UN AMIC MEU ES CASA PEL CIVIL

Recordo que en una reunió un amic em va donar la invitació pel seu casament civil.

Jo li vaig preguntar el per què no es casava per l’Església i em va contestar: “perquè no”, i es va escapar com un coet.

Desprès vaig parlar amb ell i li vaig dir  que em costava molt anar al seu casament pel civil i que no hi aniria. Aleshores ell em va contestar que fes el que em semblés millor.

Li vaig escriure una carta dient-li que les seves arrels eren cristianes i li demanava: per què no ho podien ser-ho els fruits?

Li deia que sense fe no podem anar pel món. Si puges a un autobús creus que el conductor el pot portar; si la teva promesa et diu que t’estima ho creus i no li demanes explicacions. Ara ve la pregunta important: Si creiem els homes, per què no podem creure en Jesucrist?

També li deia que el meu mestre Jesucrist m’ensenya a respectar la llibertat de les persones, el gran do que Déu ens ha donat.

Ell em contesta que veritablement ha rebut una educació cristiana i que les seves idees no corresponen a l’educació que ha rebut, ni a les “nostres”.

És veritat que ara les seves idees no corresponen a les nostres. El fet és que ella es la persona amb  qui fa molt de temps que surt i amb qui vol seguir tota la vida, i per això han decidit casar-se pel civil.

“La persona amb qui em caso és la persona que estimo de veritat, vull que sigui la mare dels meus fills. Ens avenim i hem superat les dificultats que la vida porta i som feliços; i si arribés un dia que no fóssim feliços, prendríem junts la decisió de separar-nos”.

La raó que em donà és que no creuen en l’Església i que casar-se per l’Església seria una falta de respecte per a tots aquells que hi creuen. Ells no comparteixen les idees i la fe que té l’Església.

Em diu que ell em parla amb tota sinceritat i que ell com jo hem de respectar  la manera de ser i pensar de cadascú.

També em diu que m’estima i que la nostra relació no ha d’empitjorar per aquest fet .

Les nostres diferències són grans i no ens posarem d’acord, però en podem parlar.

Ho vaig repensar novament i vaig determinar anar-hi, encara que passaria una mala estona. Estava trist i em sentia marginat.

El casament es va celebrar amb tota normalitat. Ells amb vestits de nuvis, es van posar els anells després que qui presidia els digués que s’estimessin i visquessin junts.

Reconec que la seva decisió és justa i que casar-se per l’Església seria una comèdia perquè no creuen ni en Jesucrist, ni en l’Església. Feia molt de temps que havien deixat de practicar cristianament.

Recordo que Jesús quan un jove volia seguir-lo, i era ric, li va dir que vengués el que tenia i ho donés als pobres, i no el va forçar i el va deixar marxar (Mt 12,16,28).