Sant Bernat de Claravall

 

20 d’agost (imprimir)

 

La Consciència Cristiana” del seu segle (i del nostre?)

 

Dins els món dels monestirs benedictins, a l’Europa de finals del segle XI i principis del XII, hi havia nascut un corrent renovador: calia retornar a les fonts de la Regla de Sant Benet: ORA ET LABORA (PREGA I TREBALLA). El “Labora” s’havia anat abandonat de manera que els monjos pràcticament no feien altra cosa que pregar i meditar. El treball manual el feien uns altres. Els monestirs també havien esdevingut, sembla ser, en certa manera uns centres de poder mundà, amb drets i privilegis sobre les poblacions veïnes, entre altres coses. Calia retornar a la simplicitat i austeritat dels orígens.

 

Tres monjos reformadors, al centre de França, havien fundat una abadia en un lloc inhòspit (Citeaux, a la Borgonya, que donaria nom a la nova Orde del Cister) i es dedicaven a la pregària, a la meditació de les escriptures, i al durissim treball manual del conreu de les terres. La seva vida era tan austera i dura que no hi tenien gaires vocacions i estaven a punt de deixar-ho córrer. Per altra part, la seva existència també resultava incòmoda pels altres monestirs que no vivien amb tanta austeritat i autenticitat cristiana.

 

La providència no va voler que aquell experiment fracassés. L’any 1111 (segons algun historiador, tot i que la data varia), es va presentar a les portes del monestir un jove d’uns 21 anys, amb uns grans ulls, d’aspecte molt atractiu, i amb un cor abrandat d’amor per Jesucrist crucificat. Atreia darrera seu tota una colla de joves com ell, un total, sembla ser, d’unes vint persones.

 

Sant Bernat amb els instruments de la Passió de Crist: claus, flagell amb puntes de ferro, llança, columna, escala.El jove es deia Bernat. Podríem dir, amb to d’humor, que el fet que entrés al monestir l’any 1111, no es casual, doncs havia de ser el número 1 del seu segle. Ràpidament es va posar en evidència que tota aquella gent, amb Bernat al capdavant, anaven “en serio”. No els movia una flamarada d’un moment. Es van avenir a aquell règim de vida tan auster: es llevaven molt de matí, abans de les cinc de la matinada, passaven llargues hores recitant els salms i meditant les Sagrades Escriptures. També feien les feines més dures del camp, com preparar els terrenys per al cultiu, sembrar, segar, construir i ampliar les dependències del monestir. I tot sota l’obediència estricta de l’abat, per tal de, com diu la Regla de Sant Benet, al pròleg, recuperar per l’obediència allò que s’havia perdut per la desídia de la desobediència. Segons el pare dels monjos, sant Benet, els monestirs volen ser “escoles del servei” a Déu i als germans; escoles de humilitat, seguint els passos d’Aquell que, per obediència al Pare i per la nostra salvació, es va buidar de la seva condició divina i es va humiliar fins a la mort i mort de creu.  

 

Al cap de poc temps Bernat va ser enviat a fundar un monestir, amb un grup de monjos, en un altre lloc inhòspit: ell seria ara l’abat d’aquest nou monestir. Aquell monestir tampoc no va tardar en fer-se famós per l’austeritat dels seus monjos capitanejats en la seva lluita espiritual per Sant Bernat. Sembla ser que quasi tota la rica i noble família de Bernat el va anar seguint a la militància espiritual del monestir.

 

De la seva família quedava encara en el món la seva germaneta i el seu germanet, hereus de totes les possessions familiars, que eren moltes ja que eren nobles. Doncs bé, sembla ser que la germaneta de Bernat, tota una senyoreta noble de la seva època, es va presentar un dia a les portes del ja famós monestir del seu germà gran, al qual anomenava carinyosament “ulls grans”. Es va presentar, conta la crònica, revestida de tota la pompa “del segle”. La movia una gran curiositat per veure amb els seus ulls tot allò que es contava d’aquell monestir. Quan el seu germà va saber que la seva vanitosa germaneta estava a la porta del monestir, li va enviar un emissari amb aquest encàrrec: “Dieu-li a aquesta senyoreta que tinc coses molt més importants que fer que conversar amb una dona vanitosa”. Però, commogut interiorment per un sentiment de germanor, es va decidir sortir ell mateix i interpel·lar la seva germana, per si la podia convertir de la seva vanitat. I certament ho va aconseguir, amb l’ajuda de Déu.

 

Quan Bernat surt del monestir i es veu la seva germana tota vestida de seda finíssima, li diu: “Què fas vestida així? amb aquesta seda que han elaborat uns cucs, els mateixos cucs que es menjaran les teves carns quan et moris!” Diuen els cronistes que aquelles paraules la van fer esborronar i, veient la extrema austeritat amb la que vivia el seu germà, amb els seus joves amics i també els seus propis familiars, entre ells segurament els seu propi pare; veient tot això i sentint aquelles paraules tan dures, però tan encertades, ella, per una acció de la Gràcia de Déu, va experimentar una conversió interior. Va determinar seguir l’exemple del seu germà, abraçant també el rigor auster de la vida en un monestir de monges, en el qual consta que va militar fins a la fi dels seus dies, amb olor de santedat.

 

Vista del cor i de l'església del monestir cistercenc de Poblet.Sembla ser que quedava en el món el germanet petit, hereu universal de tot. Però ell, enlloc d’alegrar-se de la seva “bona sort”, es va adonar més aviat, per la Gràcia de Déu, que allò era un perill per a la seva ànima. I es va fer aquesta reflexió: “Bernat i tota la meva família s’estan guanyant el cel, fent penitències al monestir, i jo em quedo en el món amb totes les possessions (amb gran perill de la meva ànima), doncs NO, de cap manera, jo també me ni en vaig, i va demanar se admès al monestir de Claravall.

 

El poder d’atracció que va exercir Bernat amb el seu exemple i els seus sermons i escrits plens de saviesa, extreta de la seva apassionada lectura de la Paraula de Déu i sobretot dels Evangelis, va ser enorme. Al cap de uns 50 anys, quan ell va morir, amb poc més de 60 anys, hi havia centenars de monestirs de la nova Ordre del Cister escampats per tot Europa, i molts d’ells eren fills (fundacions) directes del monestir de Bernat, a Claravall.

 

Aquests monestirs van ser focus de fe i de vida cristiana, la influència dels quals ha arribat fins als nostres dies. El més important, a casa nostra, seria el de Poblet, que junt amb molts altres monestirs ha impregnat de fe i de vida cristiana la nostra història mil·lenària; amb els seus alts i baixos, propis de la condició humana, santa i pecadora.

 

La influència de Bernat, al segle XII, ja va transcendir més enllà de la seva orde del Cister. Un dels seus monjos, a Claravall, va arribar a Papa, i Bernat li escriu una famosa carta donant-li indicacions i consells sobre com exercir aquell càrrec tan important per a l’Església Universal.

 

Bernat va ser cridat també per posar pau en l’Església del seu temps esquinçada per diverses heretgies i lluites internes de poder. La seva veu era escoltada con “l’oracle de Déu” o “la veu de la consciència cristiana” del seu temps.

 

Sembla ser que a Roma hi havia un conclau que no acabava de decidir-se entre tres candidats a Papa. Un destacava per la seva santedat, un altre per la seva saviesa i un tercer per la seva prudència. Bernat va ser cridat per resoldre la situació i escollir, ell, el millor candidat. La seva proposta va ser acceptada: “Que el savi escrigui un llibre i tots ens beneficiarem de la seva saviesa, que el sant pregui per nosaltres, i que el prudent sigui papa”. I així va ser.

 

Sembla que la seva dieta eren fulles de roure bullides. Això li va provocar una úlcera d’estómac, de manera que havia de tenir un forat al cadiram del cor, per anar escopint sovint.

 

Un bon dia el papa i uns cardenals van voler veure amb els seus propis ulls el famós monestir de Claravall i la vida tan santa que s’hi portava. Aprofitant un viatge de la cort papal pel centre de França, van presentar-se a Claravall. Diu la crònica que sobre les taules del menjador del monestir hi havia restes de verdures i llegums, i que en un racó de la cuina es va trobar un tros de peix, que és el que es va oferir al papa. La comitiva cardenalícia i el mateix papa van quedar molt impressionats pel que van veure.

 

Sembla ser, però, que, com és de suposar, la seva gran fama de santedat li va provocar moltes enveges. Algun cardenal estava molest pel fet que aquell monjo hagués de sortir del seu monestir tantes vegades per resoldre tantes qüestions i tan importants, no sols per a l’Església sinó també per a la societat civil. I sembla que li va enviar una carta en que li deia amb to molt despreciatiu i gens cristià: “Ja està bé d’aquesta granota fastigosa que surt de la seva bassa pestilenta –referència al seu monestir- per ficar-se en coses que no li incumbeixen”. Ell, molt santament, li respon al cardenal: “Si es que aquest granota fastigosa surt de la seva bassa pestilenta per ficar-se en assumptes que no li incumbeixen, és perquè des de Roma i de molts altres llocs l’hi ho demanen”.

 

Font i claustre del monestir cistercenc de Poblet.I així era certament. Un cop li van demanar que anés a fer un exorcisme d’un posseït del qual no hi havia manera de treure el dimoni. Quan Bernat es va presentar davant del posseït, diuen que el dimoni es va posar a riure d’ell dient: “Ja, ja, ja, ja, Bernardet em traurà, Bernardet em traurà”, i Bernat li va respondre: “No es Bernardet que et traurà, es Jesucrist, que et traurà, EN EL NOM DE JESÚS, SURT D’AQUEST HOME!!” i el dimoni va sortir, en el nom de Jesús.

 

Sant Bernat, es el darrer Pare de l’Església. De fet, el període de Pares de l’Església, que en principi avarca els primers sis o set segles, segurament s’allarga fins al segle XII, per incloure aquest gran sant. Doctor de l’Església.

 

Davant d’un personatge així, que va captivar el món del seu temps i no ha deixat de captivar els qui l’han conegut al llarg dels segles, sorgeix la pregunta: quin era el seu secret? Què el movia amb tanta força? La resposta és senzilla: era un enamorat foll de Jesucrist. De fet, els seus sermons més famosos, que van esdevenir, diuen, “el llibre d’or” del segle XII, son els sermons sobre el Càntic dels Càntics. On es deixa veure la vida interior d’un místic que està enamorat del mateix Amor que és Déu, manifestat en Jesucrist, i sobretot en Jesucrist crucificat, el qual “amb les seva passió ens allibera de les nostres passions”. Era un home lliure de les passions humanes que tan fàcilment ens atrapen i ens priven de donar un fruit joiós i atractiu per al nostre món.

 

Font al claustre de Poblet.Estava ple a vessar de Déu, del seu Amor, revelat per Jesucrist, en el qual meditava diàriament, a les Santes Escriptures. Deia als seus monjos: “Sigues petxina i no canal”. Petxina i no canal? Sí, perquè, explicava ell, a vegades diem que hem de ser canal de l’amor de Déu. Allà hi ha l’amor de Déu i allí hi ha les persones. Jo he de ser canal perquè aquest amor de Déu arribi a les persones. Això, deia ell, no serveix, perquè tots busquem una plenitud, i la canal no està mai plena. Quan l’amor de Déu ha passat, jo quedo sec i els altres, al cap de poc temps, també queden secs i assedegats. En canvi, deia, si soc un petxina sota la font de l’amor etern de Déu, aleshores, sempre estic ple a vessar d’aquesta amor, ple a vessar d’aquest amor, el dono als altres.

 

Sant Bernat, gran enamorat de Déu, que ens ha manifestat el seu Amor immens en Jesucrist Crucificat, ajuda’ns a ser nosaltres també, en el nostre segle XXI, uns apassionats amants de Jesucrist, de manera que, meditant sovint la seva Passió i la seva vida als Evangelis, siguem, com tu deies, lliures de les nostres passions egoistes i puguem, com tu vas fer, atraure darrera nostre moltes persones a experimentar la joia indescriptible d’estar plens de Déu, plens – com tu també deies- no sols d’amor sinó, de l’AMOR ETERN, QUE ÉS DÉU MATEIX, I QUE HEM DE POSSEIR, O ENS HA DE POSSEIR, PER TOTA L’ETERNITAT.

 

 

Mn. Joan Manuel Serra, prevere

Bisbat de Sant Feliu de Llobregat

21 d’agost de 2008, Sant Sadurní d’Anoia

 

Després del recés fet a Poblet, del 10 al 20 d’Agost de 2008,
A Poblet, Solemnitat de Sant Bernat, Abat.

 


 

Dibuix de Sant Bernat: Sant Bernat amb els instruments de la Passió de Crist: claus, flagell amb puntes de ferro, llança, columna, escala. "Amb la teva Passió, Senyor, ens alliberes de les nostres passions".

 

Links:

http://ec.aciprensa.com/b/bernardo.htm (Enciclopèdia Catòlica, Online)

http://www.abbaye-saint-benoit.ch/saints/bernard/index.htm (Obres completes en francès)

http://www.corazones.org/santos/bernardo_claraval.htm

http://es.wikipedia.org/wiki/Bernardo_de_Claraval

http://www.google.es/search?hl=es&q=Bernardo+de+Claraval&meta=

 

http://www.poblet.cat/index.php?MQ%3D%3D& (La comunitat de Poblet et saluda, amb les paraules de Sant Bernat)

http://www.poblet.cat/

http://www.tinet.org/~ablasco/Poblet/poblet.html

http://www.google.es/search?hl=es&q=Monestir+de+poblet&meta=

 

http://www.ocist.org/ (Pàgina oficial de l'Orde del Cister)