UNA DIFICULTAT DEL SACERDOT DIOCESÀ
Recordo que
un sacerdot, que em tenia molta confiança, em va dir que una dificultat del
sacerdot diocesà era la solitud.
Em va
explicar que ell havia viscut durant divuit anys amb la seva mare, que estava
molta contenta de tenir un fill capellà i ell d’estar amb la seva mare. Ella
va morir relativament jove. Després el capellà va tenir una dona per al servei
que era andalusa, molt piadosa, i que el considerava com un fill.
Tenia la
casa molt neta, sabia fer el menjar, l’esperava quan arribava tard d’una
reunió, era molt respectuosa i algunes nits, abans d’anar a dormir baixava
amb ell a fer una estona d’oració.
Si hi havia
alguna queixa a la parròquia i ella ho sabia, li deia amb tota senzillesa.
La mort no
perdona, va morir als vuitanta-dos anys i el sacerdot va haver de buscar una
altra dona per al servei de la casa.
No era el mateix.
Endreçava el pis, feia el menjar i
tenia cura del sacerdot bé, sempre amb respecte, però estava per les seves
coses.
El sacerdot
sentia la solitud pròpia d’una persona que no s’ha casat.
Solament pot
comprendre el celibat del sacerdot la persona que té present que el sacerdot ho
fa per amor a Jesucrist i poder-se dedicar totalment a ell.
San Pau diu:
“El solter és pot dedicar totalment als afers del Senyor: com el tindrà
content”. (1 Cor 7, 32).
Jesús diu
que alguns renuncien al matrimoni
voluntàriament “pel servei del Regne de Déu”. (Mt 19, 12).