Parròquia de l'Esperit Sant
Notes Històriques
III. CAL POSAR EN CLAR UN EQUIVOC
IV. ADQUISICIÓ DEL TERRENY PER A EDIFICAR LA NOVA ESGLÉSIA DE L'ESPERIT SANT.
VI. AIXÍ S'AIXECA L'ÉSGLESIA DE L'ESPERIT SANT.
IX. 1939. ACABA LA GUERRA, LA RECONSTRUCCIÓ.
X. LA PARRÒQUIA DE L'ESPERIT SANT 1940.
XII. EL COL·LEGI DEL COR DE MARIA FA RESTAR GENT A LA PARRÒQUIA.
XIII. CONEGUEM UNA MICA EL SEU DESENVOLUPAMENT.
XIV. LA CONSTRUCCIÓ DEL NOU TEMPLE.
XVI. DIFERENTS DEMARCACIONS DE LA PARRÓQUIA EN ELS SEUS ANYS D'EXISTENCIA.
XVII. CLOENDA. NOUS VITRALLS. EPÍLEG. APÈNDIXS.
Presentar aquestes notes històriques de la nostra comunitat parroquial és una tasca plaent per a un rector que fa vint anys que la presideix.
La història de la nostra comunitat no és massa llarga, com d'altres de la nostra ciutat comtal, però sí que és veritat que al voltant de la nostra església, dedicada a glòria de la Santíssima Trinitat -com resa la placa que hi vam col·locar amb motiu de la dedicació del temple-, moltes persones del nostre barri hi han viscut hores de joia i moments de profunda tristesa.
En fer la presentació d'aquest llibret, Notes històriques de la Parròquia de l'Esperit Sant, em satisfà donar unes pinzellades sobre el concepte de 'parròquia' en paraules de Joan Pau II:
"La parròquia no és una simple associació. Deu ser una llar on es reuneixen els membres del Cos de Crist. La institució parroquial està destinada a les grans funcions de l'Església: l'oració en comú, la lectura de la Paraula de Déu, les celebracions, i principalment de l'Eucaristia, la catequesi dels infants i el catecumenat dels adults, la formació permanent dels fidels, la comunicació adequada per donar a conèixer el missatge cristià, els serveis caritatius i de solidaritat i l'activitat local dels moviments. En resum, a imatge del temple, que és el seu signe visible, es tracta d'un edifici que s'ha de construir junts, un cos que s'ha de fer viure i créixer junts, una comunitat en la qual es reben els dons de Déu i on els batejats donen generosament la seva resposta de fe, esperança i amor a les crides evangèliques." (25/1/1997).
El dia 6 de juny de 1976 el Dr. Narcís Jubany i Arnau, Arquebisbe de Barcelona, a la missa d'una, acomiadava Mn. Andreu Puigdueta de rector de la Parròquia de l'Esperit Sant i em passava la torxa a mi, que venia de la Parròquia de Sant Paulí de Nola, al barri Besòs de Barcelona.
En aquests anys la fisonomia de la ciutat s'ha transformat d'una manera molt notable. També a la nostra parròquia ha tingut canvis importants i se segueixen produint. La forma de viure es modifica contínuament, la vida no és estable i la Parròquia no ho pot ser tampoc.
Les causes d'aquests canvis són molt complexos i no es pot ignorar l'influx de les transformacions de la societat en la pràctica dels fidels i de les comunitats cristianes. Ressenyem-ne algunes.
El nostre barri ja no té aquella joventut que tenia ara fa vint anys. Els fills que llavors eren petits s'han fet grans i la majoria ha deixat el barri per raó de matrimoni o per altres motius, ja que comprar un pis en aquesta zona és quasi impossible per als recent casats, com també trobar-hi feina.
D'altra banda, al llarg d'aquest temps el poder adquisitiu de les famílies ha augmentat i moltes d'elles s'han comprat torres o apartaments a fora per passar el cap de setmana i les vacances. A més, avui dia tothom té cotxe la qual cosa suposa que la gent es mou amb molta més facilitat i que l'estabilitat que abans existia ha desaparegut. Com que els fills viuen a fora, molts pares van a passar el dia de festa amb ells o simplement fan de cangurs dels néts durant la setmana.
En definitiva, la ciutat pesa i està carregada de pol·lució i hom busca respirar bons aires fora.
Tots aquests factors han provocat l'envelliment del barri i que la natalitat sigui molt minsa. Per això, en aquests darrers anys vàries escoles privades han desaparegut i ara solament resta una escola privada a la nostra demarcació parroquial i cap de pública.
Aquesta realitat es palpa, sobretot, en la recepció dels sagraments, en les misses, la catequesi i les reunions de joves. Si mirem els batejats l'any 1976, foren 336; l'any 1996, 66; matrimonis llavors 143, ara 14; enterraments llavors 769, ara 15. S'ha de tenir present que la majoria de les parelles ara es casen fora de la parròquia, que abans es feien els enterraments dels difunts de la Clínica l'Aliança i que ara la majoria va a les funeràries que té la ciutat. La catequesi ha passat de 430 infants a 132. El que diem aquí es podria afirmar de quasi totes les parròquies de Barcelona.
La nostra comunitat va ajudar molt la Casa de Santiago i la Casa de Santiago va ajudar molt la parròquia. Tres seminaristes van realitzar els estudis eclesials mentre vivien a la nostra parròquia i hi treballaven pastoralment. Mn. Casimir Pereira i Prada (a.c.s.) i Mn. Francesc Prieto i Rodríguez, actual rector de la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana de l'Hospitalet, van rebre les ordes de diaconat i presbiterat i van celebrar la Primera Missa al nostre temple; i Mn. Antoni Maria Llompart i Mas, actual vicari de la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià, va rebre-hi les ordes menors. A més, Mn. Xavier Orpinell, actual rector de Sant Pere de Monistrol, havia estat cap d'escoltes de l'Agrupament Anselm Alvareda i la Srta. Montserrat de Paz, després de col·laborar com a catequista molts anys, va entrar com a seglar a les claraeulàlies. També Lus Maria Arribas i Martinez, catequista, és religiosa de la congregació de Jesús Maria i albert Simón González, catequista, es capuxi, OFM.
La falta de vocacions religioses i les circumstàncies han originat que les dues ordes religioses que hi havia, les carmelites a la Quinta de l'Aliança i les de Sant Vicenç de Paül, a la Creu Roja, hagin marxat i trobem a faltar, ara la seva col·laboració.
Aquesta davallada sacramental ha estat compensada per l'acció pastoral durant aquests anys. La primera cosa que es va fer fou restablir el Consell Pastoral que feia temps que no existia. Després s'ha creat la comissió de litúrgia, la nit de vetlla, la catequesi d'adults, la pastoral de la salut, grup de vida creixent, càritas, el voluntariat, la campanya Gana, aquí?, economia, germanor, equips de matrimonis, cursets pre-matrimonials, reunions de joves, trobades d'oració per a joves, escolans, esplai "Arc Iris", teatre, coral "Esperit cantaire", grup d'oració i amistat, ànimes petites, rober i s'ha reforçat la catequesi, l'agrupament escolta Anselm Alvareda i l’adoració nocturna.
S'ha facilitat el poder fer una estona d'oració tenint oberta l'església quasi tot el dia, vigilada per un grup de voluntaris i voluntàries.
Ja fa anys que mensualment s'edita un full d'informació de la Parròquia que conté un resum de totes les activitats que es realitzen.
Per altra part, s'ha embellit el temple reformant la capella del Santíssim, pintant l'església i instal·lant un rosetó, sis vitrals, al presbiteri. S'han arreglat les dependències i locals parroquials i s'ha construït la sala parroquial.
Aquestes Notes històriques de la Parròquia de l'Esperit Sant són fruit d'un treball de moltes consultes i entrevistes a persones de la nostra comunitat. És un treball ordenat, tècnicament efectuat amb gran correcció i degudament il·lustrat que, en donar una visió- encara que superficial- de la parròquia, ens ofereix, al mateix temps, una visió parcial del nostre barri. Tot això és obra d’un feligrès, que amb gran zel i dedicació ha fet realitat el que feia temps que es desitjava. Gràcies, Sr. Josep.
Amb el sincer desig que aquestes notes històriques del nostre temple i de la nostra comunitat serveixin per conèixer el que han dut a terme els qui ens han precedit en la fe, per augmentar la col·laboració a la comunitat i l'amor a Jesucrist i a la seva Mare, poso a les vostres mans aquest senzill treball fet amb tota delicadesa i amor, com expressió de la vida espiritual de la Parròquia de l'Esperit Sant.
Joan Serra i Fontanet, Rector
Barcelona, 18 de maig, festa de la Pentecosta, 1997.
Normalment les històries de les esglésies arranquen d’anys molt allunyats. No en va l’església catòlica porta vint segles d’existència. Ja des del principi les comunitats, s’han agrupat generalment, al redós d’un d’aquests edificis anomenats sagrats o temples.
Tenim les històries de temples primitius que ens meravellen com ara, aquí a la vora, a la mateixa Barcelona, les esglésies de Sant Pau del Camp, Sant Pere de les Puel.les, Santa Anna o la mateixa Catedral, començada a finals del segle XIII, edificada sobre una de romànica.
La parròquia i, especialment l’església de l’Esperit Sant, no té pas aquesta vellúria. Pot dir-se que és dels nostres dies.
Però no, per això, deixa de tenir la seva pròpia història. El qui ha volgut fer un estudi d’aquelles, romàniques o gòtiques, ha pogut trobar certa dificultat, en la recerca de documents extraviats o dificultat en la seva interpretaciò.
Parlant de nostra parròquia i, en concret,de l’església, semblaria fàcil de buscar els seus orígens i conjugar la seva història. No obstant, i potser degut a les circumstàncies de la passada Guerra Civil (1936-1939), presenta també les seves dificultats. Tampoc no ens podem fiar massa de la memòria ja que moltes vegades distorsiona algun fet, els percep entregirats o els deixa en l’oblit.
D’aquí la intenció d’aquest esbós per una història, que serveixi per a aplegar dades i conservar-les.
Em basaré en documents que he pogut recuperar en arxius i en altres indrets. Serà, doncs, un esbós que podrà completar-se amb altres recerques i en anys posteriores. Podríem parlar, doncs, d’un primer recull de documents que podran ser d’utilitat per a futurs historiadors de la nostra parròquia de l’Esperit Sant.
Alguna vegada ens desviarem de la nostra història per a donar a conèixer uns fets prou interessants que ajudin a formar una idea de circumstàncies que, d’aprop o de lluny, hi fan referència. Són fets suficientment atractius i, fins tot, curiosos, com per a tenir en compte i deixar-ne constància en aquest estudi.
La primera notícia sobre la parròquia de l’Esperit Sant, la trobem en un escrit d’una revista de l’any 1961. Es tracta del "LIBRO DE LAS PARROQUIAS DE LA CIUDAD DE BARCELONA, Compilado por Francisco Ballester Soley. Barcelona 1961-62".
A la plana 115, hi és escrit: "PARROQUIA DEL ESPÍRITU "SANTO. La demarcación de esta parroquia está en el N.E. de la ciudad de "Barcelona en la barriada del Guinardó y fue segregada de la de la Virgen de "Montserrat, hacia 1926. Limita con las parroquias de San José de Calasanz, "Virgen de Montserrat, Cristo Redentor, San Ignacio de Loyola y San "Francisco de Borja, entre las calles de Manso (Casanova), Cartagena, Dos de "Mayo, Córcega y Lepanto. Se halla, por tanto, a poniente del Hospital de San "Pablo". S’hi anota que té un cens de 24.000 ànimes.
Barcelona havia crescut en molt. Els Bisbes a mesura que es produïa aquella expansió, anaven creant noves parròquies a fi de poder atendre les necessitats espirituals dels nous barris barcelonins.
En un principi, mirant enrere, la parròquia, solia donar origen a una població. Al redós d’una església s’hi formava una comunitat, amb un cementiri, unes cases, i constituïa allò, que en deien la "sagrera"; es tractava d’un espai on els delinqüents podien trobar un refugi, ja que era considerat com a lloc sagrat.
Barcelona, des de segles, en la seva constant transformació, ha tingut diferents arranjaments parroquials. Pensem, que, a principi del segle passat, la ciutat pròpiament dita, enmarcada dins les muralles, estava dividida en set parròquies: Santa Maria del Mar, Santa Maria del Pi, Sant Just i Pastor, Sant Pere de les Puel.les, Sant Jaume, Sant Cugat i Sant Miquel. Les quatre primeres estenien la seva jurisdicció fins els pobles limítrofs de Provençana, Sarrià, Sant Gervasi, i Sant Martí de Provençals. La seva població era d’uns cent mil habitants. Alguns Ordes Religiosos ajudaven a l’atenció dels fidels. Algunes circumstàncies concretes podien fer modificar, augmentar o disminuir les parròquies, com ara guerres o revolucions. Així, l’any 1820 té lloc la supressió d’Ordes Religiosos i la crema de convents; llavors, a finals de l’any 1823, es realitza una remodelació suprimint alguna parròquia petita i creant-ne de noves. El 1835, nous incendis de convents i clausura d’esglésies torna a fer modificar i reformar la situació parroquial. Amb l’enderroc de les muralles, Barcelona s’expandeix cap a muntanya amb un creixement del nombre d’habitants , això fa que al 1869 es formin noves parròquies.
Al 1835 trobem a la ciutat de Barcelona les següents parròquies: Santa Maria del Mar; Santa Maria del Pi; Sants Just i Pastor; Sant Pere de les Puel.les; Sant Miquel; Sant Josep; Carme; Sant Miquel del Port i Santa Maria de Gràcia. I encara més tard, en absorbir Barcelona els pobles veïns, s’hi afegeixen les noves parròquies de les localitats agregades (1904).
Aquest continuat creixement de Barcelona obliga al bisbe Ramon Guillamet Cano (1920-1926) a crear noves demarcacions parroquials, i una d’aquestes és la de l’Esperit Sant (any 1926). Queda formada, com hem dit abans, retallant una part extrema de la parròquia, ja existent, de la Mare de Déu de Montserrat, de considerables dimensions i situada a la zona del Guinardó per on s’anava estenent la ciutat.
Però la parròquia no comença pas a funcionar de seguida. Caldrà esperar la construcció de l’església que atendrà les necessitats espirituals dels seus feligresos. Mentre, continuen els fidels atesos a les respectives parròquies. Passarà força temps fins que es faci realitat la proposta del bisbe Guillamet Cano.
Passaran vuit anys encara, fins que es troba un lloc adequat on construir l’església.
Es tracta d’un terreny erm, isolat, situat, gairebé al centre de la seva demarcació, d’uns 80.000 pams, encerclat pels carrers Bergnes de les Cases, Travessera de Gràcia, Padilla i Rosalia de Castro, amb pocs edificis al seu entorn. La caserna, anomenada de Girona, de l’arma de Cavalleria, situada ben a la vora era l’edifici més destacat.
III. CAL POSAR EN CLAR UN EQUÍVOC
Abans de continuar voldria fer una observació per aclarir un equívoc que he comprovat en diversos escrits i fins a l’Arxiu Diocesà.
En documents del segle XVIII se’ns parla d’una capella anomenada del Sant Esperit, i que algunes vegades s’ha confós amb l’església de l’Esperit Sant situada a la Travessera de Gràcia
La capella del Sant Esperit era - encara hi és, a Ciutat Vella, però amb finalitats que no eren parroquials. Actualment és fora d’ús al carrer Nou de Sant Francesc, en total degradació, tot i que conserva la seva façana i l’excel.lent portalada. En un principi fou la seu de la confraria del Sant Esperit i de Nostra Dona de la Font de la Salut, una mena d’institució gremial de pidolaires agrupats en tres comunitats de carecterístiques ben determinades: la dels orbs, sota l’advocació de Sant Martí ; la dels contrafets i mutilats, amb el patrocini de Sant Andreu; la dels oracionaires, salmistes i recaptadors, sota l’empar del Sant Esperit. Per disposició del rei d’Aragó, l’any 1433 es fusiona en una sola corporació amb el nom de Comfraria del Sant Esperit i de nostra Dona de la Font de la Salut al barri de la Ribera1. En aquest lloc, i dins de la capella, s’hi trobava un pou d’aigua miraculosa. D’aquí l’advocació de Nostra Dona de la Font de la Salut. El sacerdot de la capella la beneïa el dia de la festa del Sant Esperit i era repartida als fidels que acudien fervorosos a cercar-ne. Segons una vella tradició, la Verge va ser trobada per una cabra en el terme de Traigueres, lloc no localitzat , segurament en l’indret del barri de la Ribera on havia estat situada la primitiva capella.
No se sap com ni per què va ser destruïda l’any 1714, però l’any 1735, segons consta a la llinda, ja ocupa el lloc actual, carrer Nou de Sant Francesc.
De l’any 1842 al 1848 és Consol francès de Barcelona Ferdinand de Lesseps, i la capella del Sant Esperit fou cedida a la colònia francesa de Barcelona. Però el nombre d’estrangers era tan important, que la capella resultava insuficient, llavors fou cedida a l’església de Sant Felip Neri.
En aixecar-se aquesta nova capella, al carrer Nou de Sant Francesc, les virtuts de la Mare de Déu de la Font de la Salut de la Ribera fou traslladada a una font que es trobava al pati de la nova casa gremial del Sant Esperit . El dia de la festa de les Marededéus trobades, - 8 de setembre,- venien uns cantirets amb aigua remeiera d’aquella font, molta gent hi anava a celebrar la festa religiosa i a comprar els petits càntirs. Sembla que l’any 1935 encara existia aquesta celebració.
A la façana de l’església del Sant Esperit podem veure-hi esculpits els atributs d’una creu de doble braç, més curt el superior, i un cistelló a cada banda, i a sota un escut amb tres sardines i una corona comtal, pertanyents a l’intendent general Antoni de Sartina, compte d’Albí, que va ser el qui patrocinà el trasllat de la primitiva capella del barri de Ribera al lloc actual del carrer Nou de Sant Francesc.1
En els lligats que es guarden a l’Arxiu diocesà,referents a la parròquia de l’Esperit Sant hi ha uns escrits que parlen d’un plet sobre aquesta confraria i capella del Sant Esperit. Es tracta d’un expedient que s’hi instrueix l’any 1924 a instàncies de la Superiora General de l’Institut de Religioses Filles de la Santa Casa de Natzaret. Certes dependències de l’esmentada església eren ocupades per un prohom del gremi, Esteve Rovira, en morir aquest, foren ocupades per la seva vídua. Degut a certes diferències entre ella i el bisbe Dr. Morgades, aquest ordenaria que l’església quedés tancada al culte. L’any 1904, amb nova junta del gremi del Sant Esperit, el cardenal Casanyes nombra un capellà custodi i reobre l’església. És aquest capellà custodi, Camil Vives i Roig, que es dirigeix al Vicari General de la Diòcesi reclamant el dret d’ocupació de les dependències del Sant Esperit, la resposta fou negativa1 .
Actualment aquella capella del Sant Esperit es troba dins dels limits geogràfics de la parròquia de la Mercè però ja no fa de capella. Acabada la guerra civil segurament després de ser saquejada i profanada,-recordem que l’any 1935 encara celebraven la festa de les Marededéus trobades.- la parròquia en fa un local d’esbargiment per a la seva feligresia, adequant-lo per a teatre, i posteriorment, cinema. Per Nadal s’hi representen els Pastorets i en dies de festa, obres teatrals. En aquest moments, 1996, la parròquia l’ha cedit a un grup de voluntariat del barri que amb el nom de CENTRE COMPARTIR hi acullen diàriament, de les 5 a les 8 de la tarda, nens i nenes del barri, d’edats entre 2 i 12 anys. Pers als més grans, han format un equip de futbol sala que fa competicions amb altres grups. Al seu costat, un bon grapat d’edificis enderrocats seran convertits per la Generalitat de Catalunya en nous habitatges.
Però la façana encara conserva les pedres originals; Déu faci que sigui per molt temps a fi de poder recordar la seva història.
IV ADQUISICIÓ DEL TERRENY PER A EDIFICAR LA NOVA ESGLÉSIA DE L’ ESPERIT SANT.
La senyora Montserrat Fradera i Gal i la senyora Mercedes Garí i Gimeno, eren la presidenta i la tresorera respectivament d’una associació benèfica que duia per nom:"INSTITUTO DEL SALVADOR DE LOS PÁRVULOS", que tenia la missió, segons el seus estatuts, de "recoger y amparar a los niños de ambos sexos que corran peligro de perderse".
Aquesta Associació havia legalitzat els seus estatuts l’u d’abril de 1916 i tenia la domiciliació al carrer Modolell, número 43.
L’Associació havia rebut una donació d’un terreny situat a la barriada de Sant Martí de Provençals, en un indret conegut amb el nom de "Poblet", llindant a Orient amb el carrer Padilla, a Migjorn amb la Travessera de Gràcia i una part amb Bergnes de las Casas, abans anomenat de la Pau, i al Nord amb Rosalia de Castro, abans Sant Climent. Aquest terreny tenia una superfície de 3.337 metres amb 50 decímetres quadrats; havia arribat a poder de l’Associació Benèfica a títol gratuït per donació d’una col.lectivitat que estava formada per una junta composta de les següents persones: Rosa Terrada Martínez, Mercedes Morató Marimon, Isabel de Pastor Carratalà, Matilde de Huguet i de Vilar, i Carolina Tallada de Flamier.
Aquesta junta havia comprat, no se sap amb quina finalitat, aquesta finca l’any 1903 a un tal Miquel Sanesteve i Espacs. Dins aquesta peça de terra s’hi aixecava únicament un casalot enrunat de planta baixa i un pis que havia quedat abandonat. Per allà mateix també s’hi trobava en estat runós una rajoleria que portava el nom de "Reixat de cals Frares" i, ben a prop, passava el torrent de Can Casanoves, dit abans de "Lligalbé".
Podem comprovar que, encara ara, alguns d’aquest noms persisteixen.
Aquell "Instituto del Salvador de los Párvulos" firma la venda del terreny esmentat davant el notari de Barcelona, Gabriel Gaura i Marqués, el 20 de novembre de 1935 a favor de l’Il-lustríssim Manuel Irurita i Almanzor, bisbe de Barcelona. Les senyores Montserrat Fradera i Mercedes Garí, en representació del "Instituto del Salvador de Párvulos", venen a perpetuïtat el terreny amb la condició que cal que sigui destinat a la "CONSTRUCCIÓN DE UN TEMPLO PARROQUIAL DENOMINADO DEL ESPÍRITU SANTO".
En aquest document s’hi fa la següent descripció:
"Solar situado en la bariada de San Martín de "Provensals con frente a la calle "Travesera de Gracia, 401, antes, 43 y 45 que "afecta la figura de un poliédrico(sic) irregular de siete lados con un total de "2.959 metros 11 centímetros cuadrados, equivalentes a 78.321 palmos 9 "décimas; linda frente sur en una linea de 47 metros 45 centímetros con la calle "Travesera de Gracia; por la izquierda entrando poniente en una linea de 78 "metros 19 centímetros con la calle o pasaje de Bergnes de las Casas; por la "derecha oriente en una línea de 15 metros con el chaflán formado por la calle "Padilla y la referida Travesera en una linea de 14 metros 97 centímetros con la "indicada calle Padilla y en otra línea de 44 metros 98 centímetros con restante "finca que se segregará, que continuará de propiedad del Instituto del Salvador "de los Párvulos; por el fondo norte en una linea de 20 metros 28 centímetros "con la calle Rosalía de Castro".(Plano geométrico firmado por Juan Bruguera Roget a Barcelona en el mes de Marzo de 1935).
El preu de venda fou de 156.643 pessetes 80 cèntims.
En el moment de la firma del contracte s’entregaren 78.321 pessetes amb 90 cèntims i les restants es pagaren en dos terminis de 39.160 pessetes amb 96 cèntims a pagar, el primer, el 29 de novembre de 1936; i el segon, a 20 de novembre de 1937.
Signen com a testimonis, Tomàs Carreras i Roca i Miquel Borràs i Vidal. Cal advertit, per no crear confusió, que la compra ja havia estat feta a principis de 1934 i, com veurem, la benedicció i col.locació de la primera pedra per la construcció de l’església es feia el 19 de març, festa de Sant Josep, d’aquest mateix any.
Tenim, doncs, el document oficial que dona veracitat de la compra del terreny de l’actual parròquia de l’Esperit Sant i, que més tard, sofriria altres segregacions a fi d’obtenir cabals per sufragar la construcció definitiva de l’església i complex parroquial.
Com hem pogut veure, la parròquia de l’Esperit Sant queda situada a la barriada de Sant Martí de Provençals.
Perquè creiem que és prou interessant, farem una mica d’història d’aquesta barriada de Barcelona, una de les més antigues.
Sant Martí es troba citat l’any 744 a l’erigir-se una capella en honor d’aquest bisbe de Tours, fora muralla de Barcelona, al peu de la via romana del Vallès direcció França.
Aquest Sant nascut a Pannònia ( actual Àustria) vers l’any 316 fou soldat romà i diuen que, en trobar un pobre tremolant de fred, que li demanava caritat,va partír la capa i en donà la meitat al pobre. En somnis, a la nit, se li féu present Nostre Senyor Jesucrist que, ensenyant-li la meitat de la capa, li va indicàr que era a ell a qui l’havia donat. Diuen que en recompensa a la seva acció, durant uns dies el sol lluí com a l’estiu. D’aquí l’anomenat "estiuet de Sant Martí" al volt de la seva festa, l’onze de novembre. Després de ser batejat abandonà la milícia, fou ordenat sacerdot i posteriorment elegit bisbe de Tours( França). Moria l’any 397. Un cop mort, els seus miracles el feren molt popular el sud de França i entre les tropes franques, les quals, per allà on passaven fundaven ermites i monestirs alguns tan enlairats com Sant Martí del Canigó. A Catalunya s’estengué arreu la seva devoció i són moltes les parròquies que el tenen per patró. Consta que la façana de la capella aixecada a la barriada de Provençals tenia 22 pams i que el març de 1052 el bisbe de Barcelona Guislabert, d’una part, i Pere Banus i Bonfill d’altra, lliuren la jurisdicció eclesiàstica de Sant Martí de Provençals, a Santa Maria del Mar, segregant-la de Sant Andreu, on havia estat incorporada anteriorment. A les portes de les sortides de la ciutat de Barcelona s’hi havien erigit, en els segles XIV i XV, diferents Creus de Terme "d’artística faisó per distreure la monotonia de les carreteres afluents a la ciutat"(1) . "Sovint eren enderrocades "per les inclemèncias del temps o per l’esperit destructor dels homes i "constantment renovades pels mateixos ciutadans o les autoritats municipals". Així el 1343 la Universitat de Barcelona entrega "4 sous en honor de Déu en ajuda de l’obra "que n’és feta a la Creu del coll de la Celada" una de les sortides de Barcelona situada al portal Nou o de Sant Francesc de Paula. En l’encreuament del camí de l’església vella de Sant Martí i la carretera de Sant Andreu, s’hi aixecava una altra Creu de Terme anomenada de Fra Antoni. A la base de la columna hi havia la inscripció: ECIO 1583. Fou refeta diverses vegades: el 1768,1835 i 1873. Desaparegueren abans del segle XIX.
Provençals, és corrupció de "Camps provincials " que eren els terrenys situats a banda i banda de la ciutat de Barcelona, fora de les muralles. Provençal, també por referir-se a un cert lloc o masies. Així hem trobat "mansis "vocatum provensal constitutum in parrochia aci Fructuosi de Brunyola "diocesis gerundensis 12 desembre 1368". Es tracta de Sant Fructuós de Brunyola, a la comarca de la Selva.
Sant Martí de Provençals s’independitza ben aviat i l’àrea de la seva parròquia anava de mar fins al peu de Sant Genís dels Agudells, a la muntanya del Tibidabo.
A les favorables circumstàncies de travessar el terme i parròquia dues grans vies de comunicació, que sortien de Barcelona, s’hi afegia la sèquia Comtal que vigoritzava les seves terres i la instal.lació de molins. Som al segle XIII. La constant reculada del mar, a més, afavoria el terme, donat que cada any deixava uns quans metres de terra que era aprofitada per a l’agricultura.
La propietat era molt fraccionada; no hi havia centres de població segurament a causa de la insolubritat de la part baixa del terme on abundava el paludisme. Sabem de la poca població pel fet que en el llibre de baptismes, que va de l’any 1621 al 1640, hi consten 9 naixements per any. El terme era format per masies escampades, i el cens de 1359 consignava 17 focs.
L’església, aixecada a les darreries del segle XV, tenia esculpida a la façana la figura de Sant Martí partint la capa per al pobre. Aquesta mateixa escena es pot veure, encara en moltes façanes d’esglésies i en parròquies de poblacions com Palafrugell, Cassà de la Selva i seminari de Girona, entre d’altres. El vell retaule de la parròquia de Sant Martí de Provençals, suposadament pintat per Antoni de Llouve, "Lo Saboià", es troba al MUSEU NACIONAL D’ART DE CATALUNYA,- M N A C - inventariat amb el número 15.800. El Museu el comprà al senyor Jaume Vilallonga l’any 1900. Carreras Candi, en la seva obra, el situa al Museu de Belles Arts dins del Parc de la Ciutadella, o sigui, en l’actual Parlament de Catalunya. Potser, com ha passat altres vegades en moltes esglésies que, el retaule gòtic de Sant Martí de Provençals, en un moment donat el canviessin, per un de barroc; i l’altre arreconat en qualsevol lloc, acabaria a les mans d’aquest senyor Vilallonga. El retaule, lògicament té, com a figura central Sant Martí, hi apareixen també diverses escenes de la seva vida. La figura de Sant Martí esculpida al timpà, ha desaparegut, segurament destruït, en els fets de 1936. A la porta hi continuen clavades unes quantes ferradures, no sé si posades modernament per conservar la tradició catalana, com consta que havia tingut en temps passats. Amb el creixement de Barcelona, la barriada augmentà d’habitatges i la parròquia anà cedint terreny per a altres necessitats, llavors foren creades les parròquies de Nostra Senyora del Coll, Santíssim Redemptor, Mare de Déu de Montserrat, i , d’aquesta, la de l’Esperit Sant.
També els terrenys on s’aixeca el temple de la Sagrada Família pertanyien al terme de Sant Martí dels Provençals. La construcció d’aquets va inicier-se el 19 de març de 1882, amb l’arquitecte Francesc del Villar i Lozano. El 2 de novembre de 1883 fou substituït per Antoni Gaudí. La Cripta fou acabada el 1890. Francesc Carreras Candi en un dels seus llibres fa aquesta curiosa afirmació:" L’obra és grandiosa i la seva finalització impossible de "calcular; podria estar acabada el 1955 si poden recaptar-se 15.000 pessetes "mensuals". Si Carreras Candi aixequés el cap ! quina decepció entindria!.
VI AIXÍ S’AIXECA L’ESGLÉSIA DE L’ESPERIT SANT
Él 15 de desembre de l’any 1933 el bisbe, Dr. Manuel Irurita Almanzor, que ocupava la seu episcopal de la diòcesi, publica al Butlletí Oficial del Bisbat de Barcelona l’ordre d’erecció de tres noves parròquies una de les quals era la de l’Esperit Sant. En queda aquest testimoni:"Para atender el "servicio espiritual de los numerosos fieles que habitan en las extensas "barriadas de Gracia y Guinardó de esta ciudad, el Obispo, previo oportuno "expediente ha erigido en estas barriadas tres nuevas parroquias en motivo del "Año Santo que estamos celebrando. Ostentarán respectivamente los títulos de, "Santísimo Corpus Cristi, Santísimo Redentor y Espíritu Santo".1
A continuació narra breument com va ser inagurada la parròquia del Santíssim Corpus Cristi, i, després, diu:"Las parroquias del Santíssimo "Redentor y Espíritu Santo serán inauguradas tan pronto como se hallen "habilitadas sus respectivas iglesias parroquiales, las cuales se anunciará "oportunamente, continuando, mientras tanto, los fieles de estas últimas "demarcaciones a la jurisdicción de sus actuales párrocos o ecónomos".
I, finalment, indica la demarcació que tindrà la parròquia de l’Esperit Sant:"La parroquia del Espíritu Santo estará situada entre las calles "Córcega-Encarnación, Roger de Flor, Escorial y Padilla".
Així, doncs, la parròquia de l’Esperit Sant queda instituïda amb data del 15 de desembre de 1933.
Passats només tres mesos, el 19 de març de 1934, és solemnement beneïda la primera pedra de la futura església parroquial de l’Esperit Sant.
El Butlletí Oficial del Bisbat del 16 d’abril de 1934 d’escriu així l’acte: "BENDICION Y COLOCACIÓN DE LA PRIMERA PIEDRA DE "LA NUEVA PARROQUIA DEL ESPÍRITU SANTO, DE ESTA "CIUDAD".-
"El día 19 del próximo pasado mes tuvo lugar la bendición y "colocación de la primera piedra del futuro templo del Espíritu Santo, en la "populosa barriada que se encuentra junto al cruce de la Travesera de Gràcia "con la calle Padilla. El solar donde se levantará el nuevo templo es "magnífico, grande y apropiado al fin a que se le destina, ocupando el punto "más estratégico que pudiera desearse si se tiene en cuenta el emplazamiento de "la nueva parroquia.
"Mucho antes de la hora señalada para la ceremonia se había "congregado una numerosa multitud que comentaba favorablemente la feliz "iniciativa del Prelado al fundar una parroquia en aquel sitio.
"Minutos antes de las doce llegó el Sr. Obispo, acompañado del del "Canciller del Obispado, M.I. Dr. Bausells; de su señor hermano Rdo. D. "Benito; de su familiar, Rdo. D. Marcos Goñi y del maestro de ceremonias de "la Catedral, Rdo. D. Daniel Salvadó.
"La presencia de nuestro Venerable Prelado fue acogida con "cariñosos aplausos. Inmediatamente después de los saludos de rigor con los "sacerdotes y personas destacadas de la barriada que esperaban a su "Excelencia, el señor Obispo se revistió con los ornamentos sagrados y con "mitra y báculo procedió a la bendición de la primera piedra y del solar.
"Las ceremonias de rúbrica se celebraron con todo esplendor ante "la atención constante de la numerosa multitud que siguió todos los actos con "interés creciente.
"El acta, que se colocó en la piedra declarando los datos del acto "que se celebraba, escrita en artístico pergamino, fue firmada por el M.I. Dr. "Baucells, Rdo. D. José Barguñó, encargado de la parroquia; el arquitecto, D. "Francisco Pericas, el Rdo. D. Manuel Barguñó, el Rdo. D. Francisco Mestre y "los señores D. Agustin Culilla, D. Lamberto Botey y D. José Jansa, de la "Junta de Obra de la parroquia. El Sr. Obispo puso la primera paletada y sus "acompañantes y demás personalidades destacadas echaron también sendas "paletadas sobre la piedra que acababa de ser bendecida.
"Terminada la ceremonia litúrgica el Sr. Obispo dirigió la palabra "a la multitud que se apretujaba para escucharle. Explicó lo que significa la "construcción de un nuevo templo parroquial y expuso su advocación del "Espíritu Santo. Durante la semana que acaba de transcurrir, siguió diciendo el "Sr.Obispo, el Espíritu Santo ha descendido particularmente sobre esta ciudad "durante la Santa Misión. No podia ser más oportuna la colocación de la "primera piedra del templo dedicado al Espíritu Santo. También es oportuno "este acto para celebrarse en el día de hoy la festividad de San José, el gran "obrero modelo de los obreros y protector de la Iglesia Universal.
"Terminó el Sr. Obispo su conmovedora plática haciendo votos "para que pronto, sin incidentes desagradables ni contratiempos de ninguna "clase pueda inaugurarse el templo cuya primera piedra acaba de colocarse.
"Las palabras del Prelado fueron coronadas por entusiastas "aplausos".
Aquesta crònica ens aporta bastants coneixements. Ja sabem una data important: El 19 de març de 1934, festa de Sant Josep, és beneïda i col.locada la primera pedra. El nom de l’arquitecte és Francesc Pericas; el sacerdot nomenat com a responsable de la nova parròquia : Mn. Josep Barguñó. El seu nomenament surt al Butlletí Oficial del Bisbat el dia 31 de juliol de 1934:(B.O. núm.14.Plana 324).
Posteriorment el seu vicari serà Mn. Ferreol Castells i Sabater.(B.O. núm. 1 del 15 de febrer de 1935. Plana 9).
El final del discurs fa pensar com si el senyor Bisbe tingués el pressentiment dels tristos esdeveniments que haurien de tenir lloc un any i mig més tard.
Ben aviat començarien les obres que es farien amb una certa acceleració ja que el 23 de novembre de 1934, o sigui, en el mateix any, l’Ecònom de la parròquia, Mn. Josep Barguñó, envia una instància al Bisbat demanant que li sigui concedit la creació d’un segell de goma per poder segellar els documents parroquials: petició que és concedida, prèvia autorització del Sr. Bisbe i un cop passat pel corresponent estudi.
En la seva conformitat s’hi fa constar que:"La alegoría del Espíritu "Santo sobre la fuente de Gràcia, es expresivo y muy apropiado para el nuevo "templo parroquial". El document està signat pel Bisbe Manuel (Yrurita) i el vice-secretari, Rvd. Manuel Toldrà, prev.
D’aquesta mateixa data (23 novembre 1934) és un escrit enviat a la Secretaria del Bisbat per a comunicar que:"Habiendo sido construida la capilla "del Santísimo que forma parte integrante del plano general de la Iglesia "parroquial y estando ésta (la del Santíssim) ya terminada y en disposición de "ser abierta al público para el culto siendo preciso para ello la previa "bendición", demana al Prelat que vulgui beneir-la. També, en aquest escrit, s’hi indica la seva ubicació: "Está situada en la calle de la Travessera de "Gràcia, 401, entre Padilla y Lepanto". Signa l’escrit, "el cura Ecónomo, José Barguñó".
Al revers de l’escrit anterior, hi trobem una nota indicant que sigui enviat el Mestre de Cerimònies a fi que visiti el local per si està conforme amb l’ús que se li vol donar.
El dia 2 de desembre del mateix any (1934) és contestat l’escrit amb aquest contingut:"Vista la presente instancia y habiendo Nos mismo procedido "en esta fecha a la bendición de la Capilla venimos en habilitarla y habilitamos "para el culto..." Firma, "Manuel. Ob. de Barcelona".
Amb motiu d’aquesta celebració la Parròquia imprimeix uns fulls en què dóna compte de la festa i, a més, s’hi indica la situació del despatx parroquial que queda situat al número 360 del carrer Marina, xanfrà carrer Pare Claret; hi ha també, els horaris de les misses, confessions, comunions, baptismes, casaments i sagrament dels malalts. Aquest full és doble; una part escrita en català i, al costat, en castellà.(podem comprovar que ja funcionava el bilingüisme). En el seu dors hi ha un plànol de la situació de l’església.1
Ja tenim, doncs, un temple aixecat i dedicat a l’Esperit Sant on els feligresos podràn celebrar les seves funcions religioses. De moment s’hi situa el Santíssim esperant poder construir una nau més gran, la rectoria i algún local annex com a dependències parroquials.
Però tot això se n’anà en orris en esclatar, any i mig després, (18 de juliol del 1936), la Guerra Civil.
En esclatar la Guerra Civil la incipient parròquia de l’Esperit Sant sofreix, com la majoria de les parròquies i les seves esglésies, la ira i el desenfrenament dels sanguinaris de la CNT i de la FAI, de brètols ateus, anarquistes i marxistes, que deixen les vores de les carreteres sembrades de cossos de sacerdots, religiosos i religioses, joves d’Acció Catòlica i gent de bé, cosits a bales, molts d’ells primerament martiritzats i sovint esgarrifosament mutilats. Les esglésies són assaltades, els sants tirats daltabaix dels altars, cremades; moltes, queden solament amb les quatre parets. Tot és profanat, violat i del més sagrat se’n fa mofa.
La parròquia i, en concret, l’església de l’Esperit Sant, experimenta igualment l’embat de la revolució; és saquejada la seva Capella i el seu despatx parroquial, i desapareix tota la documentació existent.
Caldrà esperar tres anys per tornar a refer-se poc a poc.
Acabada la guerra, l’any 1939, el Bisbat envia als rectors i encarregats de les parròquies un qüestionari a fi d’esbrinar els desperfectes i saber què havia ocorregut a les diferents parròquies del Bisbat.
En la resposta de la parròquia de l’Esperit Sant, hi trobem una breu descripció de com quedà aquesta.
Totes les preguntes són contestades d’una manera general donat que el nou encarregat desconeix què ha pogut passar, ja que no és el mateix que hi havia l’any 1936.
El document porta data del 23 d’abril de 1940 i el càlcul global dels desperfectes queda situat en unes 80.000 pessetes; era una primera valoració, de l’any 1939. Mes tard,al 1950, va estimar-se, en unes 500.000 pts.; quantitat prou respectable si tenim en compte el valor del diner en aquell temps.1
IX 1939.ACABADA LA GUERRA, LA RECONSTRUCCIÓ
Recordem que en començar la Guerra civil, l’any 1936, el rector de la parròquia de l’Esperit Sant era Mn. Josep Barguñó.
En acabar la Guerra l’any 1939 és nomenat Ecònom Mn. Pere Batlle i Suriol. El seu nomenament el trobem anunciat en el Butlletí Oficial del Bisbat de Barcelona del dia 2 de gener de 1940.
Ja hem dit que l’arxiu i l’església de l’Esperit Sant van ser cremats l’any 1936. L’Església restaria inservible i el primer que fa el nou encarregat de la parròquia és buscar un local on poder celebrar els actes de culte, mentre s’espera reconstruir o almenys arranjar i acondiciar la capella del carrer de la Travessera de Gràcia.
Troba un local al carrer Marina que podria servir, mentrastant, d’església. Algú de la cúria dóna a Mn. Batlle una carta de presentació per a l’amo de l’esmentat local que diu així:
" Sr. D. Juan Mas Bagà.
"Muy distinguido señor: Tengo el gusto de presentarle "al presbítero Rdo. D. Pedro Batlle, el cual le hablará de un asunto relacionado "con la reorganización del servicio espiritual de la Parroquia del Espíritu Santo "de esta ciudad.
"Según nuestras referencias, hay en aquella demarcación "parroquial un edificio de su propiedad, destinado actualmente a almacén y "reune, al parecer, tales condiciones que podria utilizarse para iglesia "provisional durante las obras de reparación de la iglesia devastada por los "rojos, reparación que confiamos podrá efectuarse en corto espacio de tiempo.
"Usted sabe perfectamente las apremiantes necesidades espirituales "de aquella barriada obrera, así como las enormes dificultades de este "Obispado para poner en marcha los organismos parroquiales. Y en la "confianza que nos inspira su reconocida religiosidad, acudimos a Vd. por si le "es posible poner a disposición del expresado Cura-Ecónomo del Espíritu "Santo el referido local, por el tiempo y en las condiciones que Vd. estime "convenientes. Queda así expuesto en líneas generales este asunto a la "consideración de Vd.; el Rdo. Batlle podrá facilitarle los detalles que precise. "Si pudiera realizarse, prestaría un gran servicio a la Iglesia y contribuiría "poderosamente al resurgimiento moral y espiritual de la mencionada "barriada".(B.O. del Bisbat de Barcelona).1
No hi consta cap firma, cosa que fa suposar que és una còpia de la carta original.
La visita resultà profitosa ja que en data de 17 de desembre de 1939 es reparteixen en entre el veïns uns fulls impresos on s’hi fa constar l’obertura provisional d’un local que queda habilitat com a església de l’Esperit Sant al carrer Marina, número 340, cantonada del carrer de la Indústria. Hi apáreixen els horaris de les misses. Pel que fa al despatx parroquial, queda obert al carrer Indústria, número 320, cantonada del carrer Marina. En aquells moments es calculava que serien uns 14.000 els feligresos de l’Esperit Sant.
Ben aviat prendria vida la parròquia ja que el 10 d’abril de 1940,-portava solament tres mesos oberta al culte-, el seu Ecònom Mn. Batlle adreça un escrit al bisbat indicant que:"Habiendo adquirido una campana nueva de un "tamaño regular y de un peso de más de cuarenta kilos para el uso de esta "iglesia parroquial que necesita de ella para el servicio de las funciones del "culto y para darse a conocer de una parte considerable de los feligreses que "aún ignoran la existencia de esta iglesia"....Demana autorització perquè el "recurrente o la persona que su Ilma. Rvma. designe para la bendición de la "campana" que, segons indica, es farà el diumenge, a dos quarts de deu, i n’ha estat dessignada padrina, la senyora Ampar de Jausà.
El dia 13 del mateix abril se li envia la contestació signada pel senyor Bisbe i rubricada pel seu secretari Lluis Urpí, autoritzant el propi Mn. Batlle per a efectuar la benedicció.
Un cop feta la benedicció el 14 d’abril de 1940, Mn. Batlle escriu al Bisbat donant compte d’aquesta festa; fa constar que la cerimònia s’havia fet amb la presència de molts feligresos i que la padrina havia donat diversos tocs a la campana només d’acabar-se la benedicció, cosa que feren també molts feligresos; que l’acta havia estat signada per: Josep Gausà,- abans posava Jausà,- Ampar Soriano, Joan Ribalta i Font, Josep Bisbe i Oliva, Gibert Gausà (Jausà?) i Mn. Pere Batlle.
Sembla que aquesta campana podria estar situada al local del carrer Marina, encara que es fa difícil imaginar el lloc. O és que, potser, s’havia habilitat ja el campanar de l’antiga església?.
La parròquia forçosament havia d’organitzar-se.
I una de les coses que calia fer, lògicament, era encetar novament els llibres parroquials de baptismes, casaments i òbits.
El primer bateig que trobem anotat és del 17 de desembre de 1939. És d’un noi que neix a la Clínica La Alianza, a qui posen els noms d’Antonio, Miquel i Pere. És fill de Manuel López Ochotorena, de Pamplona, del comerç, i de Concepció Torruella i Ribot, natural de Carre-Germania, casats a La Bisbal. Els avis són Josep Lopez Rosas, de Gorc, i Manuela Ochotorena Larigarejos, de Salinas, de part de pare; i els materns, Narcís Torruella Boto, de San Saturnino Gomara, i Mercè Ribot Dalmau, de Rupià. Els padrins foren l’avi patern i Consol López Ochotorena de Calatayud i veïns de la present. El celebra i firma Mn. Pere Batlle, Ecònom.
El segon es fa el 31 de desembre. El total en aquest any 1939 és de dos. L’any 1940, se’n celebren 244, el 1941 són 237, el 1942 arriben a 305; i el 1943 sumen 341. La majoria del nats ho són a la Clínica La Alianza i allí mateix, a la capella de la clínica hi son batejats encara que queden anotats al llibre parroquial.
El primer matrimoni, després de la guerra, es fa el 2 de gener de 1940. Es tracta de Manuel Pujol i Bertran, solter, de 26 anys, paleta, de Sant Joan de Gràcia i veí de la parròquia. Fill de Magdalena Pujol Bertran, natural de La Jana que es casa amb Rosa Latorre Ferrer, soltera, de 24 anys, de La Jara, Castelló, filla de Pere Latorre Zaragoza, natural de La Jana i de Maria Ferrer Gaucase, difunts. Testimonis, Vicens Soler Pros i Josep Rey Planas.Celebrant, i signaura de Mn. Pere Batlle.
Tanmateix, no és aquest el primer d’aparèix en el llibre de matrimonis. En aquest primer llibre ja se n’hi troben dos més abans del esmentat, i justament autoritzats i realitzat per Mn. Josep Barguñó que, recordem ho era el rector abans de 1936. El primer, porta data de 29 d’abril de 1935. Es tracta de: Rafael Corbetó Bonmatí, solter, de 29 anys, jornaler. Natural de Santa Pola, Alacant, veí de la parròquia. Fill de Gaspar Corbetó Soler, de Santa Pola i Francesca Bonmatí Sanpere, de Santa Pola. Contrau matrimoni amb Elvira Rodríguez Bonmatí, soltera, de 30 anys. Natural de Madrid . Filla de Federic Rodríguez Garcia, de Burgos, i Elvira Bonmatí Sanpere, de Santapola. Padrins, Àngel Irureta i Amadeo Jané.
És difícil de trobar una explicació a aquest fet. Podria ser que es tractés d’un llibre salvat el 1936 i que, acabada la guerra, va continuar fent-se servir.
ÒBITS
El primer difunt anotat al llibre d’òbits porta la data de 18 de desembre de 1939. La difunta es diu, Pilar Esteva Blasco, Viuda de Joan Martí. Tenia 54 anys. Havia mort a la Clínica La Alianza. Signa la inscripció, Mn. Pere Batlle. Encara hi ha unes altres 16 defuncions en aquest mes de desembre.
CONFIRMACIONS
L’Ilm. Rvm. Dr. Miguel de los Santos Díaz Gomara, Bisbe de Cartagena i Administrador Apostòlic de la Diòcesi de Barcelona, fa la primera confirmació a la parròquia el 29 de novembre de 1940. Els padrins són, Josep Jausà Blanch i Ampar Soriano Ribas. Són confirmats 344 nois i 342 noies.1
X LA PARRÒQUIA DE L’ ESPERIT SANT A L’ANY 1940
Tot això significa que, just, acabda la guerra l’any 1939, la vida parroquial agafa embranzida i es normalitza.
Continuem amb la història que teníem començada.
Les parròquies quasi sempre, com ja hem deixat dit, han estat inici d’una població . Al redós d’una església s’hi forma una comunitat, un cementiri, unes cases, la Sagrera, que en deien.
No és aquest el cas de´l’inici de la Parròquia de l’Esperit Sant, però, en certa manera sí que podriem dir que també fou així, encara que formant part de la Barcelona que va creixent i necessita noves parròquies i, com vàrem veure, obliga l’any 1926, a desmembrar una part de la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat i així atendre un nucli de població que començava a formar-se al costat de la Clínica La Alianza, de recent construcció.
És l’any 1934 quan compta amb jurisdicció pròpia i església pròpia. Però, com hem vist, la guerra trastoca tots els plans i quan s’acaba, l’any 1939, cal tornar a reprendre les activitats del culte com van haver de fer tantes parròquies.
En mig d’una extensió de terreny de 80.000 pams havia quedat, segurament profanada, la capella aixecada i beneïda per el bisbe Irurita , el qual fou assassinat a començaments de la guerra.
Calia reconstruir-la i adequar-la per fer-la servir novament com a església parroquial de l’Esperit Sant. Tot i que, de moment. s’ha trobat un lloc, un magatzem, on celebrar les funcions religioses, es treballa de seguida, a deixar enllestida la capella perquè pugui tornar a prestar el servei a què estava destinada.
El 31 de desembre de 1940 trobem que ja s’ha pagat una factura de 24.858 pessetes i s’ha refet la coberta. L’1 de juliol de 1942 hi ha pagades diverses factures que importen 39.333 pessetes amb 80 cèntims. Es pot dir que entre 1940 i 1943 ha pogut quedar refeta la capella que havia estat construïda l’any 1934.
La feligresia ajudava tant com podia amb les seves aportacions. En donen fe diverses anotacions de recaptacions: 10 de novembre de 1940, s’han recollit 2.322’50 ptes. 16 de febrer de 1941, recollides 1.500 ptes. 14 de setembre de 1941, recollides 1.535 pts. 31 de desembre de 1941, recollides 4.839 ptes. 11 d’abril de 1943, han estat recollides 10.000 pesstes. etc. etc.
A finals de 1941 el magatzem que servia de capella parroquial situat al carrer Marina encara funciona com a església parroquial. Ho confirmaria la carta que el 31 d’octubre de 1941 Mn. Pere Batlle envia al bisbat demanant autorització per a establir a la parròquia l’Associació dels Dijous Eucarístics.
El 19 d’agost de 1942 rep la resposta següent:
"Venimos a erigir y erigimos en la iglesia parroquial del Espíritu "Santo de esta ciudad un centro de Jueves Eucarísticos el cual se regirá según el "reglamento de la expresada Archicofraría de Zaragoza nombrando Conciliario "o Director del mencionado centro al Rd. Cura Ecónomo recurrente, quien "dará cuenta, de oficio, de la fecha que aquél quede definitivamente establecido "y de los asociados que constituyan la Primera Junta de Gobierno".
En un altre escrit, també adreçat al bisbat el dia 2 de setembre de 1942, diu:
"El infrascrito Cura Ecónomo de la "Parroquia del Espiritu Santo.... "tiene proyectado la construcción del altar del Santísimo de su iglesia "parroquial según el diseño que se acompaña......-"demana- "previo los "trámites pertinentes autorizar la construcción". Porta la firma de Pere Batlle i Suriol.
Aquest seria el moment de la reconstrucció de l’església de l’Esperit Sant
Tot plegat indica que la parròquia de l’Esperit Sant agafa el camí de la normalitat tot i les dificultats que comporten les circumstàncies de la post-guerra a finals de 1942.
Una guerra que havia comportat conseqüencies molt dures no solament per a les persones degut a la falta de mitjans, aliments, desarrelaments, sinó també per la pròpia jerarquia eclesiàstica que havia de fer front a tanta destrucció,i començar de nou la reconstrucció de la majoria d’esglésies , convents i seminaris .
En aquestes dates mossèn Batlle ja tenia setanta anys . Veurem com ben aviat és rellevat del seu càrrec , el seu successor ha de lluitar amb esforç per trobar l´ajut econòmic i tirar endavant els plans de construcció de l’església parroquial.
La primera realitat la trobem en un escrit que el reverent José Roig i Rossel, nou encarregat de la parròquia, i en vida encara de mossèn Batlle, remet al Bisbat, en data de 18 de novembre de 1943, fent referència ja a l’església aixecada l’any 1934, i que s’está reconstruïnt.
"Después de los 16 meses de funcionamiento de la parroquia del "Espíritu Santo fundada por el Exmo. Rdmo. Dr. Yrurita, fue incendiada y "destruida por las turbas revolucionarias; liberada Barcelona, no revivió hasta "fines de diciembre de 1939, celebrándose intensamente los actos del culto en "un local de aspecto miserable, ya que otro no se encontró , situado en la calle "Marina y que antes había servido de reunión a afiliados a la secta espiritista. "Esta situación demandaba que cuanto antes se habilitase para el culto el "derruido templo parroquial verificándose, para lograr este fin y con apoyo del "Obispado sólo las obras más imprescindibles, y digo , con el apoyo del "Obispado, porque el esfuerzo de los feligreses e industrias situadas dentro de "los límites de la parroquia ha sido prácticamente nulo. Lo primero se "explicaba por la pobreza de la gran mayoría de los feligreses y ser, "expresándolo en palabra gráfica, de aluvión, recién venidos a Barcelona; y lo "segundo porque viviendo sus directores y propietarios en barrios más o menos "céntricos se creen excusados de toda obligación por contribuir, según ellos "dicen, a la reedificación de las respectivas parroquias de residencia. Nada "extraño es, pues, que el déficit actualmente existente sea de más de 25 mil "pesetas, que nadie piensa en edificar la casa rectoral y que la entrada de la "iglesia ofrezca una impresión desagradable. Para disminuir en lo posible el "déficit y verificar algunas obras para el mismo fin a que está destinado el "templo exigen, el exponente a V.E. Rdma. SOLICITA, que al distribuirse la "cantidad votada por el Exmo. Ayuntamiento de la Ciudad a favor de las "parroquias damnificadas por la guerra, sea la del Espíritu Santo una de las "incluidas en la referida distribución. Gracias que el remitente espera merecer "de su Exma. Rdma. cuya vida Dios guarde mucho años. Barcelona 18 "noviembre "1943."Firma, José Roig Rosell"
I encara més tard torna a insistir amb el següent escrit:".....EXPONE: que debido a la humilde condición de la inmensa mayoría "de los feligreses de esta parroquia, ha llegado su esfuerzo en la construcción "de los destruido en tiempo rojo casi a su límite, siendo imposible saldar las "19 mil pesetas que aún se adeudan al contratista de la reconstrucción de lo que "es capilla del Santísimo que actualmente se habilita para el culto y terminar su "reconstrucción y adecentamiento, SUPLICA, que al distribuir la cantidad "señalada por el Exmo. Ayuntamiento de esta ciudad para la reconstrucción de "iglesias y procedente del superávit del presupuesto municipal, sea esta "parroquia contada entre las favorecidas. Gracias que espera "merecer.....Barcelona 24 marzo 1944."
La instància està signada per mossèn Josep Roig.1
Cal apuntar, si fem cas dels qui signen els rebuts cobrats per les obres que es fan a l’església, que el mestre d’obres és Josep Pont; el qui subministra els materials es diu de Llorens Esteba, i el director de les obres, Federic Segarra.
Com veiem, les instàncies són signades per Mn. Josep Roig que segurement, en aquells moments, seria el vicari. Mossèn Pere Batlle i Suriol, que havia estat nomenat Ecònom l’any 1939, encara continua en el càrrec que deixa definitivament el 29 de Juliol de 1943. L’u d’agost d’aquest mateix any Mn. Josep Roig, és nomenat encarregat de la parròquia de l’Esperit Sant. Mossèn Pere Batlle moria el 25 de novembre de 1943.
Crec que val la pena, en aquest moment, indicar la situació de l’església de l’Esperit Sant, en l’ illa que ocupava entre els carrers de Bergnes de les Cases, Travessera de Gràcia, Padilla i Rosalia de Castro, que encara molts feligresos poden recordar perque no fa tants anys que aquest espai era ben diferent de com és ara.
Ja hem parlat de l’adquisició del terreny on havia d’aixecar-se el complex parroquial i església de l’Esperit Sant; ara explicarem la seva situació i contingut a partir de l’acabament de la guerra.
L’església reduïda a una capella d’uns 10 metres d’ample, per uns 25 de llarg,- la mateixa contrucció de l’any 1934- era una simple sala, amb un altar molt modest, com podem veure per les fotografies trobades a l’atzar; es conexia com a Capella del Santíssim, i era molt semblant a l’actual. En definitiva, era un local pobre; ja hem vist com se’n queixa el mossèn també un rector posterior el titllarà de gens adequat i totalment insuficient.
Estava situada en un extrem del quadrat que feia la finca a l’angle dels carrers Bergnes de les Cases i Rosalia de Castro.
A l’extrem oposat, tocant al carrer Padilla, hi havia una barraca, com un petit magatzem, on treballava un picapedrer. La resta era erm, abandonat, formant un petit turó. Tota la finca estava encerclada amb una paret.
L’entrada de l’església es trobava al carrer de la Travessera de Gràcia. Un cop traspassada una portalada amb porta de ferro, calia fer una vintena de passes, rost amunt i s’entrava a l’interior de la Capella superant uns quants graons. En realitat havia de formar part, segons es desprèn del que hi ha escrit, d’un complex parroquial que a la fi es faria amb nous criteris, nous plànols i prescindint d’aquesta capella.
No cal dir que era totalment insuficient per una parròquia que estaria pels 20.000, o més, feligresos, encara que dispersats, en una epoca en què molts dels carrers tenìen poques edificacions i havia molts camps abandonats.
A la part de la finca que donava al carrer Padilla, és a dir, des el tros que ja d’un principi havia estat segregat, s’hi ha construït un bloc de pisos, que porten actualment la numeració 349-351; i, encara anteriorment, s’hi aixecà una fàbrica de filats que actualment és un laboratori.
XII EL COL.LEGI DEL COR DE MARIA, FA RESTAR GENT A LA PARRÒQUIA
Acabem de deixar descrit com era el contorn de l’església de la parròquia de l’Esperit Sant.
Carrers de poca importància com ara el de Bergnes de les Cases, Rosalía de Castro o Mas Casanova, ací i allà, alguna caseta o vivenda de planta baixa començaven a donar vida a una barriada prou significativa amb elements molt importants com ara l’Hospital de Sant Pau, la clínica La Alianza o el col.legi del Cor de Maria. També donava vida al barri la Caserna de Girona i, fins i tot, en dies festius el camp de futbol del "Mostajo" situat sobre la caserna.
Al carrer Padilla, Cartagena, Marina i a la mateixa Travessera de Gràcia, s’hi comença la construcció de grans blocs de pisos que tot seguit eren ocupats per matrimonis joves, molts d’ells vinguts de fora de Barcelona i alguns amb mainada en edat escolar.
Hem dit que un dels col.legis de la zona, i de fama reconeguda, era el dels Claretians el qual formava un excel.lent conjunt amb la magnífica església dedicada al Cor de Maria, nom amb què és coneguda; aquest col.legi esta situat no gaire lluny de la parròquia de l’ Esperit Sant.
La Congregació de Missioners Fills del Cor de Maria la fundà el a Vic St. Antoni Maria Claret el 16 de juliol de 1849; d’aquí el nom de Claretians. L’any 1859 el Pare Claret obre una casa a la vila de Gràcia, tocant a Barcelona. El 1871 hi aixequen un col.legi.
La vila de Gràcia queda absorbida per Barcelona l’any 1897.
La primera pedra de l’actual temple, que sempre ha estat conegut com Santuari del Cor de Maria, fou col.locada el 7 d’abril de 1904, cinquantè aniversari de la Definició dogmàtica de la Immaculada Concepció de Maria proclamada per el papa Pius IX el 1854. El seu promotor fou el claretià P.Joan Melé. El santuari queda situat entre la residència dels missioners i el col.legi, d’estil bizantí, obra de l’arquitecte Joan Martorell i Montells que va morir sense poder veure-la acabada. Cinc anys després, durant la Setmana Tràgica, l’any 1909, fou incendiat, com tants d’altres de Barcelona. Un cop reconstruït, obria novament les seves portes el 1913. L’any 1936 torna a sofrir novament la fúria dels incontrolats qu li calen foc i serveix d’inmens taller d’automòbils. El 1940 no sols es reconstruït sinó també ampliat. La façana, d’estil mudèjar, amida 33 m. de llargada. El portal s’inspira en el romànic. L’any 1936, la imatge del Cor de Maria del timpà va restar il.lesa, malgrat els atacs de què fou objecte l’església. A la façana encara s’hi poden veure els impactes de dues canonades.
El col.legi dels claretians tenia, i encara té, fama de ser un bon col.legi; a més, estava ubicat en una barriada que creixia constantment i no tenia alternatives d’ensenyament.
Els fills dels matrimonis recents arribats al barri i els que ja hi tenien estada, eren matriculats al col.legi del Claretians; això feia que la majoria dels feligresos de la parròquia de l’Esperit Sant no freqüentessin la seva parròquia en cap de les seves funcions religioses. En l’església del Cor de Maria celebraven la primera comunió el seus fills, hi eren confirmats i, no cal dir que els diumenges i dies de festa acudien al Cor de Maria a oir missa en lloc de fer-ho a l’Esperit Sant. En sortir de l’església tenien ocasió, de passar, una estona en el pati del col.legi veient algun partit d’handbol, d´hoquei, en què participaren els seus fills.
Això, lógicament, feia restar gent, a les celebracions de la parròquia. Peró si, per una banda li era un perjudici per altra, afavoria que l’exigüitat de la seva capella pogés acollir amb mes comoditat les persones que la freqüentaven; ya que aquesta era la missió per a la qual havia estat creada.
XIII CONEGUEM UNA MICA , EL SEU DESEMVOLUPAMENT
Abans d’anar endavant fem una mica de història de com anava desenvolupant-se l’activitat parroquial, tot i les seves dificultats després d’una guerra que havia intentat borrar, tot esperit religiós.
Cobrien els serveis parroquials dos preveres: el rector, que per aquestes dates era mossèn Josep Roig i un vicari, que a l’any 1952 era Mn. Josep Fort i Guadí. Pocs capellans per a una parròquia que constatava un augment constat de feligresos ya que es tractava d’un barri nou i amb un imparable creixement.
Per això mossèn Josep demana a l’autoritat eclesiàstica poder binar i fins trinar a fi de poder celebrar les misses necessàries. Sovint trobem aquesta mateixa petició a mesura que augmenten les necessitats produïdes per la falta de sacerdots. Sempre s’obté l’autorització "servantis de iure servandis" i, en cas de celebrar-se amb estipendi, s’indica que serà a favor del Seminari; sen farà entrega trimestral al propi Seminari o a la Secretaria de Càmara.
En un altra comunicació mossèn Roig demana poder celebrar cinc misses els dies de festa, li és concedit.
Els diferents actes d’apostolat es desenvolupen igualment amb dificultats no solament per falta de diners sinó per falta de locals. Per això el vicari, Mn. Jordi Fort, el 14 d’octubre de 1952 presenta una instància al Bisbat perquè se li concedeixi muntar una tòmbola a fi de recollir diners per la construcció d’un local en el terreny adjunt a l’església i així poder fer actes d’apostolat, com cercle d’estudis, conferències, reunions, classes nocturnes, etc. La data seria de l’1 al 9 de setembre, i seria organitzada per les branques de d’A.C. Crec que no es va fer, ja que no el vaig veure construït mai.
Bastants dels actes de culte propies d’una parròquia, com ara els baptismes,- es fan a la capella de la Clínica La Alianza, veïna, tot i que són anotats al llibre parroquial,- Pero els casaments i funerals, es celebren a la parròquia, tot es fa amb normalitat. Es dóna un relleu especial a certs esdeveniments , com ara la visita Pastoral i l’administració del Sagrament de la Confirmació; com a record d’aquets fet s’imprimeix una estampa recordatòri on en el seu revers es pot llegir:"RECUERDO DE LA SANTA VISITA PASTORAL, efectuada en "esta parroquia del Espíritu Santo de esta ciudad habiendo administrado el "Sacramento de la Confirmación nuestro amantísimo Prelado. Actuaron de "padrinos D. Federico Puigmarti Planas y su esposa Dª Matilde Alfonso "Roca".(Data: 15 Març 1957. Bisbe Gregorio Modrego.)
Foren confirmats 141 nens i 104 nenes. Total 245.
El 28 d’octubre Mn. Josep demana de poder celebrar missa vespertina els primers divendres de mes i tots els diumenges i dies de presepte. Queda autoritzat; però, "debiendo observar fielmente las prescripciones "canónicas y litúrgicas acerca de la hora de celebración de dicha Santa Misa y "de la distribución de la sagrada comunión a los fieles a los cuales deberá "instruirse sobre el previo ayuno para la recepción de la Sagrada Eucaristia". Porta data de 28 d’octubre de 1957 i la instrucció està signada per l’ Arquebisbe Dr. Modrego.
La barriada va creixent i cada vegada són més les necessitats. Per això, el desembre de 1958 i posteriorment el febrer de 1959, se sol.licita permís de binació a més dels dies ja assenyalats, per els dies de les festes suprimides com ara: el dimecres de cendra, primers divendres, primers dissabtes de mes i festes del Sagrat Cor, Mare de Déu de Montserrat, Els Dolors, del Carme, del Pilar, Sant Antoni Abat, Sant Antoni de Pàdua, Sant Josep Obrer, i Sant Isidre. I encara més; les dames d’A.C. demanen missa vespertina diària.
XIV LA CONSTRUCCIÓ DEL NOU TEMPLE
Però el més urgent era la construcció del nou temple parroquial.
El 15 de Juliol de 1956 arriba a la parròquia un nou rector. És Mossèn Andreu Puigdueta i Serrallach.
En una crònica publicada amb motiu de l’homenatge que se li fa per les seves Noces d’or sacerdotals, llegim: " Al ver Mn. Andrés el estado lastimoso "de nuestro templo que más que casa de Dios era un almacén de paja y pienso, "barrido y blanqueado, reavivó las Asociaciones Religiosas, la catequesis, las "Conferencias de San Vicente de Paul, etc..."; decidit i confiat, amb esperit evangèlic, es disposa a fer allò que semblava impossible: aixecar el nou temple, que tanta falta feia, dedicat a l’Esperit Sant.
Potser Mossèn Andreu ho exagerava una mica. Perquè cal reconèixer que, a poc a poc la capella havia anata millorant tot i les dificultats de la postguerra. La precària situació de la parròquia no havia permès d’executar encara el projecte que havia previst l’arquitecte senyor Francesc Pericas; però la capella, tot i la seva poca capacitat, havia estat pintada; i el frontís de l’altar major, únic, havia estat decorat amb unes pintures excel.lents de l’artista barceloní Jaume Gost i Fabregat, que també decorà la petita sagristia; aquestes millores que foren beneïdes pel bisbe Dr. Modrego, tal com ho mostren les fotografies.
És veritat que l’entorn de la capella no era el més adequat; ja que, com hem dit abans, estava envoltada d’un terreny que podia semblar abandonat, erm i poc decorós.
Un dels vicaris d’aquesta parròquia ara rector d’una parròquia barcelonesa, recordava el doloros impacte que va rebre en arribar-hi l’any 1956. Recent ordenat, era enviat a com a vicari a la parròquia de l’Esperit Sant de Barcelona. La notificació la rep en un petit poble de l’Alt Penedès on tenia la residència. Amb el seu afany sacerdotal, vigorós i jove, emprèn tot seguit la ruta cap al destí desconegut d’una parròquia barcelonina, poc anomenada i sense cap refèrencia; hi va després de recollir uns llibres i posar una muda de roba en un farcell. El viatge el fa amb una moto seva de poca cilindrada. Som al mes de febrer i la ruta, ja prou llarga, resulta més dificultosa ha causa del clima fred propi de l’epoca. La seva arribada, a caient de tarda, és depriment, desebedor. El rector li diu que cal que es busqui allotjament donat que la parròquia no té rectoria i ell mateix, el rector, és troba acollit per una família del barri. L’església no apareix enlloc, primer perquè aquella hora era fosca i també perque es tractava d’un perdut petit edifici enmig d’un terreny mal endreçat. Ho recorda encara avui amb tota la seva cruesa. Gracies al zel i joventut el seu ministeri pren un caire vigoros de tal manera que, -casaments, baptismes, festes senyalades com ara Nadal i el Ram,- són celebrades amb dignitat i esplendor con testimonien les fotografies que ens han arribat.
El barri on estava situada la parròquia anava millorant a mida que se incrementava la construcció d’habitatges i adquirian cada vegada més relleu els propers grans centres hospitalaris: Clinica l’Alianza, Hospital de Sant Pau i la Creu Roja. Calia prendre una determinació donat que la feligresia augmentava i es feia necessari el desitjat local. L’arribada d’un nou rector, mossèn Andreu Puigdueta, emprenedor i decidit, posa mans a la feina. I es durà a terme una gran obra, que sera definitiva, sobre un projecte d’un altre arquitecte.
El 12 de febrer de 1958 envia una instància al bisbat per a obtenir el permís de nomenar una Junta d’Obres, "no habiendo existido ninguna Junta "de Obras desde que se fundó esta parroquia el año 1934".
Obtinguda la resposta, que és afirmativa, queda constituïda aquesta Junta d’obres pels següents feligresos: Josep Jausà i Blanc, Màxim Catalan i Casado, Marià Enamorado i Perez, Gonzalo Encinas i Martin, Federic Puigmartí i Planas, Josep Gumà i Castelló i Josep Corominas i Vallrriera.
La constitució d’aquesta Juan ben aviat dóna el seu fruit.
Els plànols per a la construcció, que hauria confeccionat l’arquitecte Francesc Pericas, ben segur que es devien perdre en la revolta de l’any 1936, ja que es confia la construcció a un nou arquitecte, el senyor Manuel Puig i Gener. Aquest confecciona nous plànols que són acceptats per la Junta d’Obres i tot seguit es demana el corresponent permís d’obres a l’Ajuntament de Barcelona; som al de 6 d’abril de 1960. S’hi adjunta la corresponent memòria1
L’expedient porta el número 13.001 i hi trobem tot allò que esta relacionat amb la construcció de la nova església.
Tinguem present que el solar era rost amunt i, per tant, el primer que calia era anivellar aquella inclinació de metre i mig que presentava respecte el carrer Travessera de Gràcia. Amb aquesta finalitat es va començar una campanya que en deien del "metre cúbic"; mossèn Andreu, convidà a tots els feligresos a pagar la neteja i rebaixa del solar. Hi va haver altres campanyes com ara el de "la rajola", per enrajolar l’església
En la nova idea del temple projectat per l’arquitecte Puig Gener, no hi entrava la capella ja construïda. Per això es comença, igual que l’any 1934, aixecant un nou edifici que formarà part del conjunt de l’església; es tracta de l’actual capella del Santíssim. Mentrestant continuen celebrant-se tots els serveis religiosos a l’antiga capella, que serà enderrocada quan quedi acabada la nova.
El 7 de Juny de 1961 mossèn Andreu comunica al bisbat l’acabament total de la nova capella. És una nau de 9,50 metres d’amplada per 27,50 de llargada, amb una sagristia al final, serveis sanitàris i un petit local pels als escolans. En el mateix escrit ofereix tots els detalls de la construcció tal com queden transcrits a la "Memòria".
Aquesta nova capella ja havia estat beneïda amb tota solemnitat pel Senyor Bisbe Auxiliar de Barcelona, Narcís Jubany el 23 de setembre de 1960. La capella anomenada del Santíssim, construïda l’any 1934, de moment es utilitzada com a despatx parroquial i per a catequesi.Serà enderrocada quan s’aixequi la nau gran del Temple parroquial.
Les obres de construcció de l’església queden, temporalment parades. L’import de la construcció és molt elevat i cal fer una pausa, que no serà pas massa llarga. Mn. Andreu i la Junta d’Obra busquen la solució en el tros de terreny sobrer.Es podria vendre per a construcció d’habitatges i, així treure’n una compensaió ecònomica.
Demanat el corresponent permís, la Cúria, no hi troba cap inconvenient, més aviat ho aprova, "donat que els espais no són necessaris i "així es pot ajudar a la constucció d’habitatges que bona falta fan a la "barriada".1
Amb aquesta solució, primerament es ven la part que fa xamfrà entre Travessera de Gràcia i Padilla seguint el traçat de la cruïlla i, després, la part que dóna al carrer Rosalía de Castro. En aquest carrer la constructora cedirà una part del baixos, que, força més tard, tambe seran venuts.
El dia 10 de gener de 1966 l’Ajuntament dóna el corresponent permís per a la continuació de les obres del que serà el nou temple de l’Esperit Sant.
Aquest temple va ser acabat i inagurat l’any 1967.
Amb la nova església, la parròquia agafa una gran embranzida. Per coordinar millor les diversas activitats que realitza la parròquia, el senyor Rector convoca una reunió de tots el grups que treballen en diferents àmbits parroquials.. I així és com el dia 1r. d’octubre de 1972 es troben reunits, a les 11 del matí, en una de les dependències parroquials, una cinquantena de feligresos a fi de formar el Primer Consell Parroquial amb la presència de Mn.Andreu Puigdueta , rector. Aquesta reunió queden definidas las linies del Consell Parroquial:
1r.- El Consell Pastoral estarà en continu contacte amb el senyor Rector a fi de resoldre qualsevol problema parroquial.
2n.- Estimularà i coordinarà els treballs de les organitzacions i dels diferents grups de la parròquia.
3r.- Decidirà sobre les realitzacions comunes i crearà les organitzacions necessaries si no hi ha cap responsable.
4rt.-Defensarà les causes públiques de la Comunitat Parroquial.
5.- Representarà la parróquia a tots els efectes en organitzacions superiors.
Amb aquestes consignes es formen les diferentes associacions i es nombren el seus representants:
El clergat parroquial estarà representat pel senyor rector, Mn. Andreu Puigdueta i Mn. Pere.
Catecisme Parroquial, representat per el senyor, Américo i senyoreta Costa.
Portants del Sant Crist, pels senyors Encinas i Romeu.
Adoració Nocturna, senyor Valentines i Puigmartí.
Càritas Parroquial i conferències de Sant Vicenç de Paül, Srs. Jiménez i García.
Acció Catòlica Femenina , Sra. Díez i Srta.Trepat.
Agrupació Escoltes "Anselm Albareda", Srs.Josep Benet, Tori Pasarises i Srta. Carmen Jené.
Pares d’Escoltes, Sr. Rodríguez.
Associació de Pares de Família de la Parròquia, Srs. Marín i Rovira.
Joves d’Acció Catòlica de la parròquia,Srta. Pilar Marsal.
Grup senyores de Conferències de Sant Vicenç de Paül,.
Equips de Matrimonis.
Junta d’Obra del Temple, Srs. Corominas i Puigmartí.
Acabada la constitució del Consell Pastoral, el tresorer de l’Obra del Temple dóna compte de la quantitat recollida durant el 1r. semestre : 504.231 ptes.; les despeses, 454.335, ptes.; romanent 139.895 ptes. sumen la quantitat existent en caixa.
Aquestes reunions es faran mensualment i serviran per proposar diferents millores, preperar celebracions, com ara la festa de la Pentacosta, festa de la parròquia, de Nadal; i altres activitats, com teatre, excursions, etc. Cosa que dóna bons resultats com es pot comprovar en els diferents butlletins que publica el Consell Pastoral.
Però les obres no acaben pas aquí. Encara queden dependències per fer. Per a dar-hi una empenta, el 9 de gener de 1969 es renova de la Junta d’Obra que queda constituïda per: Josep Gomà i Castello, Federic Puigmartí i Planas, Pere Antoni Rubio i Miranda, Josep Corominas i Vallvidrera i Miquel Gayo i Velasco. En la primera reunió , que compta amb la prèsencia de tots els membres de la Junta, el senyor Gomà, es nomenat Interventor i el senyor Corominas, Secretari. Presideix Mn. Andreu.
En aquesta primera reunió fan constar que a caixa hi ha 60.000 pessetes i que a la caixa del Bisbat s’hi guarden 260.000 pessetes procedents d’una transacció d’un dels locals de Rosalia de Castro.
A la reunió del 29 de març de 1969 decideixen fer una assegurança del temple per un valor de 13.000.000 de pessetes, també de la vidriera per 1.500.000 pessetes i del mobiliari per un valor de 401.000 pessetes.
Amb aquesta mateixa data consta la compra del Sant Crist i es fa l’advertiment que cal que facin una correcta col.locació degut al gran pes que té.
Un complex parroquial com era, i és, el de l’Esperit Sant, hi cal fer obres contínuament, així, dons , hi trobem, per exemple, el repintat de la capella del Santíssim que importa 37.500 pessetes, pavimentació del pati posterior de l’església que es fa el 30 d’octubre de 1971 i té un import de 1.093.538 pessetes. Per a pagar aquesta quantitat retiren de la Caixa Diocesana el dipòsit que hi havia de 260.000 pessetes.
I podríem encara parlar de més obres que es fan especialment a partir de l’entrada del nou rector a la parròquia, mossèn Joan Serra i Fontanet el 7 de juny de 1976; és ell el que hi dóna una empenta definitiva. Però aquesta és ja història més recent que arriba als nostres dias.1
Quedava encara com a propietat de la parròquia el local del carrer Marina. Tenia 6 metres de façana, 21,65 metres de llargada; o sigui 129,90 metres quadrats, igual a 3.418,65 pams. Llindava, per un costat, amb la propietat de Concepció Uriach i per l’altre amb la de Marià Rosell i Camps. Previ el permís corresponent, per necessitat de més obres a la parròquia, aquell local va ser venut el 15 de desembre de 1988.
Mn. JOAN SERRA I FONTANET, és l’actual rector.
Mn. XAVIER PAGÉS I CASTAÑAR, el vicari
La parròquia és plena de vida, com ho demostra la colla d’associacions, esbarts i confraries, com ara, Grup de Joves, Grup d’Oració i Amistat, Grup de matrimonis, Adoració Nocturna, Grup Escolta, Vida Creixent, Consell Pastoral Parroquial, Esplai "Arc iris", Grup de Teatre, Catequesi d’Adults, etc.
A partir del gener de l’any 1984 la parròquia publica un Full d’informació que porta el títol de PARRÒQUIA DE L’ESPERIT SANT, figurant com a "Suplement del FULL DOMINICAL". Això va ser fruit de l’assemblea parroquial que tingué lloc el dia 2 de desembre de 1983. En la seva presentació, Mn. Joan, diu que: "A més d’informar, vol ser un portaveu de "la comunitat, per exemple, si una família ha tingut una alegria o una pena, que "la pugui comunicar als seus germans en la fe. També vol ser un mitja de "comunicació de tots els grups que hi ha a la parròquia. Finalment,- diu,- vol "ser un servei a la comunitat. Vol ajudar a portar la BONA NOVA a tots els "homes de bona voluntat".
Fins octubre 1997,- son 121 els números publicats. És el portaveu de tot el que passa a la parròquia. Cada any s’hi fa destacar la solemnitat de la Pentacosta com a festa de la Parròquia i la Pasqua Nadalenca amb la seva campanya tradicional: "GANA AQUÍ?" i el sopar de Germanor i les principals activitats dels grups d’Oració, cataquesi i esbarjo, com també celebracions d’interès parroquial com fou, per exemple, el nomenament de l’Arquebisbe de Barcelona, Dr. Ricard M. Carles i Gordó , successor del Dr. Narcís Jubany i Arnau, que coincidí amb la festivitat de Sant Josep Oriol; també s’hi va fer réssó dels quaranta anys de sacerdoci de Mn. Joan el dia de Sant Josep de 1990.
Són interessant les cartes que sovint encapçalen el Full d’informació, amb encertades observacions i que porten la signatura de Mn. Joan. És bandera, memòria i anunci de la historia de la parròquia.
Especial ressò va tenir la festa de la DEDICACIÓ I CONSAGRACIÓ del magnífic temple de l’Esperit Sant. Després d’una setmana de preparació amb conferències, i exposicions i pregàries, el dia 6 de febrer de l’any 1994 amb la nau de l’església plena de feligresos, preparada i adornada per a la gran celebració, l’Arquebisbe de Barcelona, Exm i Rvm Ricard Maria Carles, acompanyat del clergat parroquial i sacerdots, que havien estat inscrits a la parròquia, oficien la solemne cerimònia. En queda constància una lapida de marbre situada a l’interior de la nau de l’església1 .
I ja per fi, una de les últimes obres executades a l’església, a fi d’adornar-la encara més, ha estat la construcció de la magnífica ROSASSA a la part de l’àbside. Es tracta d’una composició al.legòrica de l’Esperit Sant formada amb colors escaients i vistosos situada rere l’altar fent de retaule lluminós que dóna vida a la inmensa paret de maó; sobretot al caient de la tarda, la llum del sol hi posa una carícia que la fa més brillant i atractiva. A la nit , adequadament il.luminada, continua formant un ventall de colors.
El projecte és de Mn. Francesc Adell i Agusti, rector de les Franqueses, que ja ha dissenyat altres vitralls similars a diferents llocs de la diòcesi. Com es por veure és la representació gràfica de l’Esperit Sant, plasmat en un colom i set llengües de foc.
"Artesanía en vidrio" de Molins de Rei, ha estat l’encarregada de la seva execució.
Més cap aqui i com a preparació del Tercer Mil.leni, l’any 1998 ha estat proclamat "ANY DE L’ESPERIT SANT". Per aquest motiu, i per ser la parròquia dedicada a aquesta advocació. el Consell Parroquial ha cregut oportú commemorar-lo bastint a tot vol del presbiteri uns astístics vitralls que volen identificar, de forma pictòrica, els 7 dons de l’Esperit Sant.
Són obra de l’artista. Josep Lluis Casanova i la seva execució ha anat a càrrec de Artesania en Vidrio.
Altres despeses importants que han estat fetes com ara el bastiment d’una sala polivalent sobre la qual el dia de la seva inaguració el senyor rector la justificava amb aquestes paraules:
"Déu vós guard. És un motiu de goig i alegria el trobar-nos aquí "reunits per la inauguració d’aquesta sala parroquial, amb la presència del "nostre ben volgut Sr. Bisbe, Mons Lluis Martínez Sistach, de Sor Genoveva, de "l’arquitecte Lluís Miquel Calderon i d’altres responsables de la construcció als "qui amb nom de tota la nostra comunitat els agraeixo de cor la seva presència i "colaboració."
"Constatem que unes dues mil persones a l’hivern venen a missa els "diumenges i dies festius i que la majoria venen i se’n van sense tenir una "comunicació efectiva i afectiva amb els seus germans en la fe."
"Molts venen i seuen a la taula i participen de l’Eucaristia d’una "manera semblant de quan van a un restaurant que seuen i mengen sense "preocupar-se de les persones que tenen al seu costat. Això és una realitat."
"Voldriem que les nostres celebracions fossin viscudes i que tots "sortíssim humanament i espiritualmnt més enriquits."
"És impossible estimar el germà sense conèixe`l."
"Hem de buscar instruments i maneres perquè els cristians es "coneixin i s’estimin. Un d’aquests instruments por ser aquesta sala parroquial "que avui inaugurem. Aquesta sala parroquial ha d’èsser un lloc d’encontre i "germanor."
"Hi farem diverses activitats, principalment pels nens i nenes de la "catequesi, la juventut i els avis."
"Moltes coses es podran fer, per exemple, cantar, xarrar explicar "algun acudit, passar una bona estona amb els amics, alguna representació "teatral, algun concert, alguna exposició de pintures i, perquè no, veure un bon "partit de futbol, quan jugui el Barça i el Madrid, etc."
"El principal objectiu és fer comunitat. No tindria raó d’èsser "aquest local sinó tingués una finalitat, no solament recreativa, sinó "primordialment espiritual i cristiana".
"Com a responsable d’aquesta comunitat espero la vosta "col.laboració i que l’Espèrit Sant ens faci forts i valents per poder donar "testimoni del missatge de Jesucrist."
"Mn. Joan"
"Barcelona, 20 de desembre de 1990."
El temple parroquial ha tingut, com se sap, dos accidents bastant greus i els dos ocorreguts a la sagristia. Han estat dos incendis. El primer el 19 de maig de 1993. El segon es produí el migdia del 18 de juny de 1995, diumenge, mentre se celebrava la misa del migdia. Els danys, van originar unes despeses considerables.
En cap dels dos incendis no hi hagué desgràcies personals, gràcies a Déu.
XVI DIFERENTS DEMARCACIONS DE LA PARRÒQUIA EN ELS SEUS ANYS D’EXISTENCIA
Ja hem vist que la parròquia de l’Esperit Sant va tenir una primera demarcació l’any 1926 amb motiu de la seva erecció i que quedava formada per la segregació d’una part de la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat.
L’any 1934 i 1945 van fer-se noves revisions.
Però la més important té lloc l’any 1972 degut a l’augment de la feligresia.
En data 15 de maig de 1972 el bisbat creu convenient la formació d’una nova parròquia que faci disminuir el nombre de feligresos de l’Esperit Sant i per això desmembra una part del seu territori situat al sud per així formar la parròquia del COR DE MARIA. Per fer-la més homogènia i donar-li suficient estabilitat se segrega, també, una part de la parròquia de Sant Tomàs d’Aquino i una part de la parròquia de Sant Carles Borromeo. L’ordre queda recollida, en el Butlletí del Bisbat número 5 del 15 de maig de 1972:
"Segregamos de las parroquias del Espíritu Santo, Santo Tomas de "Aquino y Sant Carlos "Borromeo......... y se le asignan.......... partiendo de la "confluencia de las calles Industria y Nápoles, seguirá por los ejes de esta, "Travesera de Gracia, Hipólito Lázaro, Padre Laínez, Secretario Coloma y "Taxdir.Continua por eje de ésta hasta la prolongación de la calle Marina, "siguiendo por los ejes de las calles, Marina,Córcega, Sicilia, Industria y "Nápoles hasta el punto de partida".
Barcelona 8 de abril de 1972.
Totes aquestes demarcacions queden assenyalades amb els corresponents mapes.1
XVII CLOENDA. NOUS VITRALLS. EPILEG I APENDIX
cloenda.Nous vitralls.
Com a preparació del tercer ,mil.leni, seguint les instruccions del Sant Pare, aquest any 1998, serà l’any de l’Esperit Sant. Per aquest motiu la parròquia de l’Esperit Sant acaba de col.locar a tot vol del presbiteri set artístics vitralls que en forma al.legóric mostren el set dons de l’Esperit Sant. Aquesta és la succinta explicació de cada un d’ells.
PRIMER DO: LA SAVIESA. Es representa en un triangle, símbol de les tres persones de la Santíssima Trinitat - Pare, Fill i Esperit Sant - i al centre apareix un ull que pertany a Déu, que ho sap tot i ho veu tot.
SEGON DO:L’ENTENIMENT. Es representa aquest do en un gresol o llum d’oli amb el ble encès i l’oli que l’alimenta. Seqüencia de la Pentacosta. L’Església anomena l?esperit Sant llum bondadosa i l’oli recorda Jesús concebut per obra i gràcia de l’Esperit Sant, anomenat Crist, que vol dir ungit.
TERCER DO:EL CONSELL. L’himne "Veni creator Spiritus" de les vespres de la Pentacosta invoca l?Esperit Sant con el "dit de la dreta del Pare". Aquesta és la raó per la qual s’hi ha gravat la mà i el dit que assenyala, volent significar que ens guiï pel camí de la santedat.
QUART DO:LA FORTALESA. El do de LA FORTALESA ens dóna força en les dificultats, fermesa i constància en la pràctica del bé. Els màrtirs són els miralls de la fortalesa. Des dels primers con Sant Esteve, Sant Ignasi d’Antioquia fins els últims que han estat santificats aquest any. Ells han inspirat col.locar els símbols de la palma i la corona, signes del triomf i de la victòria.
CINQUÈ DO: LA CIÈNCIA. Quan una persona és molt sàvia diem alló de que és "un pou de ciència" El vitrall mostra el que diu el catecisme sobre l’Esperit Sant: "és una font de bondat". "Regueu la humanitat amb l’aigua de l’Esperit Sant que brolla del Cor de Cris". (Litúrgia de les hores de la Pentacosta).
SISÈ DO: LA PIETAT. Sant Tomàs en la "Suma Thealogiae", la definició que ens proporciona és que "al do de la pietat pertany donar culte a Déu com a Pare per inspiració de l’Esperit Sant". En el vitrall s’han posat dues mans en senyal de pregària i devoció, igual a la posició de les mans del sacerdot principalment durant la pregària aucarística en la celebració de la Santa Misa.
SETÈ DO:EL SANT TEMOR DE DÉU. L’Esperit Sant, mitjançant el temor de Déu, ens ajuda a apartar les males temptacions i el perill de pecar. Així Moisès va enlairar la serp en el desert,"també el fill de l’home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen tinguin en ell la vida eterna". Aquestes paraules de Sant Joan inspiren el vitrall amb la simbologia de la serp. Els israelistes, que pecaren, trobaren la salvació mirant la serp.
Epíleg
Fins aquí hem explicat les coses passades de la historia d’una parròquia jove com és la de l’Esperit Sant. Ben segur que no és pas molt, pero tampoc no són gaires els seus anys d’existència; tanmateix si que pot servir per a tenir-ne un primer coneixement i perquè, un altre dia, algú pugui teixir una història més amplia que ajudi a apreciar d’aquelles generacions pasades l’esforç i la constància dels qui, fervens catòlics, van saber superar tantes dificultats fins a dotar al barri d’un edifici parroquial digne i capaç on donar lloança i glòria a Déu Nostre Senyor sota l’advocació de l’Esperit Sant.
Que Déu faci que, sigui un lloc de pau, comprensió i estima entre tota la feligresia i que tingui una llarga vida.1
Apèndixs
RECTORS DE LA PARRÒQUIA DE L’ESPERIT SANT
Mn. Josep Barguñó i Juliachs.- Del 19 de març de 1934 al juliol 1936.
Mn. Pere Batlle i Suriol.- De novembre de 1939 al 29 juliol 1943.
Mn. Josep Roig i Rosell.- d’1 d’agost de 1943 al 4 octubre 1955.
Mn. Andreu Puigdueta i Serrallach.- De 21 juliol 1956 al 5 juny 1976.
Mn. Joan Serra i Fontanet.- De 7 de juny de 1976 fins enguany.
ENCARREGATS
Mn. Ramon Saperas i Calaf.- de 6 octubre 1955 al 25 gener 1956.(4 mesos)
Mn. Joan Toldrà i Borràs.- De 25 gener 1956 al 21 octubre 1956. (9mesos)
VICARIS
Mn. Ferreol Castells i Sabater.- de 15 febrer 1935 .
Mn. Antoni Barbat i Domenech.- Gener de 1940.
Mn. Jaume Castellà i Oller.- Octubre 1942.
Mn. Miquel Badosa i Franci.- Abril 1942.
Mn. Josep Bosch.- Febrer 1944.
Mn.Josep Ricard i Torrent.- Gener 1945.
Mn. Josep Barbat Torrent.- Gener 1945.
Mn. Albert Casanova i Piera.- 1 octubre 1947.
Mn. Miquel Arenas i Deligido.- 1 octubre 1947.
Mn. Gaspar Cardona i Quevedo.- 26 agost 1949.
Mn. Josep P. Simarro i Martinez.-desembre 1951.
Mn. Jordi Fort Gaudí.- 17 juliol 1952.
Mn. Andreu Rodríguez i Resina.- 9 agost 1954.
Mn. Joan Escala i Mitjans.- 9 març 1957.
Mn. Joan Pinto i Xandri - setembre 1957.
Mn. Josep Faus i Bertran.- Juny 1963.
Mn. Joan Costa - Juliol 1964.
Mn. Geroni Reixach - Juny 1968.
Mn. Casimir pereira - Juny 1980.
Mn. Joan Morera - Juny 1981.
Mn. Miquel Palau - Octubre 1981.
Mn. Albert Torrens - Octubre 1987.
Mn. Joan Esteva - Setembre 1989.
Mn. Joaquim Iglesias - Octubre 1990.
Mn. Francesc Xavier Orpinell - Setembre 1991.
Mn. Xavier Pagés - Setembre 1994.
ALGUNES DATES BIOGRÀFIQUES DELS RECTORS.
Mn. Josep Barguñó i Juliachs:
Primer rector de la parròquia de l’Esperit Sant.
Neix a Vilafranca del Penedès el 20 de novembre de 1892. Fill de Josep i Teresa. Estudia al Seminari de Barcelona, sempre amb notes de Meritíssimus.
Havia estat ordenat sacerdot l’any 1917. Serví en les següents comunitats: Vicari de Sant Antoni de Vilanova i La Geltrú (1921); Vicari de Nostra Sª del Carme de Barcelona (1923); Vicari de Sant Josep de Gràcia de Barcelona (1926); Vicari de Sant Josep Oriol de Barcelona, (1928); Encarregat de Sant Genís dels Agudells (1929); Ecònom de La parròquia de L’Esperit Sant (1934); Ecònom de Sant Andreu del Palomar (1939); Rector de Sant Ramon de Penyafort (1948). L’any 1968 va renunciar a la parròquia per raons de salut. Moria el 12 de novembre de 1977. La missa exequial fou celebrada a la parròquia de Sant Ramon de Penyafort per Mons. Josep Capmany, Bisbe Auxiliar. Amb el senyor Bisbe van concelebrar el rector de la mateixa parròquia Mn. Badosa; i altres preveres. Les despulles del finat van rebre sepultura al cementiri de Sant Genís dels Agudells, d’on havia estat tambe rector.
De l’octubre de 1917 a 1921, fou catedràtic de Química i Astronomia al Seminari de Barcelona.
Càrrecs: 31-V- 1914.- Consiliari de la Confraria de Nostra Srª. de Montserrat de la parròquia de Sant Andreu del Palomar.
18-IV-1941.- Consiliari del Centre Catòlic de Sant Andreu.
6-VI-1944.- Director de la Confraria de l’Inmaculat Cor de Maria, de la mateixa parròquia.
Mn. Pere Batlle i Suriol.
Neix a Pachs (Barcelona) el 26 d’octubre de 1971. És ordenat sacerdot el 1898. Era llicenciat en Sagrada Teologia.
Vicari, el 1898, de la parròquia del Sant Esperit de Terrassa. El 1901, vicari de Santa Maria de Jesús, de Gràcia. El 1903, vicari de Santa Maria del Mar. El 1905 ecònom de Fogàs. 1906, rector de Sant Julià d’Altura, de Sabadell. 1909 Ecònom del Poble Nou. 1916, Ecònom de Caldes de Monbui. 1917, Ecònom de Montcada. 1920, Ecònom de l’Hospitalet de Llobregat. 1924, Ecònom de Masquefa, a la mort del rector, Mn. Joan Claramunt i Martí, als 61 anys. L’any 1934 és nomenat Ecònom de la parròquia de nova creació dita del Santíssim Redemptor, de Barcelona . I al novembre de 1939 es designat Ecònom de la Parròquia de l’Esperit Sant. Rellevat del seu càrrec el 29 de juliol de 1943, moria el 25 de novembre del mateix any.
Mn. Josep Roig i Rosell:
Nasqué a l’Espluga de Francolí el 22 de desembre de 1888. S’incardinà a la diòcesi de Barcelona l’any 1909. Cursà els estudis de Filosofia, Teologia, Moral i Dret canònic al seminari de la mateixa ciutat, amb molt bones qualificaciones. Fou ordenat prevere l’octubre de 1913. Dedicà la seva vida al ministeri parroquial, de manera preferent. Serví a les comunitats següents: a Gavà, com a vicari, el 1913; a Caldes, com a vicari, el 1916; a Masnou, com a vicari, el 1917;a Sant Josep de Badalona, encara com a vicari, el 1918; a Masarbonés el 1918; a Llerona, el 1920; a Vallgordina, el 1924; el mateix any a Martorelles, con a rector, d’on guardaba molts bons records;el 1931 es doctorá en teologia a la Sapiència de Roma. Tenia el titol de mestre. Com a rector, també, a la parròquia de la Santíssima Trinitat, de Vilafranca del Penedès, el 1939; el mateix any, a Barcelona, a la parròquia del Santíssim Redemptor. L’any 1943 fou nomenat, primer vicari i despres Rector, de la parròquia de l’Esperit Sant, i el 1955, passa a ser rector de la parròquia de Sant Agustí.
El 4 de febrer de 1968, per manca de salut i per la seva edat, presenta la renúncia al càrrec de rector de Sant Agustí, encara que, com era corrent en aquests casos, mantingués el títol durant tota la seva vida. Fou també director de les "Filles de Maria" del col.legi de la Companyia de Santa Teresa (carrer Travessera) i consiliari de la "Pia Unió de Sant Ponç".
Ja molt malalt, es retirà a la Residència Sant Josep Oriol, on visqué fins a la seva mort, el 18 de juny de 1976. Al dia següent,dissabte, se celebrà l’Eucaristia exequial presidida pel Sr. Bisbe Daumal, resident en l’esmentada Residència Sacerdotal. Amb ell concelebraren 14 preveres: el doctor Pech, amic del difunt; mossen Juncà, succesor seu a la parròquia de Sant Agustí, el rector de Martorelles i d’altres parròquies per on havia estat Mn Roig.
A l’homilia el doctor Daumal després de glossar el passatges llegits,parlent del sentit cristià de la vida i de la mort, es referí als 69 ays de servei i als seus dolorosos darrers anys, en els quals, per raó de la malaltia, es veié impossibilitat de valdre-se per si mateix."
(Còpia de la ressenya apareguda al Butlletí del Bisbat, de l’any 1976 plana 346).
Mn. Andreu Puigdueta i Serrallach
Neix a Sant Andreu de Palomar, Barcelona, el 12 de gener de 1901, en una família eminentment catòlica. Als 13 anys ingressa al Seminari de Barcelona i després de 12 anys d’estudis és ordenat sacerdot pel el Bisbe de Barcelona, Dr. Miralles, el 29 de maig de 1926.
Al mateix any incia la carrera parroquial que excerceix com a vicari a les parroquies de Sant Esteve Sesrovires , Sant Pere de Ribes, Granollers del Vallès,Santa Maria de Mataró i Santa Mònica, de Barcelona.
Durant els tres anys de la guerra, viu amagat a Barcelona i exerceix el seu apostolat clandestinament dins la ciutat.
El 1939 és nomenat Ecònom de Sant Jaume de Moja i Sant Miquel d’Olèrdola, i més tard, de Sant Martí Sarroca.
El 1948, per oposicions, obte el càrrec de rector de la parròquia de Santa Maria de Vilarodona, on reorganitza tots els serveis pastorals i restaura i consolida el Temple Parroquial.
Igualment, per oposicions l’any 1956, el Doctor Modrego, Arquebisbe de Barcelona, li adjudica la parròquia de l’Esperit Sant; en pren possesió el 15 de juliol de 1956.
En el Butlletí Oficial del Bisbat del 27 de Juny de 1956, a la plana 303, hi trobem aquest comunicat::
"Ponderados atentamente en la presencia de Dios las calificaciones, méritos , "servicios y cualidades de cada uno de los sacerdotes que tomaron parte en el "Concurso General a Parroquias, convocado por edicto de fecha 31 de Marzo "de 1953 , considerados los escritos que tuvieron a bien presentarnos de "conformidad con nuestra circular de 31 de diciembre del año pasado; por EL "PRESENTE......tenemos a bien nombrar y nombramos como párrocos "propios: Parroquia del Espíritu Santo, Rdo. Dn. Andres Puigdueta Serralach. "Por mandato de su Exma. Rvma. Dr. Alejandro Pech. "Pbro.".
Vint anys després, el 2 de gener de 1976, el Cardenal Jubany fa una carta a tots els feligresos anunciant el relleu de mossèn Andreu Puigdueta. Durant la seva estada a la parròquia s’havi dut a terme la construcció del nou temple parroquial, obra magnífica i esperada després de quasi trenta anys des de l’inici i col.locació d’aquella primera pedra que beneïa el bisbe Irurita, l’any 1934.
Mn. Andreu Puigdueta Serrallach, mor el dia 30 de juny de 1983. El Bulletí Oficial del Bisbat, a la plana 299 d’aquest mateix any ofereix aquesta nota necrològica:" Mn. Andreu Puigdueta i Serralach, morí a Barcelona el dia 30 "de juny de 1983, a la parròquia de l’Esperit Sant, on vivia retirat darrerament. "La seva llarga dedicació pastoral fou, sobretot, la parròquia de l’Esperit Sant, "de la qual en fou rector molts anys i de la qual en construí el temple "parroquial.
"La missa exequial en sufragi de la seva ànima fou celebrada el dissabte, dia 2 "de juny, (ha de dir Juliol), a les 10 del matí, a la mateixa parròquia de "l’Esperit Sant. Presidí el Bisbe Auxiliar, Mons. Ramon Daumal, el qual "recordà el motiu d’agraïment que tota la comunitat de l’Esperit Sant tenia "envers Mn. Puigdueta, per haver convertit la petita capella, que trobà en ser "nomenat rector, en un gran temple; i per haver servit tants anys a la comunitat en "el ministeri pastoral. Amb. el Dr. Daumal varen celebrar 15 preveres, entre "el quals hi havia Mn. Joan Serra i Fontanet, actual regent de la parròquia, i "altres sacerdots de la comunitat parroquial."
Continua fent un repàs de les parròquies on exercí el ministeri sacerdotal tal com ja hem especificat anteriorment.
Mn. Joan Serra i Fontanet
Neix al Vendrell, el 31 de desembre de 1925. Fill de Salvador i Beatriu . Entra al seminari de Barcelona a l'edat de tretze anys, el 29 de setembre de 1939, recentment acabada la guerra civil. El seminari estava completament devastat i hi feia molt de fred.
Fou ordenat de prevere pel bisbe de Barcelona Dr. Gregori Modrego i Casaus a la parròquia de Santa Maria del Taulat de Barcelona, el dia de S. Josep de 1950 i cantà la primera missa a la vila del Vendrell el dia de l'Anunciació, el 25 de març.
Exerceix a les comunitats de S. Pere del Prat de Llobregat com a vicari, sent nomenat el 10 de juliol de l950. Al juny de l’any 1951 fou nomenat vicari de la parròquia del Sagrat Cor de Barcelona, pràcticament fent de rector, ja que aquest estava molt malalt del cor. En aquest temps es va construir la casa rectoral. Va realitzar oposicions per a rector i hi va prendre possessió a Santa Magdalena Bonastre, el 4 d'octubre de l954. Per haver passat Bonastre a la arxidiòcesi de Tarragona va renunciar al càrrec i va ser nomenat regent de la Parròquia de S. Pere Ermengol de Barcelona i encarregat de la tenència de S. Paulí de Nola l'any 1959. En fer-se parròquia S. Paulí de Nola l'any l962 va ser nomenat ecònom de la mateixa, construint-se aleshores el Temple parroquial en temps molts difícils: El 6 de juny de 1976 va prendre possessió de la parròquia de l'Esperit Sant.
És mestre de català i diplomat en llengua anglesa per la Universitat de Barcelona. Ha participat en diferents cursets de teologia a la Facultat de Teologia de Barcelona i Roma.
Actualment continua sent rector de la parròquia de l'Esperit Sant.
FONTS CONSULTADES
Arxiu Diocesà.
Butlletí Oficial del Bisbat de Barcelona.
Arxiu parroquial.
Arxiu Administratiu Municipal.
Arxiu del Consell Municipal Ciutat Vella.
Full d’Informació de la Parròquia.
Museu Nacional d’Art de Catalunya
Memòria personal.
Geografia General de Catalunya, de F.Carreras Candi.
Històries i Llegendes de Barcelona, de Joan Amades.
Libro de las parroquias de Ciudad de Barcelona, de Francesc Ballester Soley.
Fotografias de Mn. Joan Escala i Mitjans i de l’Autor.