UNA DIFICULTAT DEL SACERDOT DIOCESÀ

Recordo que un sacerdot, que em tenia molta confiança, em va dir que una dificultat del sacerdot diocesà era la solitud.

Em va explicar que ell havia viscut durant divuit anys amb la seva mare, que estava molta contenta de tenir un fill capellà i ell d’estar amb la seva mare. Ella va morir relativament jove. Després el capellà va tenir una dona per al servei que era andalusa, molt piadosa, i que el considerava com un fill.

Tenia la casa molt neta, sabia fer el menjar, l’esperava quan arribava tard d’una reunió, era molt respectuosa i algunes nits, abans d’anar a dormir baixava amb ell a fer una estona d’oració.

Si hi havia alguna queixa a la parròquia i ella ho sabia, li deia amb tota senzillesa.

La mort no perdona, va morir als vuitanta-dos anys i el sacerdot va haver de buscar una altra dona per al servei de la casa.

No era el mateix. Endreçava  el pis, feia el menjar i tenia cura del sacerdot bé, sempre amb respecte, però estava per les seves coses.

El sacerdot sentia la solitud pròpia d’una persona que no s’ha casat.

Solament pot comprendre el celibat del sacerdot la persona que té present que el sacerdot ho fa per amor a Jesucrist i poder-se dedicar totalment a ell.

San Pau diu: “El solter és pot dedicar totalment als afers del Senyor: com el tindrà content”. (1 Cor 7, 32).

Jesús diu que alguns  renuncien al matrimoni voluntàriamentpel servei del Regne de Déu”. (Mt 19, 12).