunitat sacerdotal que ofereixi víctimes espirituals agradables a Déu per Jesucrist" (1Pe 2,5).

Diem que el sacrifici eucarístic és el nostre, perquè és el sacrifici de l'Església, del Poble sacerdotal, que Jesús el dia abans de la seva passió i mort ens va deixar com el de la nova aliança, que Déu estableix entre Ell i nosaltres.

El sacrifici de la missa és el mateix de la creu, perquè el sacerdot principal és Jesús. Els sacerdots quan consagren diuen: "Això és el meu cos " i "Aquesta és la meva sang". No diu "el cos de Jesús o la sang de Jesús", sinó "això és el meu cos i la meva sang".

La víctima, que presentem al Pare, és la mateixa que estava en la creu: el Cos i la Sang de Jesucrist.

La manera d'oferir-se el sacrifici és diferent. En la creu Jesús s'oferia d'una manera cruenta i en la missa s'ofereix d'una manera incruenta.

En el segle II, sant Justí ens explica: "El dia anomenat del sol (el diumenge, en anglès, es diu encara ara el dia del sol "Sunday") ens reunim tant els de la ciutat com els del camp per a la lectura dels llibres sagrats i la celebració de l’Eucaristia. Ens reunim, precisament, el dia del sol, perquè aquest és el primer dia de la creació i també perquè és el dia en el qual Jesucrist, el nostre Salvador, va ressuscitar entre els morts".

Heus aquí, germans, la importància de l’Eucaristia, que no hem de deixar per res del món, el diumenge, encara que ens costi sacrifici. No perquè és pecat no anar a missa els diumenges, sinó perquè l’estimem de debò, i les coses que s'estimen no es deixen.