Recordo que ...

 

Vivències de Mn. Joan Serra

BREU HISTÒRIA DE MN. JOAN SERRA I FONTANET (Inclou: Llibre sobre els 40 anys de la Parròquia que ell va fundar, de Sant Paulí de Nola, al Barri del Besòs de Barcelona i Parròquia de l'Esperit Sant, Notes Històriques, 1933-1997)

 

Índex de les vivències: (pàgina principal)

 

- A VOSTÈ NO EL PUC VEURE - A USTED NO LO PUEDO VER

- AGRAÏMENT - AGRADECIMIENTO

- ANIVERSARI DE LES NOCES D’UN MATRIMONI CRISTIÀ
    -
ANIVERSARIO DE LAS BODAS DE UN MATRIMONIO  CRISTIANO

- ARA JA ES POT CASAR - AHORA YA SE PUEDE CASAR

- ARA, JA NO VAIG A MISSA ELS DIUMENGES (Castellano)

- AVORTAMENT NO! - ¡ABORTO NO!
- BEATIFICACIÓ DE 498 MÀRTIRS DEL SEGLE XX A ESPANYA
    -
BEATIFICACIÓN DE 498 MÁRTIRES DEL SIGLO XX EN ESPAÑA
- CADA DIA DUBTO MÉS DE LA VIDA ETERNA (Castellano)

- CARTA A UN AMIGO / CARTA A UN AMIC

- CARTA OBERTA ALS CRISTIANS, AMB SENZILLESA

- COM CELEBRAVA UNA FAMÍLIA CRISTIANA EL NADAL (Castellano)

- COMIAT ABANS DE MORIR

    - DESPEDIDA ANTES DE MORIR

- CONSELLS ALS NUVIS / CONSEJOS A LOS NOVIOS

- CONTRA LA RELIGIÓ NO Hl HA QUI Hl PUGUI 

    - CONTRA LA RELIGIÓN NO SE PUEDE

- COSES QUE ES VEUEN A VENIR; PAPERS ESTRIPATS (Castellano)

- CREURE EN DÉU, JESUCRIST I L'ESGLÉSIA

    - CREER EN DIOS, JESUCRISTO Y LA IGLESIA

- DE DÉU NO EN TINC NECESSITAT (Castellano)

- DEIXO EL SEMINARI - DEJO EL SEMINARIO

- DÉU ÉS SUCRE / DIOS ES AZÚCAR

- DÉU NO FA VACANCES (Castellano)

- DÉU NO M'ESCOLTA

    - DIOS  NO ME ESCUCHA
- DÉU SEMPRE ENS ESCOLTA

    - DIOS SIEMPRE NOS ESCUCHA

- Déu TÉ LLEIS

    - ¿DIOS TIENE LEYES?

- Dues coses han desaparescut en les notres llars cristianEs

- DOS COSAS HAN DESAPERECIDO DE NUESTROS HOGARES

- DUBTES DE FE (Castellano)                                          

- EL DIA DE NADAL / EL DÍA DE NAVIDAD

- EL DRET DE L'ENSENYAMENT (Castellano

- EL MIRACLE MÉS GRAN DE JESÚS / EL MILAGRO MÁS GRANDE DE JESÚS

- EL MILLOR REGAL DE REIS / EL MEJOR REGALO DE REYES

- EL MÓN L’HEM TROBAT MALAMENT I EL DEIXAREM PITJOR 

    - EL MUNDO LO HEMOS ENCONTRADO MAL Y LO DEJAREMOS PEOR
- EL NOSTRE MATRIMONI ES TRENCA

    - NUESTRO MATRIMONIO SE ROMPE

- EL PERQUÈ NO EM CASO PER L'ESGLÉSIA

    - POR QUÉ NO ME CASO POR LA IGLESIA
-
ELS JUEUS TENIEN RAÓ  PER CONDEMNAR  JESÚS?

    - LOS JUDÍOS TENÍAN RAZÓN PARA CONDENAR A JESÚS?
- EM CASO PEL CIVIL

    - ME CASO POR LO CIVIL

- EM COSTA MOLT ANAR A CONFESSAR

    - ME CUESTA MUCHO IR A CONFESAR

- EM SEPARO PERQUÈ NO M’ESTIMA  

    - ME SEPARO PORQUÉ NO ME AMA

- ENS CASEM PER L'ESGLÉSIA

    - NOS CASAMOS POR LA IGLESIA

- EL MEU CONFESSOR S’HA CASAT (Castellano)

- EL PERQUÈ NO VAIG A MISSA

    - EL PORQUÉ NO VOY A MISA

- EL PODER DE L’ORACIÓ (Castellano)

- EL TREBALL D’UN SACERDOT

    - EL TRABAJO DE UN SACERDOTE

- ELS CAMINS DE DÉU SÓN INSONDABLES 

    - LOS CAMINOS DE DIOS SON INSONDBLES

- ELS CRISTIANS SOU EGOÏSTES

    - LOS CRISTIANOS SON EGOÍSTAS

- ELS SENTIMENTS SÓN DIFÍCILS DE DOMINAR
    - LOS SENTIMIENTOS SON DIFÍCILES DE DOMINAR
- ÉS AQUEST? / ¿ES ÉSTE?
- ESTIC ENFADAT AMB DEU

    - ESTOY ENFADADO CON DIOS

- FÀTIMA, UN MÓN DE PAU I FE EN PETIT

    - FÁTIMA, UN MUNDO DE PAZ Y FE EN PEQUEÑO

- HAIG  D’ANAR A VOTAR EL DIA 1/11/06 ?

    - ¿TENGO QUE IR A VOTAR EL DÍA 1,11,06 ?

- HAIG D'ESTIMAR DÉU? - ¿TENGO QUE AMAR A DIOS?

- HEM D’ESTAR SEMPRE PREPARATS PER MORIR 

    - HEMOS DE ESTAR SIEMPRE PREPARADOS PARA MORIR
- hi ha coses que no son mesurables

    - HAY COSAS QUE NO SON MESURABLES

- JA NO SÓC JOVE, LA VIDA ... / YA NO SOY JOVEN, LA VIDA...

- JA SÓC MAJOR D’EDAT, ARA NO ANIRÉ A MISSA

    - YA SOY MAYOR DE EDAD, AHORA NO IRÉ A MISA

- JA TENIM EL BITLLET COMPRAT  / YA TENEMOS EL BILLETE COMPRADO

- JESÚS ENS DIU QUE HEM D’ESTAR SEMPRE A PUNT
    -
JESÚS NOS DICE QUE TENEMOS QUE ESTAR SIEMPRE A PUNTO
- JESÚS ÉS IMPOSSIBLE QUE ESTIGUI EN L’EUCARISTIA

    - JESÚS ES IMPOSIBLE QUE ESTÉ EN LA EUCARISTÍA

- JO PASSO - YO PASO

- L’AVORTAMENT - EL ABORTO

- L'ESGLÉSIA HA D'ORIENTAR, CORREGIR I CASTIGAR, SI CONVÉ

    - LA IGLESIA TIENE QUE ORIENTAR ,CORREGIR y CASTIGAR SI CONVIENE- L’ESGLÉSIA TÉ ELS SEUS DEFECTES / LA IGLESIA TIENE SUS DEFECTOS

- L’EUTANÀSIA / LA EUTANASIA

- LA FE ÉS UN DO DE DÉU I ES POT PERDRE / LA FE ES UN DON DE DIOS Y SE PUEDE PERDER

- LA PRIMERA COMUNIÓ / LA PRIMERA COMUNIÓN

- LA VIDA ESTÀ PLENA DE MISTERIS / LA VIDA ESTÁ LLENA DE MISTERIOS

- L'HOME I LA DONA SÓN TEMPTATS MOLTES VEGADES A LA VIDA
    -
El HOMBRE Y LA MUJER SON TENTADOS MUCHAS VECES EN SU VIDA

- LOURDES, UN LLOC DE FE I PIETAT

    - LOURDES, UN LUGAR DE FE Y DE PIEDAD

- MOLTES GRÀCIES, MOLTES GRÀCIES
    -
¡MUCHAS GRACIAS, MUCHAS GRACIAS!

- NO EM CASO PER L’ESGLÉSIA / NO ME CASO POR LA  IGLESIA

- NO ES POT MALPENSAR / NO SE PUEDE MALPENSAR

- NO HI HA RES A DIR?

    - ¿NO HAY NADA QUE DECIR?

- NO HO ÉS - NO LO ES 

- NO PODRÉ ATENDRE LA FAMÍLIA - NO PODRÉ ATENDER A LA FAMILIA

- NO PUC ESTIMAR DÉU - NO PUEDO AMAR A DIOS

- NO PUC OBLIGAR A DÉU QUE ES FACI LA MEVA VOLUNTAT
    -
NO PUEDO OBLIGAR A DIOS QUE SE HAGA MI VOLUNTAD

- PARE, HE PERDUT LA FE / PADRE, HE PERDIDO LA FE

- PER QUÈ EM VAN BATEJAR ALS POCS DIES DE NÉIXER?

    - ¿POR QUÉ ME BAUTIZARON A LOS POCOS DÍAS DE NACER?

- PER QUÈ ES VA FER SACERDOT? / ¿POR QUÉ ME HICE SACERDOTE?

- PER NADAL UN BON MENJAR - POR NAVIDAD UNA BUENA COMIDA
- POBLET UNA ESPERANÇA
    - POBLET UNA ESPERANZA

- PER QUÈ TINC TANTES TEMPTACIONS?
    - ¿POR QUÉ TENGO TANTAS TENTACIONES?

-
PER QUÉ VAIG A MISSA EL DIUMENGE?
    - ¿POR QUÉ VOY A MISA EL DOMINGO’?

- PRIMERES MISSES I DIACONAT

    - PRIMERAS MISAS Y DIACONADO
- QUAN ENS MORIREM?

    - ¿CUÁNDO NOS MORIREMOS?
- QUÈ T’HAN PORTAT EL REIS?

    - ¿QUÉ TE HAN TRAÍDO LOS REYES?
- Records d’infant

    - RECUERDOS DE NIÑO
- RECORD D'INFANT: LA MARE DE DÉU DE LA FONTCALDA, DE GANDESA

    - RECUERDO DE NIÑO: LA VIRGEN MARÍA DE LA FONTCALDA DE GANDESA
- RECORDS PERSONALS DE MN. PERE TARRÉS

    - RECUERDOS PERSONALES DE MN. PEDRO TARRÉS

- SABER PERDONAR
    - SABER PERDONAR (castellano)
- SENSE FE NO PODRÍEM VIURE
    -
SIN FE NO PODRÍAMOS VIVIR
- SER AGRAÏTS
    - SER AGRADECIDOS
- SI NO ET CASES AMB MI EM SUÏCIDO
    - SI N0 TE CASAS CONMIGO ME SUICIDO  
-
SILENCI DE DÉU
    - SILENCIO DE DIOS
- SOBRE LA VELLESA I LA JUBILACIÓ / SOBRE LA VEJEZ Y LA JUBILACIÓN

- TEMPLE I ESCOLES RELIGIOSES EN EL BARRI DEL BESÒS DE BARCELONA
    - TEMPLO Y ESCUELAS RELIGIOSAS EN EL BARRIO DEL BESÒS DE BARCELONA
- TESTIMONIS DE JEHOVÀ

    - TESTIGOS DE JEHOVÁ

- TESTIMONI PÚBLIC DEL NOU PRESIDENT D’ESTATS UNITS, OBAMA

- TESTIMONIO PÚBLICO DEL NUEVO PRESIDENTE DE ESTADOS UNIDOS, OBAMA
- UN CAPELLÀ VIUDO

    - UN CURA VIUDO
- UN JUTGE QUE ES FA CAPELLÀ

    - UN JUEZ QUE SE HACE SACERDOTE
- UN NOI EM VA DIR: “SÓC HOMOSEXUAL”

    - UN JOVE ME DIJO: “SOY HOMOSEXUAL”

- UN PARE DESESPERAT

    - UN PADRE DESESPERADO
- UN AMIC MEU ES CASA PEL CIVIL

    - UN AMIGO MÍO SE CASA POR EL CIVIL
-
UN MUSULMÀ RESA A LA  BOTIGA DE VENDRE / UN MUSULMÁN REZA EN LA TIENDA DE VENDER

- UN RELIGIÓS ES SECULARITZA I ES CASA

    - UN RELIGIOSO SE SECULARIZA Y SE CASA
- UNA DIFICULTAT DEL SACERDOT DIOCESÀ /
UNA DIFICULTAD DEL SACERDOTE DIOCESANO

- UNA DONA CASADA TORNA ANAR A MISSA

    - UNA MUJER CASADA VUELVE A IR A MISA
- UNA DONA ES DISFRESSA. PER QUÈ?

    - UNA MUJER SE DISFRAZA. ¿POR QUÉ?
- UNA NOIA ES FA MONJA

    - UNA JOVEN SE HACE MONJA
- UNA NOIA ESCOLTA LA VERGE DE FÀTIMA

    - UNA JOVEN ESCUCHA A LA VIRGEN DE FÁTIMA

- UNA NOIA DROGADA

    - UNA CHICA DROGADA

- VOSTÈ CREU EN LA VIDA ETERNA?
    - ¿USTED CREE EN LA VIDA ETERNA?

- V. NO TÉ ESPOSA?

    - ¿V. NO TIENE ESPOSA?

- VIURE I SENTIR LA FE

    - VIVIR Y SENTIR LA FE

- VISIÓ HORROROSA

    - VISIÓN HORROROSA

- VOSTÈ NO EM POT NEGAR LA COMUNIÓ PÚBLICAMENT

    - V. NO ME PUEDE NEGAR LA COMUNIÓN PÚBLICAMENTE

 

(pàgina principal)


 

 

UNA NOIA ESCOLTA LA VERGE DE FÀTIMA

 

Recordo que en el mes de maig vaig anar a  Fàtima a prestar un servei de confessions amb espanyol juntament amb mossèn Miquel Rodriguez.

 

Mossèn Miquel estava a la capella de confessions per confessar i jo a fora resant i vaig veure que una noia entrava a confessar-se i vaig pensar que mossèn Miquel  la confessaria ja que ell estava al confessionari i no hi havia ningú esperant.

 

Ell la va confessar i ella va veure que tenia el mòbil al confessionari.

 

Quan va acabar de confessar-se mossèn Miquel va sortir del confessionari deixant el mòbil allí i ella complint la penitència.

 

Quan va tornar el mòbil havia desaparegut, ella li havia robat i ja era fora.

 

Mossèn Miquel m’ho va explicar i al vespre en anar al rosari internacional a la capella, el lloc on es va aparèixer la Mare de Déu als pastors, vaig pregar per aquella noia.

 

L’endemà aquella noia penedida li va tornar el mòbil dient que havia tingut un mal moment i la Verge li deia que tornés el que no era seu i ella ho va complir.

 

La Verge va escoltar la meva pregària i li va inspirar que fes el que va fer, tornar el mòbil.

 

La Mare de Déu, des de cel, escolta sempre els seus fills com a bona mare, més que la mare de la terra.

 

Mare de Déu de Fàtima pregueu per nosaltres i feu que mai no ens devíem del camí que porta cap al cel.

 

Fàtima 12, maig 2006.

 


 

UNA NOIA ES FA MONJA

Recordo que un dia van trucar a la porta i era una noia de la Parròquia. Va entrar i desprès d’asseure’s tot rient em diu: "Mossèn em faig monja."

 

Li vaig preguntar si ho havia pensat bé i ella em va dir que feia molt de temps que ho pensava.

 

Li vaig dir que en el convent no tot seria flors i violes i ella em va contestar que ja ho sabia i que el Senyor la cridava i ella no podia dir-li que no

 

Aquesta noia, que estava en  plena joventut, havia vingut de petita a la catequesi, era l’encarregada de la mateixa i portava un grup de joventut que és reunia  periòdicament.

 

Ella ho va dir a les amistats  i la comunitat li va preparar un sentit comiat. Això fa més de cinc anys i ara està molt contenta i alegre en la seva vocació religiosa.

 

Ara bé la pregunta: Per què no és pot consagrar tota la vida a Déu?.

 

El Papa diu que la vocació religiosa no és pot comprendre sense amb aquella “ visió de fe que s’alimenta i manté en l’oració.”  Qui viu arran de la terra és incapaç d’admirar un horitzó clar i  lluminós

 

Lliurar la vida, consagrar-la a Ell, en la vida religiosa significa seguir Jesucrist pel camí d’un amor total, pels viaranys d’uns valors que no són planament humans, encara que aquests han de ser estimats. Dedicar tota la vida a la joventut, als pobres i malalts en nom de Jesucrist  té un valor sobrenatural i humà. És un opció de servir al germans per amor a Jesucrist.

 

Que el Senyor faci que mai no faltin vocacions religioses a l’Església.

 


 

 UNA  NOIA  ESCOLTA  LA VERGE DE FÀTIMA

Recordo que en el mes de maig vaig anar a Fàtima a prestar un servei de confessions amb espanyol juntament amb mossèn Miguel Rodríguez.

Mossèn Miquel estava a la capella de confessions per confessar i jo a fora resant i vaig veure que una noia entrava a confessar-se i vaig pensar que mossèn Miquel la confessaria ja que ell estava al confessionari i no hi havia ningú esperant

Ell la va confessar i ella va veure que tenia el mòbil al confessionari.

Quan va acabar de confessar-se mossèn Miquel va sortir del confessionari deixant el mòbil allí i ella complint la penitencia.

Quan va tornar el mòbil havia desaparegut, ella li havia robat i ja era fora.

Mossèn Miquel m'ho va explicar i al vespre en anar al rosari internacional a la capella, el lloc on es va aparèixer la Mare de Déu ais pastors, vaig pregar per aquella noia.

L’endemà aquella noia penedida li va tornar el móbil dient que havia tingut un mal moment i la Verge li deia que tornes el que no era seu i ella ho va complir.

La Verge va escoltar la meva pregària i li va inspirar que fes el que va fer, tornar el mòbil.

La Mare de Déu, des de cel, escolta sempre els seus filis com a bona mare, mes que la mare de la terra.

Mare de Déu de Fàtima pregueu per nosaltres i feu que mai no ens devíem del camí que porta cap al cel.

Fàtima 12, maig 2006.

 


 

UNA NOIA DROGADA

 

Recordo que un dia en sortir al carrer vaig veure el semàfor que estava verd i una noia al mig sense moure’s i els cotxes aturats. Em vaig atansar a ella i vaig veure que estava drogada. Li vaig dir que si volia  l’acompanyaria a casa seva i ella amb molt geni em va contestar que la deixés tranquil·la i no l’amoïnés. La vaig forçar anar a la vorera i li vaig repetir que si volia l’acompanyaria a casa seva i ella em va repetir que no l’amoïnés.

 

De vegades, no pots ajudar, perquè no es deixen. És veritat que nosaltres no ho podem resoldre tot, però sí que podem aportar el nostre granet de sorra per anar destruint el mal que hi ha en el món.

 

Aprenguem la gran lliçó que ens dóna la Mare de Déu de la Mercè. 

A tenir cor sensible a les necessitats  dels altres, com ens ha ensenyat ella mateixa en l’evangeli d’avui. Un cor esperançat on no hi càpiga ni la tristesa, ni la rancúnia perquè són coses que deprimeixen i treuen les ganes de fer el be.

 

Sobretot, un cor fidel, capaç d’entusiasmar-se amb la bona nova de Jesús i voler com ell ajudar a les persones que ens envolten a ser lliures, a sentir-se més plenament fills i filles de Déu.

 

 


 

 

UN RELIGIÓS ES SECULARITZA I ES CASA

 

Recordo que una senyora un dia em va comentar que un religiós que ella coneixia i jo també, després d’alguns anys  d’exercir el seu ministeri sacerdotal, s’havia casat amb una bona noia.

 

Em deia que el celibat dels sacerdots és quelcom que l’Església romana imposa per ser ordenat prevere, que Jesús no el va imposar, sant Pere era casat, ja que tenia sogra  Fins el segle quart els preveres  podien contraure matrimoni i el celibat tenia moltes dificultats.

 

Li vaig contestar que el que em deia era veritat i que els matrimonis també tenen moltes dificultats si volen guardar la seva fidelitat.

 

Jesús parlant del matrimoni acaba dient: N’hi ha que  hi renuncien ells mateixos per amor al Regne del cel. Que ho comprenguin els qui ho poden comprendre ( Mat 19, 12).

 

Quan tenia vint-i-tres anys, abans de  ser ordenat  diaca, vaig fer el vot de castedat que he guardat tota la meva vida mogut sempre  pel meu amor a Jesucrist, la disponibilitat per treballar com a pastor i donar-me a les diverses comunitats  parroquials que el bisbe m’ha encomanat.

 

Només amb una visió sobrenatural es pot comprendre el celibat sacerdotal.

 

 


UN PARE DESESPERAT

 Recordo que un dia estava al despatx i va entrar un amic meu que era fabricant, tenia una petita empresa química, va seure i es posa a plorar. Veure un home plorant impressiona. Jo li vaig preguntar el que li Passava i ell em va respondre que estava desesperat davant de l’actitud del seu únic fill.

Em va explicar que tota la seva il·lusió era que el seu fill es fes càrrec de la petita fàbrica que ell havia pujat i havia dedicat tota la seva vida i que per això des de petit l’havia preparat. L’havia educat als escolapis de Barcelona, li havia donat una carrera de química i el noi era simpàtic, agradable i molt intel·ligent. Ell pensava “el noi serà el meu successor”, i l’apresa continuarà i creixerà.

Però un dia diu al seu pare que li vol donar una notícia i era que ell deixava Barcelona, la família i l’empresa i que la setmana vinent marxava a l’illa d’Evisa per unir-se a un grup de hippies, persones joves que passaven de la religió, de la cultura i de l’educació occidental. El bon pare li va fer moltes reflexions, però el fill va marxar.

 Jo li vaig respondre que estigués tranquil i que ho deixés a les mans de Déu ja que ell havia fet tot el que estava a les seves mans i el qui fa el que pot no està obligat a més i que ell respectés la llibertat del seu fill com Déu respecta la nostra, malgrat que la nostra actuació no és com la que ell voldria. 

Quelcom semblant passa a alguns pares cristians de veritat i estan tristos i angoixats en veure que ells han donat exemple cristià i    formació cristiana als seu fills  i els seus fills o filles es casen pel civil, s’ajunten i no volen saber res de l’Església. 

La resposta és la mateixa que vaig donar a aquell pobre pare ja que ara són grans i ja no depenen d’ells. Que resin, que els estimin i no deixin de donar-los bons consells. 

 


 

UN JUTGE QUE ES FA CAPELLÀ

 

 Una de les primeres misses  que es van celebrat a la nostra Parròquia va ser la d’un jutge que és va fer capellà.

 

Feia uns any que el coneixia i com advocat li vaig demanar consell sobre  un petit problema que tenia la Parròquia i ell em va aconsellar molt bé.

 

Pràcticament, el vaig perdre de vista perquè no venia a  missa a la nostra Comunitat parroquial. Després vaig saber que estudiava dret  canònic i teologia a la facultat de Salamanca i que volia entrar al seminari.

 

Un dia em va venir a veure i m’explicà que estava al seminari per preparar-se a ser sacerdot i es va oferir a treballar a la nostra Parròquia. Em va donar una alegria i li vaig oferir ser catequista dels nois i noies de la confirmació i ell ho va acceptar.

 

Com a seminarista després va ésser destinat a la Llagosta amb Mn. Xavier Pagès i exercia de jutge a Mataró i de vegades el cridaven de Mataró per un cas urgent com a jutge.

 

Acabada l’etapa diaconal  va ser ordenat sacerdot i va ser destinat a la parròquia de sant Joan Vianney de Barcelona i al tribunal  de causes matrimonials de l’Arquebisbat de Barcelona on actualment treballa i ajuda a la parròquia de santa Agnès.

 

Com podeu endevinar parlo de Mn. Josep M..Llorca.

 

Jesús crida i truca a la porta. No sempre l’obrim i el deixem entrar.

 

Com l’amo de la vinya que va a la recerca de jornalers de bon matí, al migdia i quan manca una hora per acabar la jornada, a tots els invita a treballar a la seva propietat, Jesús també crida per ser sacerdot a uns de petits, com a mi, que vaig entrar al seminari a l’edat de tretze any, altres a l’edat adulta, i altres quan havent perdut l’esposa són viudos.

 

El que es important és sentir la veu del Senyor i correspondre-hi.

 

 


UN CAPELLÀ VIUDO

 

Recordo que vaig assistir a una professió religiosa d’una noia que era de la  Parròquia  i feia alguns temps que havia entrat a un convent de religioses i el sacerdot que deia la missa, tot explicant el que era la professió  religiosa, va parlar que ell era sacerdot, que havia estat casat i tenia fills i quan va morir la seva exposa va sentir que el Senyor el cridava a ser sacerdot . Va anar a veure al Sr. Bisbe i li va exposar que tenia vocació i era viudo i tenia fills.

 

El Sr. Bisbe, després de fer-li unes quantes preguntes referent a la seva vocació  sacerdotal, li va dir que anés a veure al Sr. Rector del Seminari i que li exposés que volia entrar al seminari.

 

El Sr. Rector li va dir que tenia que fer uns estudis i que malgrat ser viudo, no hi havia cap impediment per a que rebés les ordres i fos sacerdot.  

Ell va fer els cursos corresponents  i va ser ordenat. Per això podia parlar dels seus fills en aquell sermó. 

L’Església catòlica i romana demana que els joves per ser sacerdots han de fer el vot de castedat, el que vol dir guardar el celibat.

 

 No passa el mateix en  l’Església Oriental, que malgrat  tenir la mateixa doctrina i dogmes que té l’Església Romana, permet el matrimoni als joves que volen  ser sacerdots, solament demana que els bisbes siguin cèlibes.

 

El celibat té els  seus avantatge i els seus inconvenients.

 

D’això en parlarem  un altre dia.

 

 


 

TESTIMONIS DE JEHOVÀ

 

Recordo un dia estant a casa que van trucar a la porta i vaig sortir a obrir-la i eren un testimonis de Jehovà que em venien a parlar de la Bíblia, em volien convèncer per a que em fes de la seva religió. 

Els vaig preguntar si abans havien estat catòlics i em digueren que els varen batejar de petits i que no sabien el que feien. També els vaig preguntar el per què havien deixat l’Església catòlica i em digueren que l’Església ensenya dogmes que no estan a la Bíblia. 

 Els vaig demanar que em posessin un exemple i em respongueren la Trinitat. Vaig demanar la Bíblia i vaig buscar l’evangelista sant Mateu, 28,18-19, que  escriu :  He rebut plena autoritat al cel i a la terra. Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, això és la Trinitat. El company va tocar al qui parlava i li diu. Anem-nos en que aquest en sap massa.

 

S’ha d’admirar el valor que tenen per anar a casa per casa a predicar i ensenyar la Bíblia que han estudiat.

 

A molts dels nostres cristians els manca aquest valor i la preparació per poder donar una resposta adient i que convenci. 

Aprenguem l’exemple que ens donen i estudiem la paraula de Déu que està a la Bíblia.

 


 

SILENCI DE DÉU

 

Recordo que parlant amb un jove em preguntava sobre el silenci de Déu davant de les atrocitats que fan els homes, i em posava com exemple la nostra guerra civil de l’any 1936, la segona guerra mundial de l’any 1941 i en concret el camp de concentració  d’Auschwitz, i esperava una resposta adequada.

 

Donar una resposta a aquesta pregunta no és fàcil.

 

Déu ha donat a l’home el do de la llibertat que és el poder d’actuar o de no actuar, de fer allò o deixar de fer. Usant d’aquest poder l’home pot escollir entre fer el bé i fer el mal..

 

El dret a l’exercici de la llibertat és una exigència a la persona humana. Déu sempre respectarà la llibertat de les persones, encara que aquesta llibertat sigui usada malament. La responsabilitat serà del qui l’usa.

 

El Papa Benet XVI en la seva visita al camp d’Auschwitz, el 28 de maig de 2006, fa aquesta pregunta :On era Déu en aquests dies? Per què va callar?

 

Resposta: No podem escrutar el secret de Déu, solament veiem fragments  i ens equivoquem quan ens volem convertir  en jutges de Déu i de la història.

 

Exemple: Jesús anant cap a Jerusalem va enviar  missatgers  davant seu, i ells tot caminant, entraren en un poble de samaritans per preparar la seva arribada. Però no el volgueren acollir, perquè s’encaminava a Jerusalem

 En veure-ho, el deixebles Jaume i Joan van dir-li:

Senyor, vols que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi?

 Però Jesús es va girar i els renyà  (Lc 9,51,55)).

 

No solament Jesús no ho fa  sinó que els renya.

 

També en la nostra vida algunes vegades ens preguntem: per què Déu ho permet, per què calla, per què ho tolera? No ens vulguem convertir amb jutges de Déu, confiem en la seva saviesa i misericòrdia.

 

 

 


 

SI NO TE CASAS CONMIGO ME SUICIDO 

 

Es verdad que a los amigos se les tiene confianza y se les cuenta cosas intimas, porque saben que no las explicarán y divulgarán, de lo contrario perderían la amistad, pero una vez muertos se pueden explicar para hacer resaltar un gesto heroico, o  alguna virtud.

 

Un sacerdote que tenía mucha confianza conmigo y yo con él y recuerdo que un día, hablando del celibato sacerdotal, me contó lo que le había sucedido hacía años.

 

Me explicó que una chica iba detrás de él y el, como buen sacerdote se apartaba de ella. Un día le dijo claramente que quería casarse con él y que si se negaba se suicidaría. El le contestó que  tenía voto de castidad hecho antes de la ordenación y que quería ser fiel hasta la muerte.

 

Un día ella cumplió su palabra y se suicidó. Al levantar su cadáver, en presencia de un juez, al mirar lo que tenía en el bolsillo encontraron una carta dirigida a el en la que le decía que se había suicidado porque el le había dicho que era sacerdote y que quería ser fiel a la promesa de guardar castidad toda su vida por amor a Jesucristo.

 

Las persones que estaban presentes lamentaron el suceso, pero realzaron la fidelidad del sacerdote.

 

EL salmista dice: Dios mío, quiero hacer tu voluntad, guardo tu ley en el fondo del corazón (Sl 39,9).

La madre de los Macabeus exhorta a su hijo pequeño a que no rompa los mandamientos de Dios y que muera, con estas palabras: No te asustes de este verdugo, sino que, digno de tus hermanos, acepta la muerte, para que yo te reencuentre con tus hermanos en el tiempo de la misericordia (2M 7,29).

 

 


 

SI NO ET CASES AMB MI EM SUÏCIDO

És veritat que als amics se'ls té confiança i se'ls conta coses intimes, perquè saben que no les explicaran i divulgaran, en cas contrari perdrien l'amistat, però una vegada morts es poden explicar per fer ressaltar un gest heroic, o alguna virtut.

Un sacerdot que tenia molta confiança amb mi i jo amb ell, recordo que un dia, parlant del celibat sacerdotal, em va contar el que li havia succeït feia anys.

Em va explicar que una noia anava darrere d'ell i ell, com a bon sacerdot, s'apartava d'ella. Un dia li va dir clarament que volia casar-se amb ell i que si es negava se suïcidaria. Ell li va contestar que tenia vot de castedat fet abans de l'ordenació i que volia ser fidel fins a la mort.

Un dia ella va complir la seva paraula i es va suïcidar. En aixecar el  cadàver, en presència d'un jutge, en  mirar el que tenia  a la butxaca van trobar una carta dirigida a ell en la que  li deia que s'havia suïcidat, perquè ell li havia dit que era sacerdot i que volia ser fidel a la promesa de guardar castedat tota la seva vida per amor a Jesucrist.

Les persones que estaven presents van lamentar el succés, però van realçar la fidelitat del sacerdot.

 

EL salmista diu: Déu meu, vull fer  la teva voluntat, guardo la teva llei al fons del cor. (Sl 39,9).

 

La mare dels Macabeus exhorta al seu fill petit que no trenqui els manament de Déu i que mori amb aquestes paraules: No t’espantis d’aquest botxí, sinó que, digne del teus germans, accepta la mort, a fi de que jo et retrobi amb els teus germans en el temps de la misericòrdia. (2M 7,29).

 

 

 



SER AGRAÏTS

 

Recordo que una vegada em va venir a veure un home tot trist i amoïnat i m’explicà que havia tancat la fàbrica on treballava i s’havia quedat al carrer. No podia tirar endavant la família i no sabia com sortir-se’n.

 

Em va dir que li havia sortit un treball, anar a vendre llibres pels pisos, però que li demanaven tres mil pts, com a garantia i que no les tenia i havia pensat venir a  la parròquia per a que se li fes aquest préstec. El vaig enviar a l’assistenta social i se li va fer.

 

No el vaig veure més durant uns anys i un dia es presentà al despatx i em pregunta si el coneixia i jo li dic que no el recordava. Ell em va dir que era aquell home que la parròquia li havia fet un préstec per anar a vendre llibres pels pisos, havia tingut èxit i s’havia quedat a  la llibreria com a dependent i ara era el gerent.. Em va fer un taló d’una quantitat important i em va donar les gràcies. Això no passa sovint.

 

Em va recordar el que Jesús va dir quan havent curat a deu leprosos i solament un que era samarità va tornar a donar-li les  gràcies. No eren deu els qui han quedat purs? On són els altres nou? No hi ha hagut cap que tornés  a donar glòria a Déu fora d’aquest estranger? (Lc 17,17-18).

 

Moltes vegades, també nosaltres som desagraïts amb Déu. Sant Pau pregunta: que tens que no ha hagis rebut?

 

De Déu hem rebut la vida, ens ha donat uns  bons pares, salut, familiars i amics que ens estimen i ens dóna també una terra que fructifiqui per a que ens puguem alimentar i moltes altres coses.

 

Que Déu no es pugui queixar de nosaltres com Jesús es va queixar dels nou leprosos que no van tornar a donar-li les gràcies i glorificar Déu.

 


 

SABER PERDONAR

 

Recordo que  em va venir a visitar un amic de la meva edat, els dos vam passar la guerra civil d’Espanya i estàvem d’acord en  que es van cometre moltes injustícies i disbarats.

 

Ell em va dir que Jesús era molt exigent en manar als seguidors que no tan sols havien de perdonar els amics sinó també els enemics.

 

Ell va explicar que coneixia una noia a qui li havien matat el seu pare i un oncle i que ella deia que  els perdonava de tot cor.

 

El em deia :com pot perdonar aquesta noia  de cor l’assassí del seu pare i del seu oncle?

 

Jo li vaig respondre que Jesús ens demana que perdonem els enemics i que els estimem. Jo us dic estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos (Mt 6, 44-45).

 

Jesús ens dóna exemple des de la creu quan diu: Pare perdona’ls que no saben el que fan (Lc 23,34).

 

Mirat naturalment és quasi impossible perdonar i estimar de cor a l’enemic, però els cristians contem amb l’ajut de Jesús i la gràcia dels sagraments que ens donen força per posar a la practica la voluntat de Jesús i el que Ell ens demana.

 

Pensa que aquesta noia és cristiana de veritat, té molta fe i combrega amb molta freqüència i el bon Jesús li dóna força per perdonar i pregar pels seus enemics.

 

 


 

RECORDS PERSONALS DE MN. PERE TARRÉS

 

Mn. Pere Tarrés  va entrar al Seminari de Barcelona el mateix dia que jo, el 29 de setembre de 1939, acabada la guerra civil, i encara es coneixia que havia estat presó i estava mig destrossat. Recordo que faltaven mols vidres i feia molt de fred.

 

Jo estava a la secció dels llatins i ell estava a la secció de teologia i el diumenge, que era el dia de visites, el veia tot passejant pel claustre amb algun familiar o amic que el venia a veure. Ell anava ja amb  sotana i feia una cara de molt místic. Llavors ja tenia fama de sant.

 

Els sants també s’equivoquen. Era els temps de després de Pasqua en   que no es diu l’al·leluia al final de la missa, en acomiadar l’assemblea. Mn. Pere Tarrés feia de diaca en una missa solemne i amb molt d’entusiasme va cantar el ITE MISSA EST AL·LE.LUIA AL·LE.LUIA i tots el seminaristesnque estàvem als bans, amb molta malícia, van somriure 

 

Ell era metge i en un curset d’estiu a la Conreria, on hi havia el Seminari Menor,  ens va fer una xerrada sobre la manera que vénen el nens al món. Amb molta delicadesa, ens va explicar la diferència entre l’home i la dona i com l’espermatozoide maculi s’ajunta amb l’òvul femení i d’una manera admirable es va transformant en nen o nena en el ventre de la mare. L’explicació va ser molt interessant  i pulcra, fent ressaltar sempre la mà de Déu, com a creador.

 

Quan va morir el vaig anar veure a la clínica de la Mercè, on estava de l cos present i molta gent passava pel seu davant pregant per ell. L’endemà es va celebrar el seu enterrament i va presidir la missa el bisbe de Barcelona Móns. Gregori Modrego i en la seva homilia va dir que sempre que presidia un enterrament d’un sacerdot acostumava a fer menció d’alguna qualitat o virtut i que en Mn. Pere Tarrés es podien fer ressaltar totes les virtuts.

 

D’una manera especial, els cristians de Catalunya, encomanem-nos a ell i imitem les seves extraordinàries virtuts i exemples d’amor als germans.

 

 


 

 

 QUÈ T’HAN PORTAT EL REIS?

 

Vaig llegir que un senyor sempre que anava a missa i veia  una pobra demanat caritat, li donava una moneda.

 

Un dia dels Reis va  passar per una floristeria i va pensar que  podria regalar una flor a aquella pobra en lloc d’una moneda. Va comprar la millor que va trobar i la va anar a portar a la velleta, que amb els ulls baixos i la mà aixecada, sempre li demanava caritat.

 

Quan arribà a la porta del Temple en veure-la li va donar la flor i ella va obrir els ulls, s’aixecà i li va donar una forta abraçada. Ell també la va besar i l’abraçà.  De llavors ençà es van fer molt amics.

 

Durant la missa estava molt distret pensant que quan li donava una moneda li donava una cosa i quan li va donar la flor era una prova d’estimació i amor.

 

Déu també a nosaltres ens ha donat moltes coses: El món en què vivim tan meravellós, uns pares, uns amics etc, però pel Nadal ens ha donat  el seu propi Fill, a la cova de Betlem, com a prova d’amor.

 

Diu Jesús a Nicodem : Déu tant ha estimat el món que li ha donat el seu propi Fill. (Jo 3,16).

 

Sapiguem correspondre  l’amor de Déu.

 

 


 

 

PRIMERES MISSES I DIACONAT

 

Recordo que quan vaig cantar missa, fa més de cinquanta any, un sacerdot em digué que quan faria molts anys d’haver exerxit el ministeri sacerdotal recordaria moltes coses que em donarien alegria i altres tristesa.

 

Una de les meves alegries sacerdotals ha estat, sens dubte, en el temps que jo he estat a la Parròquia de l’Esperit Sant de Barcelona,  la celebració de vuit primeres misses de seminaristes que després  han passat per la Parròquia alguns anys.

 

1. Mn. Casímir Pereria, que va estar quatre anys convivint amb Mn. Francesc Prieto al pis del costat meu i va morir d’accident, va cantar missa l’any mil nou-cents vuitanta-un.

 

2. Mn. Francesc Prieto, que va ser rector del Seminari de Barcelona, va cantar missa l’any mil vuit cents vuitanta-dos.

 

3. Mn. Jordi Carreter. catequista d’aquesta Parròquia, va cantar missa l’any mil nou cent vuitanta-tres

 

4. Mn. Joan Ramon Marín, seminarista d’aquesta Parròquia, va cantar missa l’any mil nou cent vuitanta-quatre.

 

5.. Mn. Xavier Orpinell,  escolta  i cap de l’agrupament Anselm Alvareda de la nostra Parròquia i després vicari va cantar missa l’any  mil nou-cents vuitanta-vuit.

 

6. Mn. Antoni Llompart, que va viure al pis d’aquesta Parròquia tres anys, va cantar missa l’any mil nou cents  noranta-dos.

 

7. Mn. Xavier Pich - Aguilera que va viure dos anys al pis de la Parròquia, va cantar missa  l’any mil nou cents noranta-nou.

 

8.  Mn. Josep M. Llorca, seminarista d’aquesta Parròquia,  que va ser jutge i es va  ordenar sacerdot, cantà missa l’any dos mil quatre.

 

9. Mn. Miquel Àngel Gómez, diaca , de l’Adoració Nocturna de  la Parròquia.

 

El Senyor crida i alguns els segueixen, com Pere, Andreu, Jaume i Joan que deixaren  immediatament la barca i el pare i el seguiren (Mt 4,22). Altres no escolten la seva crida i no el seguiren com el jove ric que no el va seguir (Mt 19,16,22).

 

El Senyor respecta la nostra llibertat.

Barcelona, febrer 2006.

 

 


 

PARE, HE PERDUT LA FE

 

Recordo quan un dia em va venir a veure una noia, que jo coneixia força  i mig plorant em diu: Pare he perdut la fe.

 

Jo li vaig preguntar el per què.?

 

Ella em va respondre que havia perdut el seu pare, feia molts pocs dies, i que malgrat que havia demanat a Déu  i a la verge Maria que el seu pare, que tenia quaranta-cinc anys no morís. Déu no l’havia escoltat i havia mort.

 

Es preguntava: Per què Déu no m’ha escoltat? Per què Déu no li ha conservat la vida, essent tan jove, Ell que podia fer-ho? He perdut la fe, repetia...

 

Jo li vaig fer una reflexió dient-li que la fe no s’ha de perdre, perquè per tenir vida cristiana la necessitem com l’aire per viure. Déu té la retornarà si li demanes,

 

Vam estar una bona estona parlant i abans d’acabar em diu: Jo voldria tenir la fe que V. té. Jo li vaig respondre que encara en voldria tenir mes. La meva pregària, moltes vegades, és: Senyor augmenteu la meva fe!.

 

Ella abans de marxar em va dir: Si Déu fes sempre la nostra voluntat i el que li demanem seríem més que Déu.

 

 


 

 

NO ES POT MALPENSAR

 

Recordo que un dia anant a Granollers quan vaig arribar a l’estació d’autobusos vaig preguntar a un negre del Senegal si allí parava l’autobús per anar-hi i em va dir que sí i em va invitar a seure al seu costat. Hi vaig seure i tot esperant l’autobús em va venir aquest pensament: Vigila que aquest negre no et prengui la cartera

 

Quan va arribar l’autobús vaig pujar i en  voler comprar el bitllet el xofer no me’l volia vendre perquè pagava en un bitllet de cinquanta euros. Vaig demanar canvi a dues persones i em digueren que no. Aquest negre va pagar el seu bitllet i es va seure i em digué que jo segués al seu costat. Ho vaig fer i va treure la cartera  i em paga el viatge, unes quatre-centes pessetes.. En arribar  Granollers  li vaig donar les gràcies i el vaig invitar a beure quelcom  i em digué que no i molt amablement es va  acomiadar. 

Jesús ens diu: No judiqueu i no sereu judicats. Perquè tal com judiqueu sereu judicats i tal com mesureu sereu mesurats. ( Mt 7,1).

 

No tant sols no em va robar la cartera sinó que em va pagar el viatge. En el món hi ha moltes persones bones i generoses com aquell negre. Imitem-lo.

 

 


 

NO EM CASO PER L’ESGLÉSIA

 

Recordo que una noia havent llegit  el meu article sobre casar-se pel civil en que deia que qui es casa pel civil es pot descasar quan vulgui, que era com anar a viure de lloguer i que casar-se per l’Església era per sempre i com anar a viure a un pis de propietat, em contesta que ella és casarà segurament pel civil perquè no té fe.

 

Jo li agreixo la seva sinceritat i que reflexioni el per què no té fe i que jo no la casaria per l’Església doncs exigeix, al menys, un mínim de fe en Jesucrist.

 

Li contesto que ella està batejada, l’educació que ha rebut és cristiana, va anar a col·legi religiós  i que les seves arrels són cristianes.

 

Que miri la gran persona de Jesucrist, el Fill de Déu i el seu missatge admirable que és un missatge d’amor  i  d’entrega. Un nou manament us dono que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat, ( Jo 12,34).

 

Si l’Església demana als nuvis un compromís de viure junts i estimar-se de veritat és perquè Jesús recorda la indissolubilitat del matrimoni amb aquestes paraules: El que Déu va unir que l’home no ho separi ( Mt 16,6) i que el sagrament del matrimoni dóna la gràcia sacramental  per ajudar a viure junts.

 

Com a deixeble de Jesús jo sempre respectaré la teva persona i la llibertat que Déu ens ha donat.

 

 


 

MOLTES GRÀCIES, MOLTES GRÀCIES

 

Recordo que un dia estant al despatx va entrar una senyora que estava molt nerviosa i  en veure-la li vaig dir que s’assengués i li vaig preguntar  qué li passava.

 

Ella em va explicar que tenia un problema molt gros amb el seu marit i els fills, Era econòmic. Repetia i repetia sempre el mateix  i jo ja estava cansat de sentir sempre la mateixa cantarella i en realitat no hi podia fer res. Quan intentava parlar em tallava i continuava parlant.

 

En el meu interior pensava, quina dona més pesada! jo per aquest problema no hi puc fer res. En l’interior meu sentia una veu que em deia: calla i escolta.

 

Després d’una bona estona ella em digué: Gràcies. gràcies, mossèn Joan perquè m’heu escoltat.

 

Davant de Déu jo no tenia cap mèrit perquè l’escoltava de mala gana i pensava en tanta feina que tinc aquesta dona em  fa perdre el temps.

 

Em van fer pensar les seves paraules: Gràcies, gràcies i me`n  vaig adonar que hi ha persones que necessiten ser escoltades i ho agraeixen.

 

Vaig recordar  l’elogi que va fer Jesús d’aquella pobra viuda que havia donat al temple de Jerusalem dues monedes les més petites i  Jesús en veure-ho va dir. Us asseguro que aquesta viuda pobra ha tirat al tresor més que tots els altres. Tots han donat el que els sobrava, en canvi, ella ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per viure (Mc 12, 43-44).

 

Déu agraeix les coses petites que fem pels germans, potser un somriure a una persona que no ens és simpàtica, una visita a un malalt, una atenció a una persona desconeguda, una petita almoina etc. En la vida trobarem mil ocasions per fer coses petites que davant de Déu tenen molt de mèrit.

 

 


 

 

L’EUTANÀSIA

 

Recordo que un amic em va venir a visitar i va sortir el tema de l’eutanàsia. Em va explicar que tenia un amic que estava molt malalt i demanava al metge i als familiars que el deixessin morir, practicant l’eutanàsia i tant el metge com els familiars no ho van fer. Si ell ho volia i ho demanava per què no fer-ho?

 

Li vaig explicar què entenem per eutanàsia, o sigui posar  fi a la vida d’una persona malalta, disminuïda, moribunda. Li vaig recordar el cinquè manament de la llei de Déu que diu: no mataràs i que la vida és un do de Déu i solament Déu en pot disposar.

 

La interrupció  de procediments  mèdics onerosos, perillosos, extraordinaris o desproporcionats amb els resultats que se n’esperen, pot ser legítima.

 

Aquesta interrupció pot ser legítima, encara que d’una manera indirecta es segueixi la mort de la persona, no es vol donar la mort, s’accepta el fet de no poder-la impedir.

 

Les decisions les haurà de prendre el pacient si té capacitat de fer-ho, o aquella, persona o persones que tinguin autoritat i ho puguin decidir.

 

La vida humana és sagrada, perquè, des del seu origen, suposa l’acció creadora de Déu i sempre es manté una relació especial amb el  Creador, el seu únic fi. Només Déu és amo de la vida (Catecisme de l’Església Catòlica,  2258).

 

Després d’aquesta conversa va quedar clar que no es pot matar a cap persona directament ja que Déu ho prohibeix.

 

 


 

L'ESGLÉSIA TÉ ELS SEUS DEFECTES

 

Recordo que em va venir veure una senyora molt cristiana i intel·ligent i em va dir que ella estimava molt  l’Església però que hi veia molts defectes i pecats i que aquests eren la causa que  moltes persones no creguessin ni en ella ni en Jesús.

Jo li vaig respondre que era veritat que l’Església té molts defectes i pecats i que els apòstols també en tenien. El mateix Pere, el primer papa, va negar tres vegades Jesús i el gran papa Joan Pau II va demanar perdó dels pecats que l’Església ha comès en el transcurs de la història.

 

Llavors li vaig posar aquesta comparació. Oi que quan ens llevem el matí, una de les primeres coses que fem és rentar-nos la cara amb aigua clara. Podem dir que Jesucrist és l’aigua que ens porta cap a la vida eterna i la canonada que la porta és l’Església. Aquesta té molts defectes i escapes  i és molt defectuosa, però gràcies a aquesta, l’aigua  arriba al nostre pis i ens podem rentar la cara.

 

Gràcies a l’Església, malgrat els seus defectes i pecats, coneixem la gran persona de Jesucrist i el seu missatge d’amor i de pau. El que ell va dir fa més de dos mil anys  ho tenim en els evangelis que l’església ha conservat i predica.

 

També la nostra mare té molts defectes i l’estimem. També hem d’estimar l’Església, que és la nostra mare que ens ha engendrat en la fe, malgrat els seus defectes i pecats.

 

Mirem Jesucrist i estimem-lo  i que tots puguem repetir les paraules de sant Pau. “ Jo no visc jo sinó que és Crist qui viu en mi”.

 

 


 

L’AVORTAMENT

 

Recordo que en una reunió de joventut es va parlar de l’avortament i va sortir a relluir l’article 45,5 de l’Estatut de Catalunya tramés al Senat pel Congrés de Diputats.

 

L’article diu: Els poders públics, en l’àmbit de llurs competències, i en els supòsits que estableix la llei, han de vetllar perquè la lliure decisió de la dona sigui determinant en tots els casos que en puguin afectar la dignitat, la integritat i el benestar físic  i mental, en particular pel que fa el propi cos i a  la seva salut reproductiva i sexual.

 

El meu comentari va ser que solament Déu és l’amo de la vida i la vida d’una persona és sagrada.

 

El salmista diu: Res meu no us passava per alt, quan jo m’anava fent secretament, com un brodat, aquí baix a la terra ( Sl  139,15). 

Jeremies escriu: Abans de formar-te al ventre de la mare, t’he conegut i abans que sortissis de sí, t’he posat a part (Jr 1,5).

 

La vida humana  s’ha de respectar i protegir d’una manera absoluta des del moment de la concepció.

 

Des de el primer moment de la seva existència l’ésser humà ha de ser reconegut en els seus drets de persona i entre aquests drets  hi ha el dret inviolable de tot ésser innocent a la vida.(C.E.C. 2270).

 

Els dret de l’home no depenen dels individus, ni dels pares, ni tampoc representen una concessió de la societat i de l’Estat, .pertanyen a la naturalesa humana i són inherents a la persona per raó de l’acte creador que li ha donat origen (C.E.C, 2273).      

 

La reunió va acabar dient que el cristià no pot ni defensar, ni admetre l’avortament provocat expressament.

 

 


 

LA PRIMERA COMUNIÓ

 

Recordo que estava a la sagristia i va venir un catequista tot esverat i em va dir: Hi ha un nen que no voli fer la Primera Comunió i esta a la porta de l’església plorant.

 

Li vaig preguntar  el què passava. Ell em va contestar que un nen havia entrat amb els seus companys  i companyes al temple i quan estava al banc en veure com anaven vestits de Primera Comunió els seus companys i com anava ell vestit pobrament, ja que era d’una casa pobra,  es va escapar corrent dient que no volia fer la Primera Comunió.

 

Què fer? El catequista va tenir la bona idea de dir-li que l i posaria un vestit llarg d’escolà. Ell ho va acceptar i tot content va entrar i va fer la Primera Comunió amb els seu companys

 

Va durar una temporada que alguns rectors de Parròquia prohibien anar amb vestits de mariner i llargs als  qui volien fer la Primera Comunió. Hi havia molt de soroll i malestar, especialment en les mares i la idea no era acceptada. De vegades ,el remei és pitjor que la malaltia. Finalment, com impossible, es va deixar estar. Ara es recomana anar amb vestits senzills i la cosa queda així.

 

Una de les coses molt difícils es posar a la practica la pobresa que demana Jesucrist. Benaurats els pobres d’esperit, perquè d’ells és el regne del cel. (Mt 5, 3).

 

És veritat que l’Església dóna exemple en moltes institucions, com Caritas i algunes persones que dediquen tota la seva vida als pobres i malalts, però també és veritat que algun signe de riquesa traspunta  en ella.

 

Com a bons cristians estimem Jesucrist i posem a la pràctica el seu missatge d’ humilitat i pobresa.

 

 


 

LA FE ÉS UN DO DE DÉU I ES POT PERDRE

 

Recordo que una mare em deia que estava molt trista perquè els seus fills i tota la seva família no creia.

 

Em repetia que havia complert el que ella i el seu marit el dia de les seves noces van prometre: Educar cristianament els seu fills, i s’havien esforçat en complir-ho.

 

La meva resposta va ser que estigués tranquil·la, i que tingués pau en el seu cor. Els pares han de posar les arrels i no sempre els arbres donen el fruit que s’esperava. La fe és com una llavor plantada i que s’ha de tenir cura d’ella i si no se’n té pot minvar, o desaparèixer.

 

Déu sempre respecta la llibertat de les persones, i li vaig posar l’exemple d’aquell jove que va preguntar al Senyor el què havia de fer per aconseguir la vida eterna, i Jesús li va respondre que guardés els manaments, i en contestar-li que des de petit els complia li, va dir que vengués tot el que tenia, ho donés als pobres i el seguís, però aquell jove se’n va anar trist perquè era molt ric. Jesús el va mirar i el va deixar marxar respectant la seva llibertat (Mt 19,16-22).

 

El Senyor té molts camins que nosaltres desconeixem. El bon lladre, després de portar una vida dolenta, el Senyor li promet estar amb ell aquell mateix dia . Jesús digué: T’ho asseguro, avui, seràs amb mi al paradís (Lc 23,43).

 

A Pere, malgrat haver-lo negat, el fa el primer papa. El Senyor va preguntar a Pere si l’estimava i en contestar-li que ell ho sabia tot  i sabia que l’estimava li digué: Pastura les meves ovelles (Jn 21, 17).

.

Senyor, que en sou de bo! Feu que jo no perdi mai la meva confiança en la vostra gran misericòrdia.

 

 


 

FÀTIMA, UN MÓN DE PAU I FE EN PETIT

 

Recordo que el dia tretze de maig de l’any dos mil sis estava a Fàtima, aniversari de la primera aparició de la Mare de Déu als pastors, Llúcia, Francesc i Jacinta.

 

Una de les coses més meravelloses que he vist en la meva viva ha estat la solemne missa celebrada en aquest santuari dedicat a la Verge, presidida pel cardenal de Cracovia, secretari del papa, Joan Pau II,( a.c.s) i acompanyat de vint-i-cinc bisbes, uns cinc-cents sacerdots i més d’un milió de persones vingudes de tot el món.

 

Era admirable contemplar tota aquella gran multitud plena de fe i amor a la Verge cantant amb gran entusiasme i aixecant els mocadors quan passava la imatge de la Mare de Déu de Fàtima.

 

Em recordava aquella dona de l’evangeli que quan Jesús estava predicant va aixecar la seva veu i cridà entre la gent: Sortoses les entranyes que et van dur i els pits que et van criar (Lc 11, 27) i també les paraules de la seva cosina Elisabet: Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes (Lc 1-42).

 

Cada dia hi havia el sant rosari internacional resat en diverses llengües i després es feia una solemne processó amb la imatge de la Mare de Déu des de la capella de les aparicions, per tota aquella gran plaça que hi ha  davant el santuari,acabant davant la imatge de la capella tot cantant amb gran fe i entusiasme

 

Si podeu anar a Fàtima, aneu hi, que us agradarà, augmentarà la vostra fe i el vostre amor a la Mare de Déu i ella n’estarà contenta i vosaltres també.

 

 


 

EM CASO PEL CIVIL

 

Recordo que un dia anant pel carrer em va parar una noia que jo coneixia de petita i tot parlant em va dir que es casava pel civil. Com que li tenia confiança la vaig invitar a venir al despatx i que en parlaríem una mica. Ella ho va acceptar i va venir.

 

Com és natural, la pregunta va ser el per què es casava pel civil i ella amb tota sinceritat em va contestar que d’aquesta manera el podria deixar quan volgués i va afegir que ja sabia que el matrimoni per l’església és per sempre i que quan el matrimoni té moltes dificultats per viure junts es poden separar, però no tornar-se a casar.

 

Jo tot rient, li vaig dir que estava molt ben assabentada, però que havia oblidat el que li havia ensenyat que el  sagrament del matrimoni dóna la gràcia sacramental, que és una ajuda de Déu, per viure junts tota la vida i superar les dificultats que tot matrimoni té.

 

El prometatge és un temps per conèixer-se,  i veure si podran viure junts tota la vida amb alegria i felicitat i si veuen que això no és possible deixar-ho.

 

Li vaig dir que ser cristià era adorar, venerar i posar a la practica el que Jesús va dir i ensenyar i que referent al matrimoni  va dir: a uns fariseus.” No heu llegit en l’escriptura que el Creador, des de el principi, els va fer home i dona?

Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona i tots dos formen una sola carn. Per tant no són dos sinó una sola carn. Allò que deu ha unit que l’home no ho separi (Lc 19, 4-7).

 

No sé exactament on ho he llegit que ajuntar-se es com viure a l’intempèrie, casar-se per civil és com viure en un pis de lloguer i casar-se per l’església es com viure en un pis de propietat.

 

Avui està de moda passar de tot., jo passo, però del matrimoni no s’hi pot passar. El matrimoni és una cosa molt seriosa i no s’hi pot jugar.

 

Joan Serra i Fontanet Pvre.

 

 


 

ELS CAMINS DE DÉU SÓN INSONDABLES 

 

Recordo que parlant amb un sacerdot amic meu em deia que repassant el seu treball apostòlic no hi veia gens de fruit. Deia: he tingut un gran nombre d’escolans i la majoria d’ells no van a missa el diumenges. Sóc amic i quan ens trobem al carrer parlem i m’expliquen la seva vida, altres, només em saludem i altres fan com si no em veiessin per a que no els digui que no els veig mai a l’església.

 

He fet molts baptismes. La majoria de les persones que he batejat són cristianes de nom, però de  fets passen de la religió.

 

He administrat el matrimoni a molts nois i noies i els he preguntat si estimaven Jesucrist i si estaven disposat a donar una educació cristiana als seus fills i m’han contestat que sí, però a la practica no es veu que ho facin.

 

La majoria de les persones solament vénen al temple per un enterrament, baptisme o matrimoni. Aquells sacerdot estava trist i apesarat.

 

Jo li vaig  explicar el que va dir un bisbe americà a un sacerdot que més o menys li deia el mateix. El meus pares no anaven a missa i em van donar un coneixement de Jesucrist molt petit, però gràcies a ells que em van batejar i educar, cristianament, a la seva manera Déu em va donar la vocació al sacerdoci i he arribat a bisbe.

 

Jo li vaig contestar que el fruit no depèn de nosaltres i li vaig citar les paraules de sant Pau: Jo vaig plantar, Apol·ló va regar, però era Déu qui feia créixer. Per això no són res ni el qui planta, ni el qui rega,, només compta Déu que feia créixer ( 1 Cor 3,6-7).

El Senyor truca a la porta i aquesta s’obre o no s’obre, tot depèn de la persona. Jesús respectarà la seva llibertat i no  la forçarà per entrar-hi.

 

Déu jutjarà la nostra tasca i les persones que Ell ens ha encomanat.

 

 


 

 

EL PERQUÈ NO VAIG A MISSA

 

Recordo que un dia anava pel carrer i per la mateixa vorera hi anava un home que de petit havia estat escolanet i teníem certa amistat, encara que últimament no teníem massa relació perquè ell no venia mai a l’església.

 

Ens vam trobar cara  a cara  i ell em va saludar molt afectuosament.

 

Després de preguntar-li per la família i per la seva vida em va dir que feia uns dies em va veure pel carrer  i com que anava per l’altra vorera va fer veure que no em veia.

Naturalment, jo li vaig preguntar el per què i ell em va respondre perquè tenia por que li preguntés per què no anava a missa.

 

Ell em va ser molt franc i em digué: Com vol que vagi a missa amb la vida que porto?. El diumenge em llevo tard, tinc dona i fills, de tant en tant li faig el salt i com que els dos treballem he portat els meus pares a una residència, estan molt be i al meu amo no el puc veure ni amb pintura. Però sóc catòlic.

 

Si vaig a  l’Església sentiré els manaments que vaig aprendre de petit quan vaig fer la primera Comunió: el tercer  santificaràs les festes, el quart honraràs pare i mare i el novè no desitjaràs la muller del teu pròxim i que haig d’estimar els enemics. Com que no vull canviar de vida, vostè creu que puc anar a missa?

 

Jesús digué: Els homes  han estimat més la foscor que la llum, ja que les seves obres eren dolentes. Tots el qui obren el mal tenen odi a la llum i no s’acosten a la llum perquè quedarien al descobert les seves obres. Però els qui viuen d’acord a la veritat s’acosten a la llum perquè es vegin les seves obres, ja que les fan segons Déu (Jn 3, 19-21).

 


 

DUBTES DE FE                                            

 

Recordo que parlant amb un jove que no era massa practicant, em deia que tenia molts dubtes de fe i que en l’Església catòlica hi ha molts misteris que no es poden explicar i que s’han de creure per la fe.

 

La meva resposta va ser que es veritat que l’Església ens proposa creure moltes coses, per exemple el contingut del Credo, que no es poden explicar i que s’han de creure solament per la fe.

 

Li vaig recordar l’exemple de sant Agustí. Agustí passejava per la platja i va veure un nen amb una galleda fent un pou i li va preguntar el que feia i el nen li va respondre que posava l’aigua del mar en aquell pou. Agustí va riure i li va dir que això era impossible i el nen, que era un àngel, li va contestar que també era impossible comprendre el misteri de la Trinitat.

 

En la nostra vida i hi moltes coses que les creiem per l’autoritat de la persona que parla i ens mereix tota la nostra confiança. Dues notes característiques : confiança en la persona i acostament a les realitats que no veiem.

 

Et faré una pregunta. Creus que el teu pare, es de veritat el teu pare? No en tinc cap dubte, ell em va contestar. Per què no ho dubtes? Perquè  les persones que m’ho han dit són de tota confiança.  En realitat ho creus per la fe. Ho saps i ho creus per  la fe humana que et mereixen les persones que t’ho han afirmat.

 

Sant Pau diu que si acceptem el testimonis de fe dels homes, més podem acceptar el testimoni de Déu.

Una de les coses més boniques de la religió cristiana és la llibertat que dóna als que volen seguir Jesucrist. El Crist no va forçar a aquell jove que el va deixar en dir-li que vengués el que tenia i ho donés als pobres, no el va forçar.

 

El Crist va invitar a la fe i a l a conversió, no ho va forçar. (Catecisme Església Catòlica n.160).

 

Segons sant Pau  la fe és. Creure és posseir anticipadament  allò que esperem, és conèixer realitats que no veiem (He 11, 1).

 

 


 

 

DE DÉU NO EN TINC NECESSITAT

 

Recordo que en una reunió parlant de la fe una persona va dir que de Déu no en tenia necessitat, i que no creia.

 

Per què creure si de Déu no en tinc necessitat i no em fa falta?

 

La resposta va ser que tots necessitem els uns i dels altres

L’home per viure necessita els altres homes  i l’home necessita Déu. Es van posar alguns exemples: Per menjar pa necessites el forner que el faci, per viure en una casa el paleta, per viatjar un vehicle que t’hi porti etc, i per viure necessites Déu. L’home pot transformar les coses creades, però no pot crear. Crear, fer del no res, és propi i exclusiu de Déu.

 

Diu el Gènesis: Al començament Déu creà el cel i la terra, (Gn 1,1).

 

Que la terra doni herba verda que faci llavor i arbres, que damunt la terra, donin llavor dintre  seu segons la seva mena. (Gn 1,11)

 

Déu creà l’home a  imatge seva, a imatge de Déu el creà: els creà home  i dona (Gn 1,27).

 

Si mirem atentament la humanitat, des del començament, veurem que la major part dels homes i de les dones de tots els temps han cregut i ara creuen en un Déu creador de totes les coses. Els agnòstics són pocs. No t’hi vulguis contar

 

Aquest camins per acostar-nos a Deu, tenen la creació com  punt de partença: el món material i la persona humana, (C.E. C. 31).

 

Jesús digué a Tomàs: Perquè m’has vist has cregut. Feliços els qui creuran sense haver vist!  (Jn  20, 29).

 

 


 

COSES QUE ES VEUEN A VENIR; PAPERS ESTRIPATS

Recordo que estant al despatx va venir una parella per casar-se i després de parlar una estona sobre la importància del matrimoni van firmar els papers i van assenyalar la data del casament. Com normalment es fa.

Després d'uns dies va venir ella i em va dir que el projecte de matrimoni s'havia anul·lat perquè s'havien barallat. La causa va ser que ella li va donar una quantitat de diners per comprar un pis i ell els havia malgastat. Li vaig tornar les partides de baptisme i vaig estripar l'expedient matrimonial.

Feia un mes que ella havia vingut al despatx per anul·lar el matrimoni quan es presenten els dos per dir que havien fet les paus i que ell estava penedit. Jo els vaig dir que ho pensessin bé i indirectament li vaig dir a ella que no es cases.

La cerimònia del matrimoni es va fer tal com estava projectat.

Després de vuit mesos de casament trobo la mare d'ella que em diu: Ja tenia raó que la meva filla es no casés amb aquest noi que li havia estafat els diners. Ara ja estan barallats i separats perquè ella no el pot aguantar per la seva vida de disbauxa que porta.

El matrimoni és una cosa molt sèria i per això està el festeig, per decidir si convé o no convé.

El que Déu ha unit que no ho separi  l'home.

 


 

CONTRA LA RELIGIÓ NO Hl HA QUI Hl PUGUI

Recordo que em va venir a veure un amic que no tenia les mateixes idees que jo i era molt incrèdul i tot parlant em va dir: Contra la religió no ni ha qui hi pugui.

Jo li vaig explicar la meva experiència viscuda durant el meus vuitanta anys de vida.

Quan era nen els meus pares m'explicaven la persecució religiosa a Mèxic.

Quan era infant vaig veure quasi totes les esglésies destruïdes, cremades, els sants al foc i els sacerdots morts. A la ciutat on jo vivia el temple el varen convertir en un mercat, obriren una altra porta i posaren un rètol a l'entrada que deia. Mercat municipal. Jo hi havia anat a comprar verdura, peix i el que feia falta. Després de més de dos anys el temple fora restaurat, el sacerdot deia missa i la patrona, que un bon home havia amagat a la seva vinya l’anaren a buscar amb processó i amb molta assistència.

Quan era jove i estava al seminari vingueren un monjos del sister italians per restaurar Poblet i buscar vocacions monàstiques, després de més de cent anys d'estar tancat

Quan era d'edat adulta vaig visitar Rússia on totes les esglésies estaven tancades i la catedral de Leningrad convertida en museu. Després de seixanta anys es tornaren a obrir, el culte restaurat i a la placa de Moscou hi havia un grup de nois i nois que portaven una pancarta que deia: JESÚS HA RESSUSCITAT.

Ara que ja sóc vell veig una campanya sorneguera contra la religió. Que passa?

Jesús va dir a Pere. Jo et dic que tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església i les forces del reialme de la mort no la podran

dominar (Mt 16,18).

 

Feliços vosaltres quan per causa meva, us insultaran, us perseguiran i

escamparan tota mena de calumnies (Mt 5,14).

La resposta és que JESÚS RESSUSCITAT VIU i

L'ANIMA DE L'Església és l’Esperit Sant.

 


 

COM CELEBRAVA UNA FAMÍLIA CRISTIANA EL NADAL

 

Recordo que fa uns anys en una reunió d’escoltes de l’Agrupament Anselm Albareda de la Parròquia  vaig preguntar  als nois i noies que hi assistien com celebraven la festa de Nadal quan eren petits.

 

Tots varen  exposar la manera de com el preparaven en família i  una noia ho va explicar d’aquesta manera.

 

PREPARACIÓ DEL NADAL

Quan faltava bastant  temps pel Nadal, el pare, quan estaven asseguts a la taula per dinar, ens deia que el Nadal estava a prop i què pensàvem fer. Tots pares, i fills ho dèiem.

 

Una noia d’una família cristiana de veritat  recordava com el preparaven més o menys cada any.

 

La mare deia que faria un bon dinar i el pare deia que podrien anar a buscar molsa a la muntanya i es concretava un dissabte per anar-hi.

 

Anar a visitar la fira que es posava a la  plaça de la Catedral per comprar alguna figura de pessebre que faltava i  trèiem diners de la guardiola per anar a comprar-la.

 

Es feia la sortida a la muntanya i ens divertíem molt i compraven les figures que ens agradaven i començàvem a fer el pessebre a finals de novembre, quan començava l’Advent.

 

 


 

EL DIA DE NADAL

 

Anàvem, tota la família,  a la missa del gall, combregàvem tots i en sortir inauguràvem el pessebre amb nadales que havíem assajat abans i cap a dormir que ja teníem son.

 

El dia de Nadal  beneíem la taula solemnement, teníem un bon dinar amb tota la família i el més petit llegia una poesia al nen Jesús.

 

A  la tarda anaven a veure els pastorets i cap a dormir aviat ja que estàvem cansats.

 

Deia  aquella noia que  en tenia un bon record i que aquestes festes s’han de celebrar cristianament, fent el pessebre a les llars, una bona confessió i una bona comunió per a que el nen Jesús també neixi al nostre cor, anar a la missa del gall i també fer un bon dinar i una bona almoina pels pobres.  

No tingueu por. Us anuncio una bona nova  que portarà a tot el poble una gran alegria: avui, a la ciutat de David us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. ( Lc 1, 10,11).


CARTA A UN AMIGO

Apreciado amigo:

He recibido tu carta y agradezco tu sinceridad en exponerme algunas de tus dificultades para creer, como la inquisición, las cruzadas, el dinero, la diversidad de dioses y otras.
Te respondo de una manera general y tú ya lo aplicarás a cada dificultad que tienes o puedas tener. No lo hago en concreto porque esta carta sería demasiada larga y dirías, ¡qué rollo!

Existencia de Dios.
Dios, principio y fin de todas las cosas, puede ser conocido a ciencia cierta mediante la luz natural de la razón humana a partir de las cosas creadas, pero topa con muchas dificultades para conocer a Dios sólo con la luz de la razón por esto es ayudado por la revelación y la fe, que es un don de Dios.
Si hiciéramos un estudio profundo de la religiosidad de las personas en su historia y dimensiones fácilmente concluiríamos que el hombre naturalmente es religioso y que los ateos de verdad se pueden contar.

Las cosas creadas son imperfectas.
Este mundo en que vivimos es imperfecto y tiene sus fallos. Ésta es una de las explicaciones que se pueden dar para explicar los fallos de la naturaleza, como por ejemplo: los terremotos, y enfermedades de las personas.

Dios respeta la libertad de los hombres.
Dios ha creado al hombre y le ha dado el don de la libertad y puede hacer el bien y el mal.
El hombre es bueno pero está inclinado al mal y a veces obra abusando de su libertad.
El mal no hay que  atribuirlo a Dios, sino a la conducta del hombre como muchas guerras que se han hecho, envidias, el deseo de dominio sobre los demás, etc.

Jesús es el Hijo de Dios hecho hombre.
Yo creo que Jesús es el Hijo de Dios . Él lo demostró con sus obras y con su mensaje de amor.
Cuando los judíos le acusaban de hacerse Dios, él les respondió que miraran sus obras: los ciegos ven, los sordos oyen, los muertos resucitan, son algunos de sus milagros.

La Iglesia es pecadora.
La iglesia está formada por todos los bautizados, hombres y mujeres que tienen sus pecados.
Al empezar la misa, siempre, la comunidad pide perdón a Dios de sus pecados.

La Iglesia tiene sus pecados

La Iglesia reconoce que es pecadora. El papa, Juan Pablo Il, pidió perdón de los pecados de la Iglesia.

Uno de ellos puede ser la Inquisición, aunque la Iglesia  propiamente no era la que condenaba, solamente decía que lo qué alguien defendía iba contra la fe.

Hace falta tenerlo presente cuando se hace un juicio de una cosa, y además esto que hace unos quinientos años que pasó, hay que  tener presente las circunstancia, ambiente y personas que lo llevaron a cabo y  situarse en aquel momento histórico.

Jesús es amigo de pobres y ricos.
Jesús era amigo de Nicodemo, fariseo, de Zaqueo, cobrador de contribuciones y los mismos apóstoles no eran pobres, como Juan y Santiago, que dejaron a su padre, la barca y las redes para seguir a Jesús.

Los cristianos debemos ser amigos de todo el mundo, sean pobres o ricos.

Cuando se afirma una cosa se debe tener argumentos para defenderla.
Me dices en tu carta que los discípulos de Jesús crearon la nueva religión, el cristianismo.¿ Se puede probar esto?

También me preguntas si este cuento de niños de la Navidad pasó tal y cómo lo explican¿ Qué argumentos hay para decir que es un cuento?

Acabo, porque no acabaría nunca, explicandote una anécdota personal, como buen amigo que eres.

Un día me invitaron a comer unos amigos y en la mesa había un señor que no lo conocía. En la conversación, explicó que él había perdido la fe porque había ido a un colegio religioso y un hermano le pegó injustamente y lo castigó. Yo le contesté qué culpa tenía Jesús de que un religioso, le hubiera castigado..

Leí una vez que en un sermón se preguntó a los fieles si se habían lavado la cara aquella mañana y ellos con la cabeza contestaron que sí.

Entonces, el sacerdote  dijo que se habían podido lavar la cara gracias al agua y a la cañería que la traía. Jesús es el agua buena y la cañería, que tiene muchos defectos, es la Iglesia y gracias a la Iglesia conocemos y amamos  a Jesús.

Mirad más bien a Jesús en su mensaje de amor y no miréis tanto a la Iglesia en sus defectos y pecados.

Adiós amigo. Dispón siempre y ya sabes que te aprecio mucho.

Afectuosamente

Mn. Joan.


 

CARTA A UN AMIC

 

Apreciat amic:

 

He rebut la teva carta i agraeixo la teva sinceritat en exposar-me algunes de les teves dificultats per  creure, com la inquisició, les creuades, el diner, la diversitat de déus i altres.

Et responc d’una manera general i tu ja ho aplicaràs a cada dificultat que tens o pots tenir. No ho faig en concret perquè aquesta carta seria massa llarga i diries, quin rotllo.

 

Existència de Déu.

Déu, principi i fi de totes les coses, pot ser conegut amb certesa mitjançant la llum natural de la raó humana a partir de les coses creades, però topa amb moltes dificultats per conèixer Déu només amb la llum de la raó, per això es ajudat per la revelació i la fe que és un do de Déu.

Si féssim un estudi profund de la religiositat de les persones en la seva història i dimensions fàcilment conclouríem que l’home naturalment és religiós i que els ateus de veritat es poden contar.

 

Les coses creades són imperfectes.

Aquest món en que vivim és imperfecte i té les seves falles. Aquesta és una de les explicacions que es poden donar per explicar les  falles de la naturalesa, com per exemple: els terratrèmols, i malalties de les persones.

 

Déu respecta la llibertat del homes.

Déu ha creat l’home i li ha donat el do de la llibertat i pot fer el bé i el mal.

L’home és bo però està inclinat al mal i de vegades obra abusant de la seva llibertat

El mal, no s’ha d’atribuir a Déu, sinó a la conducta de l’home com les moltes guerres que s’han fet, l’enveja, el desig de domini sobre els altres......

 

Jesús és el Fill de Déu fet home.

Jo crec que Jesús és el Fill de Déu . Ell ho va demostrar amb les seves obres i amb el seu missatge d’amor.

Quan el jueus l’acusaven de fer-se Déu, ell els va respondre  que miressin les seves obres: El cecs hi veuen, els sords hi senten, els morts ressusciten, són alguns dels seus miracles.

 

L’Església és pecadora.

L’església està formada per tots els  batejats, homes i dones que tenen els seus pecats.

En començar la missa sempre la comunitat demana perdó a Déu dels seus pecats.

 

L’Església té el seus pecats

L’Església reconeix que és pecadora. El papa, Joan Pau Il demanà perdó del pecats de l’Església.

Un d’ells pot ser la inquisició, encara que l’Església no era pròpiament la que  condemnava, sinó solament deia que el què algú defensava anava contra la fe.

 

Cal tenir present quan es fa un judici d’una cosa, i aquest fet històric fa uns cinc-cents anys que va passar, tenir present les circumstància, ambient i persones que la portaven a terme i situar-se en aquell context  històric.

 

Jesús és amic de pobres i rics.

Jesús era amic de Nicòdem, fariseu, de Zaqueu, cobrador de contribucions i els mateixos apòstols no eren pobres, com Joan i Jaume, que van deixar el seu pare, la barca i les xarxes per seguir Jesús.

 

Els cristians hem de ser amics de tothom, siguin pobres o rics.

 

Quan s’afirma una cosa s’ha de tenir arguments per defensar-la.

 

Em dius a  la teva carta que els deixebles de Jesús crearen la nova religió, el cristianisme. És pot provar això?

 

També em preguntes si aquest conte d’infants del Nadal va passar tal com l’expliquen? Quins arguments hi ha per dir que és un conte?

 

Acabo, perquè no acabaria mai, explicant una anècdota personal, com a bon amic que ets.

 

Un dia em va invitar a dinar uns amics i a la taula hi havia un senyor que no el coneixia. Tot parlant va explicar que ell havia perdut la fe perquè havia anat a un col·legi religiós i un germà li va pegar injustament i el va castigar. Jo li vaig contestar quina culpa  tenia Jesús de què un religiós, segons ells, l’hagués castigat?.

 

Vaig llegir una vegada que en un sermó es va preguntar als fidels si s’havien rentat la cara aquell matí i ells amb  el cap van contestar que sí.

Llavors, el sacerdot va dir que s’havien pogut rentar la cara gràcies a l’aigua i a l acanonada que la portava.

Jesús és l’aigua bona i la canonada, que té molts defectes, és l’Església i gràcies a l’Església coneixem i estimem Jesús.

 

Mireu més Jesús en el seu missatge d’amor i no mireu tant l’Església amb els seus defectes i pecats.

 

Adéu amic. Disposa sempre i ja saps que t’aprecio molt.

 

Afectuosament

 

Mn. Joan.

 

 


 

ARA, JA NO VAIG A MISSA ELS DIUMENGES

 

Recordo que un dia anant de viatge i portant el cotxe vaig veure un jove que em feia autostop i em vaig parar. Abans era molt fàcil fer autostop perquè la majoria dels conductors es paraven i estaven contents de fer un favor, ara és difícil que es parin perquè tothom té por.

 

Aquell jove va pujar al cotxe i en dir-li que jo era sacerdot em va dir que ell abans anava a missa i que ara no hi anava. Surto els dissabtes al vespre i vaig a dormir tard. Vaig començar a deixar d’anar a missa un dia i un altre fins que ho he deixat del tot.

 

Vol que li parli clar,  per peresa. El que es vol fer es fa.

 

Jo li vaig preguntar si deixava de menjar per peresa i els dos ens vàrem posar a riure.

 

Després li vaig preguntar si treballava el diumenge i ell em va contestar que era festa.

 

No saps que els cristians fem festa gràcies a Jesucrist, que va ressuscitar el diumenge de la mateixa manera que els jueus la fan el dissabte gràcies a Moisès i els musulmans el divendres  gràcies a Mahoma?

 

Hi ha manament de la llei de Déu que diu: Santificaràs les festes. “ Recorda de santificar el dissabte. Treballa durant sis dies i ocupa’t de les teves feines, però el dia setè és dia de repòs, dedicat al Senyor, el teu Déu” ( EX 20, 8-10).

 

L’Església ho ha concretat  dient que no s’ha de treballar els dies festius i anar a missa. Tu compleixes el primer, no treballes i deixes de complir el segons. Això no val.

 

El Catecisme de l’Església Catòlica diu: La institució del diumenge contribueix a fer que tothom frueixi  del lleure suficient per cultivar la vida familiar, cultural, social i religiosa ( C. E. C  2194)

ARA JA ES POT CASAR

 

Recordo que un dia estant a la sagristia i parlant amb un senyor que em tenia molta confiança i jo també amb ell, em digué: Mn. Joan, ara que ja està jubilat ja es pot casar i em va indicar la persona que podria ser. Jo em vaig posar a riure i li vaig contestar que era sacerdot, que havia fet el vot de celibat i que volia morir exercint el meu ministeri sacerdotal. Ell em va contestar que el celibat era un precepte de l’Església i que el primer papa era casat.

 

Jo li vaig dir que era veritat que el celibat existeix pel sacerdots de l’Església Romana com a llei eclesiàstica des del segle quart i que l’Església ortodoxa admet el sacerdot casat, encara que per ser bisbe es requereix ser cèlibe. Que sant Pere fos casat és veritat perquè tenia sogra. Podria ser viudo?

 

Quan una persona elegeix voluntàriament el sacerdoci es compromet a guardar el seu vot per tota la vida, encara que pràcticament l’Església el pot dispensar i llavors es pot casar, sense la facultat d’exercir el seu ministeri.

 

Alguns diuen que els casats per l’Església no es poden tornar a casar i que els sacerdots ho poden fer. Per què?

 

Qui posa una llei la pot treure. La indissolubilitat matrimonial ve del mateix Jesucrist. El que Déu ha unit que l’home no ho separi (Mt 19,6). El celibat sacerdotal és una llei de l’Església.

 

Solament es pot comprendre el celibat sacerdotal si es fa únicament per amor a Jesucrist. Jesús digué: N’hi ha que renuncien a casar-se per causa del Regne del cel. Qui ho pugui comprendre que ho comprengui (Mt 19,12).

 

 


ANIVERSARI DE LES NOCES D’UN MATRIMONI CRISTIÀ

 

Recordo que  un  dia estant al despatx, en entrar un amic cristià i molt alegre li vaig dir: quina mala cara que fas.

 

Ell em va contestar que era l’aniversari del seu casament i que tenia costum d’anar a comprar un ram de flors i en arribar a casa fer un petó a  la seva esposa i donar-li el ram i a la tarda anar junts a missa. Ella preparava  un bon dinar.

Aquell dia, en arribar a casa, ell es va posar a la taula com de costum i ella en veure que no li deia res, es va posar nerviosa  i li va dir: ja no te’n recordes......Ell es va aixecar i  també es va posar nerviós i es va armar la de sant   Quintin.

No sé si el dinar els hi va fer profit i si anaren a missa i a confessar. Va ser un núvol que passà i aviat va tornar a sortir el sol.

 

L’espòs ha de complaure la seva esposa i aquesta  l’espòs

 

Si hi ha bona voluntat, diàleg i saber perdonar totes les coses s’arreglen en pau i harmonia

 

Jesús digué: Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i tots dos formen una sola carn. Per tant ja no són dos, sinó una sola carn .El que Déu ha unit, que l’home no ho separi (Mt 19,69.

 

La felicitat del matrimoni consisteix en estimar-se de veritat.

 

 


 

 

AGRAÏMENT

 

Recordo que un dia estava al despatx i va venir un senyor i em va dir: V. no em recorda i jo li vaig contestar que de moment no. Feia molts anys que no l’havia vist i el sacerdot veu a moltes persones.

 

Es va a asseure i em va explicar que quan jo era vicari de la parròquia del Sagrat Cor de Barcelona, feia uns vint anys, em va venir a veure i li vaig recomanar que fes exercicis espirituals i ell els va fer amb molt de profit. Em digué que fins llavors havia portat una vida indiferent i de llavors ençà, gràcies a aquell exercicis, havia portat una vida cristiana molt millor, era practicant i i havia educat  cristianament els seus fills tan bé com havia sabut. Ara em venia a donar les gràcies, en assabentar-se que estava a una parròquia veïna. Es va acomiadar repetint gràcies Mn. Joan pel consell que em va donar.

 

Un sacerdot acostuma a ser una persona que té moltes coneixences i pot ajudar a altres persones i en la seva vida ha pogut fer alguns favors. Algunes persones ni li donen les gràcies però altres ho agraeixen, com aquest senyor. A tots ens agrada que ens ho agraeixin i ens donin les gràcies

 

Els sacerdots i també moltes persones, pensen que prediquen en un desert i que les nostres paraules no donen fruit. Voldrien veure els fruits de seguida , però no sempre es així.

 

Jesús, que era una gran pedagog  diu: A qui s’assembla el Regne de Déu? A què el podríem comparar ? És com un gra de mostassa que un home ha sembrat en el seu hort, a mesura que creix, es fa com un arbre, i els ocells hi van per ajocar-se a les seves branques. (Lc 13,19).

 

No esperem mai quan fem un favor que ens ho agraeixin, sinó esperem que Déu ens ho agrairà.

 

 


 

VIURE I SENTIR LA FE

 

Recordo que un dia parlant amb un veí d’un poble molt petit em deia que en el seu poble havien passat molts rectors, que tots eren bons capellans i que havien treballat molt apostòlicament, però el rector que ell recordava més era un sacerdot especialista amb litúrgia per com deia la missa.

 

Aquell sacerdot complia totes les rúbriques i la deia amb molt de fervor i et feia sentir i viure la missa intensament.

 

Hi ha teòlegs que saben molt de la bíblia i de Jesucrist, saben exposar-ho molt bé. Ho fan d’una manera que es veu que tenen fe, però els manca viure-la.

 

Sempre he recordat una velleta que tenia molt poca cultura però tenia molta fe i quan parlava de Jesucrist ho feia amb entusiasme i convenciment i convencia.

 

Sant Pau predicava i convencia perquè com ell deia,. Ja no visc jo sinó que és Crist que viu amb mi.

 

Aprenguem la lliçó.


 

ARA JA ES POT CASAR

 

Recordo que un dia estant a la sagristia i parlant amb un senyor que em tenia molta confiança i jo també amb ell, em digué: Mn. Joan, ara que ja està jubilat ja es pot casar i em va indicar la persona que podria ser. Jo em vaig posar a riure i li vaig contestar que era sacerdot, que havia fet el vot de celibat i que volia morir exercint el meu ministeri sacerdotal. Ell em va contestar que el celibat era un precepte de l’Església i que el primer papa era casat.

 

Jo li vaig dir que era veritat que el celibat existeix pel sacerdots de l’Església Romana com a llei eclesiàstica des del segle quart i que l’Església ortodoxa admet el sacerdot casat, encara que per ser bisbe es requereix ser cèlibe. Que sant Pere fos casat és veritat perquè tenia sogra. Podria ser viudo?

 

Quan una persona elegeix voluntàriament el sacerdoci es compromet a guardar el seu vot per tota la vida, encara que pràcticament l’Església el pot dispensar i llavors es pot casar, sense la facultat d’exercir el seu ministeri.

 

Alguns diuen que els casats per l’Església no es poden tornar a casar i que els sacerdots ho poden fer. Per què?

 

Qui posa una llei la pot treure. La indissolubilitat matrimonial ve del mateix Jesucrist. El que Déu ha unit que l’home no ho separi (Mt 19,6). El celibat sacerdotal és una llei de l’Església.

 

Solament es pot comprendre el celibat sacerdotal si es fa únicament per amor a Jesucrist. Jesús digué: N’hi ha que renuncien a casar-se per causa del Regne del cel. Qui ho pugui comprendre que ho comprengui (Mt 19,12).

 


CADA DIA DUBTO MÉS DE LA VIDA ETERNA

 

Recordo que un dia tot parlant amb un  senyor que ja passava dels vuitanta anys em deia que ja estava a la primera trinxera i cada dia dubtava més de la vida eterna.

 

Reconec que sóc un bon cristià, els meus pares van posar-me unes bones arrels cristianes i m’ensenyaren, quan era molt petit, a resar el Crec en un Déu, que acaba dient: Crec en la vida perdurable,

 

Em sembla impossible que jo tan petit i miserable pugui viure eternament veient Déu tal com és. Ja sé que és una temptació, però no me la puc treure del cap.

 

La meva resposta és que ho creiem perquè Jesucrist en parla molt clarament i la fe que tenim es  fonamenta en la persona adorable de Jesucrist, que no ens pot enganyar ja que Ell és el camí la veritat i al vida (Jo 6,14).

 

La nostra vida és un pelegrinatge cap al cel i necessitem  alimentar-nos i el nostre aliment és l’Eucaristia. Jesús va dir a la sinagoga de Cafarnaúm, explicant la multiplicació dels pans i dels peixos :Els qui mengen d’aquest pa viuran per sempre (Jo 6,58).

 

En la resurrecció de Llàtzer Jesús digué: Jo sóc la resurrecció i la vida els qui creuen en mi, encara que morin viuran, tots el qui viuen i creuen en mi, no moriran mai (Jo 11,25-26).

 

Jesús parlant de la casa del Pare diu :Vaig a preparar-vos l’estada (Jo 14,1).

 

Feliços els nets de cor, ells són el qui veuran Deu (Mt 5,8).

 

En acabar la conversa li vaig posar una comparació,

Si entres a una biblioteca i contemples aquella multitud de llibres i  preguntes pels seus autors la resposta  és que la majoria d’ells han mort,

 

Ara et faig aquesta pregunta.

 

Qui val més el llibre o l’autor?

 

Ell em contestà l’autor, ja que sense l’autor el llibre no existiria.

 

El llibre dura uns anys, l’autor Déu l’ha creat per viure sempre a l’eternitat.

 

Donem gràcies a Déu i als nostres pares perquè ens han donat la vida per viure eternament.

 


 

DÉU NO FA VACANCES

 

Recordo que un dia estava veient per la televisió un reportatge sobre Montserrat i un turista va dir que estava de vacances i les havia aprofitat per estar uns dies a Montserrat i fruir de la litúrgia i cants de l’escolania i dels monjos.

 

El qui l’entrevistava li va dir que Déu no feia mai vacances  i aquesta idea em va agradar i aquest és el motiu de fer aquesta vivència televisiva.

 

Déu creador

 

El llibre del Gènesi Déu es descrit com el creador de totes les coses.

 

Al començament Déu creà el cel i la terra (Gn 1, 1.).

 

Que hi hagin llumeners del cel, que separin el dia i la nit (Gn 1, 6).

 

Déu digué: Que pul·lulin en les aigües bellugadissos éssers vivents i que damunt la terra volin ocells per tot el firmament del cel (Gn 1, 20).

 

Que la terra doni herba verda que faci llavor i arbres que damunt la terra llevin fruit amb llavor dintre seu segons la seva mena (Gn 1,11).

 

Que la terra produeixi éssers vivents segons la seva mena: bestiar, rèptils, i animals feréstecs (Gn 1,24).

 

Déu  conserva totes les coses que ha creat

 

Diu Jesucrist.

 

Mireu els ocells del cel no sembren ni seguen, ni recullen en graners, i el vostre Pare celestial els alimenta (Mt 6,26).

 

Pobres de nosaltres si Déu fes vacances. El sol i la lluna deixessin d’il·luminar, els arbres d’alimentar-nos, els animals de reproduir . Que passaria? La humanitat desapareixeria.

 

Gràcies, Senyor, perquè no feu vacances. 

 


 

EL MEU CONFESSOR S’HA CASAT

 

Recordo que no feia dies que jo estava en el despatx i va entrar una mare de família que jo coneixia feia anys i em va dir que estava molt trista perquè la seva filla havia perdut la fe.

 

Ella, una bona cristiana l’havia batejat i educat cristianament amb el seu marit, un bon cristià. La seva filla havia fet la primera comunió, confirmació i anava a missa cada diumenge i a confessar amb freqüència.

 

Ara, la seva filla havia deixat d’anar a missa i li deia que havia perdut la fe.

 

Jo li vaig preguntar el per què la seva filla havia perdut la fe i em va contestar que un dia li van dir que el seu confessor, bon sacerdot, tenia relacions formals amb una noia, que ella coneixia. No s’ho va creure, era una cosa impossible, però els temps li va donar la raó i el sacerdot es va casar i va deixar d’exercir el seu ministeri.

 

La meva resposta va ser que la seva filla mirava massa a l’Església  i poc a Jesucrist. L’Església, com a mare ens ha engendrat en  la fe i gràcies a ella coneixem Jesucrist, però com la nostra mare de la terra té els seus defectes i pecats.

 

La persona cristiana és la que estima de veritat Jesucrist i n’esta enamorat, el segueix amb fidelitat i amor i res el pot apartar de Jesús com deia sant Pau perquè Jesucrist és el” Camí la veritat i la vida (Jo 14,6).

 

Mirem de veritat Jesucrist i no mirem tant els defectes de l’Església.

 

La conversa va acabar que el Senyor respecta la nostra llibertat i que nosaltres també l’hem de respectar i que pregués molt per la seva filla perquè fos una bona cristiana i estimés de veritat Jesucrist.

 


EL PODER DE L’ORACIÓ

 

Recordo que un dia em va venir a veure un sacerdot molt amic meu i em va dir que em donaria una mala notícia: em caso.

 

Era un sacerdot que només feia cinc anys que estava ordenat i es dedicava principalment als pobres i immigrants. Es tractava d’una noia casada, divorciada,  estrangera, amb un fill i d’una altra confessió cristiana.

 

Li vaig parlar del compromís que tenia amb Jesús i amb l’església i que ho considerava molt mal encertat. Ell estava encegat i no veia res, ni escoltava cap consell.

 

Jo humanament no podia fer res més, pregar i deixar-ho a les mans de Déu.

 

Vaig demanar oracions a la comunitat de l’Esperit Sant, als monjos cartoixans de Tiana, a les monges cartoixanes de Benifasar, a les monges benedictines de Sarrià i a persones de confiança meves, naturalment sense dir el nom.

 

Ell va anar a Terra Santa pel consell del Sr. Bisbe seu per repensar-ho.

 

Després de quatre mesos em diu que ho havia deixat córrer definitivament i estava disposat a continuar sent un bon sacerdot.

 

Jesús ens diu: Demaneu, Déu us donarà, cerqueu i trobareu, truqueu, i Déu us obrirà,  perquè el qui demana rep, el qui cerca troba, i a qui truca, li obren (Mt 7,7-8).

 

Déu sempre ens escolta, però que es faci la nostra voluntat depèn de la cosa que demanem i de la llibertat de la persona per a qui ho demanem.


EL TREBALL D’UN SACERDOT

Recordo que un dia parlant amb un  obrer que anava a treballar a les sis del matí i a les vuit esmorzava amb els seus companys, on  es parla de tot, un d’ells que era molt anticlerical, després de criticar l’Església, va dir que els sacerdots no fèiem res, excepte dir la missa i passar-ho bé.

 

La persona que m’ho explicava era un bon cristià i li va contestar. Si s’ho passen tan bé fes que el teu fill se’n faci. Aquell home va dir un renec i va contestar: creus que estic boig, de cap de les maneres ho permetria.

 

Moltes vegades el treball d’un sacerdot no es veu. Un paleta quan fa una paret veu el resultat  del seu treball, un professor, al final de curs, veu el seu esforç i  un botiguer quan conta els diners que ha fet, si n’ha fet molts, està content. No passa el mateix amb el treball d’un sacerdot.

 

La missió del sacerdot és predicar, presentar l’admirable persona de Jesús, escampar la llavor, però aquesta llavor pot donar fruit o caure sobre roca i no donar-ne.

 

La missió d’un sacerdot , principalment, és predicar, i de les seves paraules no sempre se’n segueix un bon fruit, depèn de la gràcia de Déu i la correspondència a l’acció de Déu.

 

Jesús va dir: Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l’Evangeli a tota la humanitat. Els qui creuran i seran batejat se salvaran, però els qui no creuran seran condemnats (Mc 16,15-16).

 

Diu sant Pau: Jo vaig plantar, Apol·lò va regar, però és Déu qui fa créixer. Per això no són res ni el qui planta ni el qui rega; només compta Déu que fa créixer.(1Cor 3, 6-7).

 

La nostra missió de cristians és escampar la bona llavor, el fruit depèn de la gràcia de Déu, que sempre respecta la nostra llibertat , i la correspondència de la persona.

 


EM COSTA MOLT ANAR A CONFESSAR

Recordo que en una reunió un dels assistents em va dir que li costava molt anar a confessar i esperava la meva resposta

 

Jo li vaig contestar que a  mi també em costava. Desacreditar-se a un mateix i reconeixes pecador a ningú agrada.

 

Un altre em va preguntar per què els catòlics no fem com els protestants que es confessen solament amb Déu.

 

Escoltem a Jesucrist que ens dóna la resposta.

 

Jesús va dir als apòstols.. Rebeu l’Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats li seran perdonats a qui no els perdoneu li quedaran sense perdó ( Jn 20,22). Si el sacerdot pot perdonar o deixar de perdonar els ha de saber.

 

Les paraules de Jesús són clares. Per això l’Església catòlica dóna als sacerdots la facultat de perdonar o deixar de perdonar en el sacrament de l’orde.

 

La nostra experiència ens demostra que tots pequem i necessitem purificar-nos, com tots necessitem restar-nos les mans.

 

Chesterton deia: si els mals pensaments fessin pudor no podríem passar pel carrer.

 

El sacerdot té l’obligació de guardar secret del pecats que ha escoltat en confessió. Una de les coses pesades del sacerdot és confessar.

 

El papa Pius XII recomanava la confessió freqüent.

 


ESTIC ENFADAT AMB DEU

Recordo que vaig trobar per casualitat  un jove que coneixia de petit i el vaig saludar amablement i li vaig dir que feia temps que no el veia

 

Era un jove d’una família molt cristiana, era mot complidor religiosament i m’havia ajudat molt en l’apostolat. Es va casar amb una noia no molt practicant .Va deixar-se portar i molts diumenges faltava a la missa. Tenia un germà que es va posar malalt i va morir a l’edat d’uns vint anys.

La resposta que em va donar era que estava enfadat amb el Senyor, perquè havia permès que el seu germà morís.

 

De llavors ençà no venia al Temple, encara que havia batejat els seus fills i havien fet la primera Comunió.

 

Jo li vaig respondre que si Déu fes sempre la nostra voluntat seríem més que Déu i que la nostra visió és limitada i Déu hi veu molt més que nosaltres i sap el que ens convé. La voluntat de Déu no sempre coincideix amb la nostra manera de pensar

 

Li vaig recordar les paraules del Parenostre que diem: Faci’s, Senyor la vostre voluntat (Mt 6,10).

 

Li vaig dir que l’esperava i ell em va contestar que no l’esperés i ens vam acomiadar amablement. 

 

Prego per ell i la seva família i espero que torni a freqüentar el Temple.

 


 

JESÚS ÉS IMPOSSIBLE QUE ESTIGUI EN L’EUCARISTIA

Recordo, que una vegada parlant amb un senyor, entusiasta del Barça (partit de futbol del Barcelona, Catalunya, Espanya),que havia fet la Primera Comunió i no anava a combregar, li vaig preguntar el per què no hi anava i em va respondre que era impossible que Jesús estigués present amb una presència real en tants llocs.

Llavors li vaig posar aquesta comparació: Tu ets del Barça, oi!. El partit del Barça i el Madrid és pot veure des de moltes parts. És una presència real i televisiva. La presència de Jesús també és una presència real i eucarística. Com tu saps, molt bé, les comparacions no són mai exactes, però ens poden servir.

Jesús, és el Fill de Déu i pot fer que la seva presència estigui en molts llocs d’una manera eucarística i real.

Jesús va dir: JO SÓC EL PA VIU BAIXAT DEL CEL (Jo 6,41)

QUI MENJA LA MEVA CARN I BEU LA MEVA SANG TÉ LA VIDA ETERNA. I JO EL RESSUSCITARÉ EL DARRER DIA (Jo 6,54)

LA MEVA CARN ÉS VERITABLE MENJAR I LA MEVA SANG VERITABLE BEGUDA (Jo 6,55)

QUI MENJA LA MEVA CARN I BEU LA MEVA SANG ESTÀ AMB MI I JO EN ELL (Jo 6,56)

Diu sant Agustí: Si no has entès, creu! La intel·ligència és el fruit de la fe. No intentis entendre per creure, sinó creu per entendre, perquè si no creus no entendràs.

Jesús va fer molts miracles: multiplicació dels pans i peixos, curació de malalts, ressuscitar morts perquè era Déu. però jo penso que el millor miracle de Jesucrist, per nosaltres que vivim en el segle vint-i-un, és la seva presència eucarística i poder-lo visitar en molts temples on  hi ha un sagrari.

 

Que el Senyor augmenti la nostre fe.

 


JO PASSO

Recordo que jo tenia vint-i-quatre anys quan vaig cantar la meva primera missa, i feia solament un més, quan vaig agafar el  tren i em vaig posar a un vagó que hi havia un sacerdot d’uns seixanta anys.

 

La conversa va començar parlant del temps, però poc  a poc en dir-li que era sacerdot recent ordenat, em va deixar parlar a mi.

 

Jo estava molt content de ser sacerdot i il·lusionat en la tasca que m’esperava i els projectes que tenia. Pensava que la llavor evangèlica que tiraria donaria molt de fruit.

 

Després d’una bona estona de parlar, ell em dir: Noi, el món l’hem trobat malament i el deixarem pitjor.

 

Jo vaig pensar que aquell sacerdot era molt pessimista i no li vaig contestar.

 

Ara que ja sóc vell, tinc més de vuitanta anys, moltes vegades he pensat que aquell sacerdot tenia raó en veure que moltes persones s’aparten de Déu i de l’Església, sobretot el jovent, i quan els vols parlar de Jesucrist et diuen que passen i has de callar. Llavors penso en  aquell adagi que diu: Ja pots xiular si l’ase no vol beure.

 

Jesucrist en la paràbola del sembrador explica com la mateixa llavor, sent bona, pot donar diferents fruits segons la terra on cau.

 

Jesús digué: “El de la llavor sembrada enmig del cards és el qui escolta la paraula, però les preocupacions d’aquest món i la seducció de les riqueses arriben a ofegar-la, per això no dóna fruit” (Mt, 13, 21-22).

 

En la meva vida sacerdotal, he predicat, he confessat moltes persones, he donat comunions, he beneit moltes parelles en el sagrament del matrimoni  i altres accions que podria enumerar, i penso que  molta llavor ha caigut sobre cards que ha començat a fructificar i no ha donat fruit, almenys el que jo pensava i volia.

 

És veritat que Déu ho sap, però jo he complerts en la meva tasca sacerdotal.

 

Crec que un dels mals del segle vint-i-un és que moltes persones passen de tot i volen fer la seva vida com els sembla.


DEIXO EL SEMINARI

 

Recordo que un dia parlant amb un ex-seminarista, que havia estudiat tot el llatí i la filosofia quan tenia que començar els estudis teològics, pròpiament eclesiàstics, va deixar el seminari,

 

Jo li vaig preguntar el per què havia sortit del seminari i no volia continuar per arribar a ser sacerdot i ell amb tota franquesa em va contestar: Perquè m’agradaven les dones.

 

Li vaig agrair la seva franquesa i confiança i li vaig contestar que a tots ens agraden les dones i que el sacerdot ha tingut moltes ocasions per poder-se casar.

 

El celibat del sacerdot en l’Església Romana és molt discutit i alguns voldrien que fos lliure com ho és en l’Església Oriental.

 

El celibat dels sacerdots solament es pot entendre amb un esperit sobrenatural i que és fa i es conservat per un amor a Jesucrist. Aquesta és la raó principal per no casar-se i donar-se totalment a Jesucrist.

 

Casar-se o no casar-se. Jesús diu: Hi ha que renuncien a casar-se  per causa del Regne de Déu (Mt 19,12).

 

Sant Pau diu:  El qui no es casa pot ocupar-se de les coses del Senyor i complaure’l (1Cor 7,32).

 

L’Església sempre ha defensat la llibertat dels ciutadans de casar-se o no casar-se.

 

És admirable el gran nombre de sacerdots que estan molt contens de ser cèlibes i no ens hem d’escandalitzar si algun falla, com passa també en la vida matrimonial

 

L’home és pecador i té moltes temptacions .Jesús en el Parenostre ens ho recorda en dir: No permeteu que caiguem en la temptació (Mt 6,13).


PER QUÈ ES VA FER SACERDOT?

 

Recordo que en una reunió de nois i noies un d’ells em va preguntar per què m’havia fet capellà.

 

La meva resposta va ser: perquè tenia vocació. Tenia tretze anys quan vaig entrar al seminari.

 

Havia acabat la guerra civil d’Espanya i molts sacerdots, bisbes religiosos i religioses van morir donant testimoni de seu amor a Jesucrist i la llavor que van sembrar va donar fruit en molts nens, joves i noies. Els seminaris i convents es van omplir.

 

Una noia em va preguntar quina imatge i nom  de Jesús li agrada més?

 

 Jesús té moltes noms. El Fill de Déu, el fill de Maria, Jesús, Crist, el Senyor, el Ressuscitat, el Mestre i l’Amic ii alguns altres que ara no recordo.

 

Tots tenen la seva bellesa, però el que m’agrada més és Jesús com a mestre I amic. En la meva vida sacerdotal moltes vegades fent oració repeteixo les paraules de Samuel: Senyor, parleu que el vostre servent escolta.

 

Jesús ens parla en l’evangeli, quan combreguem i moltes vegades en la nostra vida i procuro escoltar-lo com Maria, que estava asseguda als peus de Jesús, l’escoltava amb tota atenció. Jesús va entrar en un poble i l’acullí una dona que es deia Marta. Una germana d’ella, que es deia Maria, es va asseure als peus de Jesús i escoltava la seva paraula (Lc1038,39).

 

Una altra pregunta va ser. Què pensa dels defectes i pecats dels qui formen l’Església?

 

Senzillament que l’Església, formada d’homes i dones pecadors té els seus defectes i pecats, però gràcies a l’Església conec Jesucrist i l’estimo, com vosaltres estimeu als vostres pares, que us van donar la vida, malgrat els seus efectes.

 

La conversa es va allargar i vaig acabar amb les paraules del salmista, aplicades a Jesús. La meva ànima s’ha enamorat de vós (Sal 62,9)

 

Enamoreu-vos de Jesucrist i sereu bons cristians i feliços.  

          


Records d’infant

 

Recordo que un dia el meu avi i jo, que era molt petit, estàvem a la masia d’Horta de sant Joan, que el meu avi tenia allí, contemplant en el portal com queia una pluja d’hivern molt beneficiosa. Una de les coses boniques es contemplar com cau l’aigua en el silenci del camp.

 

 El meu avi em diu: quants duros que cauen del cel! Ara diria euros. Jo li vaig replicar dient : Jo veig que cau aigua i no duros. Ell em mirà somrient i em feu aquesta explicació: El poc blat que el masover va deixar caure a la terra perquè es podreixi, es transformi en espiga i es multipliqui necessita de l’aigua i Déu, de tant en tant, n’envia des del cel. Quan els grans del blat surten  i es transformen en espigues, el masover fa garbes i les porta a l’era i amb cavall i el trill donant voltes separa el blat de la palla. Posa el blat en sacs i el ven per fer pa i li donen duros, d’aquesta aigua que ha baixat del cel.

 

També per donar conèixer Jesucrist i ajudar a l’església, moltes vegades baixen duros del cel..

 

Escoltem les paraules del llibre del Levític: Si guardeu els meus manaments i els poseu en pràctica, jo us donaré  les vostres pluges al seu temps, i la terra llevarà el seu esplet i l’arbre del camp donarà el seu fruit, la batuda aconseguirà la verema  i la verema aconseguirà la sembra i menjareu el vostre pa fins a saciar-vos ( Lev 26,3).

 


VISIÓ HORROROSA

 

Recordo que quan tenia uns tretze anys vaig anar a Gandesa on hi havia hagut la cèlebre batalla de l’Ebre i ja acabada moltes persones anaren a recollir metralla per aquelles serres de Cavalls i Pandols i els ossos que havien quedat per aquelles muntanyes els havien recollit i amuntegats al cementiri.

 

Una colla d’amics estàvem jugant quan un d’ells va dir: anem al cementiri i tot corrent hi anàrem.

 

Quan vam arribar al cementiri vam veure una muntanya d’ossos i moltes calaveres que havien recollit d’aquelles muntanyes i estaven amuntegades. En veure-ho vam marxar corrents i mig espantats.

 

Moltes vegades me n’he recordat d’aquella escena tan impressionant i m’ha vingut al pensament que sembla impossible que els homes puguin arribar a tanta maldat. Les guerres totes són dolentes i més encara una guerra civil.

 

L’home és bo i està inclinat al mal i quan es deixa dominar arriba a fer barbaritats.

 

Els cristians que seguim la doctrina de Jesús sabem que Ell és el Príncep de la pau i totes les seves ensenyances es poden resumir en el precepte de l’amor, i  qui estima és portador de la pau.

 

Per l’amor entranyable del nostre Déu, ens visitarà un sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort i guiar els nostres passos per camins de pau. (Lc 1.78-79).

 

Feliços els portadors de la pau, Déu els anomenarà fills seus ! (Mt 5,9).

 


 

DÉU SEMPRE ENS ESCOLTA

 

Recordo que una senyora molt cristiana, que havia educat cristianament els seus fills i mai anaven a l’Església i no eren creients  demanava a Déu que els seus fills fossin cristians de veritat i em deia que Déu no l’escoltava.

 

Li vaig posar l’exemple de santa Escolàstica, germana de sant Benet.

 

Ens explica sant Gregori, papa, que santa Escolàstica anava a visitar el seu germà un cop a l’any i el seu germà, acompanyat d’altres monjos, l’anava a veure a una casa prop del monestir.

Tres dies abans de morir santa Escolàstica, Benet i els monjos que l’ acompanyaven la van anar a visitar i  van parlar molta estona de  Déu. Es va fer tard i Benet li va dir que tenia de marxar perquè era tard. Ella li va demanar que es quedés i ell va respondre que de cap manera es podia quedar

 

Ella, de cap sobre la taula, va demanar a Déu que el seu germà es quedés i Déu li va concedir el que demanava. Llavors el cel es va posar núvol  i va haver una gran tempesta amb trons i llamps de tal manera que el seu germà i els monjos no podien sortir de casa. Benet la va renyar i li va dir per què havia demanat a Déu que es quedés i ella li va respondre: Tu no m’has escoltat i Déu sí.

 

Quan demanem una cosa i Déu no ens la concedeix tenim la impressió que Déu no ens escolta.

 

 Que Déu ens concedeixi el que li demanem depèn de moltes circumstancies que nosaltres no veiem i Deu sí.

 

De vegades demanem coses que no ens convenen per a la nostra vida, altres vegades demanem, per a les persones que coneixem coses bones però que no depenen directament de Déu. Hi ha un adagi que diu: Ja pot xiular l’amo si l’ase no vol beure. Déu sempre respecta la llibertat de les persones, i si una persona no vol creure o no vol canviar de vida Déu respectarà la seva llibertat.

 

Déu sempre ens escolta.

 

 Jesucrist  diu:

 

Bé sap el  vostre Pare de què teniu necessitat  abans que li demaneu (Mt 6,7).

 

Déu ho sap però  vol que nosaltres mateixos  ho demanem.

 


 

EM SEPARO PERQUÈ NO M’ESTIMA

 

Recordo que em vaig assabentar que un matrimoni, que jo coneixia feia molts anys, es volien separar després de viure més de vint-i-cinc anys de vida matrimonial.

 

Com que hi havia molta confiança vaig parlar primer amb l’esposa que em va confirmar que aquesta era la decisió que havia pres. Li vaig preguntar el per què i ella amb tota la sinceritat em va contestar que no volia viure amb un home que no l’estimava. Li vaig dir que ho repensés bé.

 

Després vaig parlar amb l’espòs i també en va dir el mateix, que estaven a punt de separar-se. Ell em va dir que ell sí que l’estimava i que no es volia separar.

 

Els vaig recordar la promesa que havien fet el dia del seu matrimoni i que l’Església permetia separar-se però ni ajuntar-se, ni tornar-se a casar.

 

 

L’amor matrimonial, com totes les coses, s’ha de cuidar i procurar que augmenti. Si no es fa poc a poc va disminuint.

 

Diu el Gènesi:

 

Per això deixarà l’home el pare i la mare i s’unirà a la seva dona i els dos vindran a ser una mateixa carn (Gn 2, 24),

 

Jesús diu:

També es va dir: Si algú es divorcia de la seva dona que li doni  un document de divorci. Doncs jo un dic: Tothom que es divorcia de la seva dona, fora del cas d’una relació il·legítima, l empeny a l’adulteri i qui es casa amb una repudiada comet adulteri (Mt 5,31-32).

 


 

HEM D’ESTAR SEMPRE PREPARATS PER MORIR

 

Recordo que quan era rector de Bonastre, Tarragona, vaig celebrar un matrimoni que ella era de Bonastre i el nuvi era de Masllorens.

 

En un poble, on les noces no són gaires, una boda és un esdeveniment i totes les persones que poden van a l’Església, a més a més dels familiars i amics que hi són convidats.

 

La cerimònia de la boda es va celebrar normalment i amb tota la solemnitat i després vam sortir a la porta de l’Església per fer les fotografies. El qui feia les fotografies era una amic de Masllorens, que amb el seu auto havia d’acompanyar els nuvis a l’estació de Roda de Barà per agafar el tren,.

 

Desprès dels crits  rituals de visca els nuvis, l’amic fotògraf va fer la primera fotografia i va caure mort repentidament .

 

Corrent es va anar a cridar el metge, que va venir immediatament i li va fer el boca a boca i  en acabar va dir a tothom que estava mort  i que ja no hi havia res a fer.

 

No cal dir la impressió de tota la gent i de tot el poble en saber la notícia.

 

Jesús ens diu que hem d’estar sempre preparats perquè no sabem ni el dia ni l’hora de la nostra mort. Sant Pau també ens diu això: Aquest cos corruptible, s’ha de revestir d’allò que és incorruptible, i aquest cos mortal s’ha de revestir d’immortalitat (1Co 15,53).

 

Aquesta és la nostra fe i la nostra esperança la vida eterna que ens ha promès Jesucrist

 

Hem vingut al món per fruir de la vida eterna.

 


 

AVORTAMENT NO!

Recordo que un dia vaig llegir que  un amic metge, que treballava a una clínica, una dona l'havia anat a veure i li demanava un favor.

La dona tenia un fill de set anys i n'esperava un altre no desitjat i li demanava que fes que no el tingués.

El metge li va dir que científicament l'ésser humà, des del moment de la concepció, és una persona que poc a poc s’anirà desenvolupant i que com a persona ha de ser reconegut amb tots els seus drets, i entre aquests drets hi ha el dret inviolable de tot ser innocent a la vida.

Si té dret a la vida, jo com a metge cristià no li puc treure aquest dret i privar-lo de la vida. Seria com matar una persona innocent. Hi ha un manament de la llei de Déu que diu: “ No mataràs".(Ex.20,13).

La dona, encegada, li demanava amb insistència que li fes aquest favor.

Llavors el metge li  va dir: per què no matem primer el seu fill de set anys que li porta tanta feina i deixem el  que encara ha de néixer?

 

Ella va reaccionar, de cap de les maneres es pot fer això. El metge li va contestar. Tregui V. mateixa la conseqüència.

En acabar la conversa, ella va sortir del despatx del metge amb el propòsit de tenir el fill no desitjat i estimar-lo com a bona mare.


MI CONFESOR SE HA CASADO

Recuerdo que yo estaba en el despacho y entró una madre de familia que yo conocía hacía años y me dijo que estaba muy triste porque su hija había perdido la fe.

Ella, una buena cristiana la había bautizado y educado cristianamente con su marido, un buen cristiano. Su hija había hecho la primera comunión, confirmación e iba a misa cada domingo y a confesar con frecuencia.

Ahora, su hija había dejado de ir a misa y le decía que había perdido la fe.

Yo le pregunté el por qué su hija había perdido la fe y me contestó que un día le dijeron que su confesor, buen sacerdote, tenía relaciones formales con una chica, que ella conocía. No  lo creyó, era una cosa imposible, pero el tiempo le dio la razón y el sacerdote se casó y dejó de ejercer su ministerio.

Mi respuesta fue que su hija miraba demasiada a la Iglesia y poco a Jesucristo. La Iglesia, como madre nos ha engendrado en la fe y gracias a ella conocemos a Jesucristo, pero como nuestra madre de la tierra tiene sus defectos y pecados.

La persona cristiana es la que ama de verdad a Jesucristo y está enamorado, lo sigue con fidelidad y amor y nada le puede apartar de Jesús como decía san Pablo porque Jesucristo es” el Camino la verdad y la vida (Jn 14,6).

Miremos de verdad a Jesucristo y no miremos tanto los defectos de la Iglesia.

La conversación acabó diciendo que el Señor respeta nuestra libertad y que nosotros también la debemos respetar y que rogara mucho por su hija para que fuera una buena cristiana y amara de verdad a Jesucristo


COSAS QUE SE VEN  VENIR, PAPELES ROTOS

Recuerdo que estando en el despacho vino una pareja para casarse y después de hablar un rato sobre la importancia del matrimonio firmaron los papeles y señalaron la fecha del casamiento. Como normalmente se hace.

Después de unos días vino ella y me dijo que el proyecto de matrimonio se había anulado porque se habían peleado. La causa fue que ella le dio una cantidad de dinero para comprar un piso y él la había malgastado. Le devolví las partidas de bautismo y rompí el expediente matrimonial.

Hacía un mes que ella había venido al despacho para anular el matrimonio cuando se presentan los dos para decirme que habían hecho las paces y que él estaba arrepentido. Yo les dije que lo pensaran bien e indirectamente le dije a ella que no se casara.

La ceremonia del matrimonio se hizo tal y como estaba proyectada.

Después de ocho meses de la boda, encuentro a la madre de ella que me dice: Ya tenía razón que mi hija se no casara con este chico que le había estafado el dinero. Ahora ya están peleados y separados porque ella no lo puede aguantar por su vida disoluta que llevaba.

El matrimonio es una cosa muy seria y por esto está el noviazgo, para decidir si conviene o no conviene.

Lo que Dios ha unido que no lo separe el hombre.


DE DIOS NO TENGO NECESIDAD

Recuerdo que en una reunión hablando de la fe una persona dijo que de Dios no tenía necesidad, y que no creía.

¿Por qué creer si de Dios no tengo necesidad y no me hace falta?

La respuesta fue que todos necesitamos los unos de los otros.

El hombre para vivir necesita de los otros hombres y el hombre necesita de Dios. Se pusieron algunos ejemplos: Para comer pan necesitas el panadero que lo haga, para vivir en una casa el albañil, para viajar un vehículo que te lleve etc, y para vivir necesitas de Dios. Los hombres pueden transformar las cosas creadas, pero no pueden crear. Crear, hacer de la no nada, es propio y exclusivo de Dios.

Dice el Génesis: Al comienzo Dios creó el cielo y la tierra, (Gn 1,1).

Produzca la tierra hierba verde y que dé simiente, y plantas fructíferas que den fruto conforme  a su especie y contengan  en sí mismas sobre la tierra (Gn 1,11).

Dios creó al hombre a imagen suya, a imagen de Dios lo creó: los creó hombre y mujer (Gn 1,27).

Si miramos atentamente la humanidad, desde el comienzo, veremos que la mayor parte de los hombres y de las mujeres de todos los tiempos han creído y ahora creen en un Dios creador de todas las cosas. Los agnósticos son pocos. No quieras contarte entre ellos.

Los hombres para acercarnos a  Dios  tienen la creación como punto de partida ,(C.I. C. 31).


Jesús dijo: Bienaventurados los que creen sin haber visto! (Jn 20, 29).

 


DIOS NO HACE VACACIONES

Recuerdo que un día estaba viendo por la televisión un reportaje sobre Montserrat y un turista dijo que estaba de vacaciones y las había aprovechado para estar unos días en Montserrat y disfrutar de la liturgia y cantos de la escolanía y de los monjes.

Quien le entrevistaba le dijo que Dios no hacía nunca vacaciones y esta idea me gustó y este es el motivo de hacer esta vivencia televisiva.

Dios creador

En el l libro del Génesis Dios se describe como el creador de todas las cosas.

Al comienzo Dios creó el cielo y la tierra (Gn 1, 1.).

Que hayan lumbreras  en el firmamento del cielo, que distingan el día y la noche Gn 1,14).

Dios dijo: produzcan las aguas reptiles animados que vivan en el agua  y aves que vuelen sobre la tierra debajo del firmamento del cielo (Gn 1, 20).

Produzca la tierra  hierba verde y que dé simiente, y plantas fructíferas que den fruto conforme  a su especie que contengan en sí mismas  su simiente  sobre la tierra (Gn 1,11).

Que la tierra produzca animales  en cada género, animales domésticos, reptiles y bestias silvestres de la tierra según sus especies (Gn 1,24).

Dios conserva todas las cosas que ha creado

Dice Jesucristo..

Mirad los pájaros del cielo no siembran ni siegan, ni recogen en graneros, y vuestro Padre celestial los alimenta (Mt 6,26).

Pobres de nosotros si Dios hiciera vacaciones. El sol y la luna dejaran de iluminar, los árboles de alimentarnos, los animales de reproducir. ¿Qué pasaría? La humanidad desaparecería.

Gracias, Señor, porque no hacess vacaciones.


DOS COSAS DOS COSAS HAN DESAPARECIDODE NUESTROS HOGARES CRISTIANOS

Recuerdo que el papa  Benedicto XVI se lamentaba que Europa se está descristianizando y se aparta de Dios.

Hablemos de la familia.

Buena parte de esta descristianización la tiene la desaparición de nuestras familias de dos manifestaciones cristianas.

En primer lugar la oración en familia.

Un catequista preguntó a los niños de la primera comunión si habían visto a sus padres, alguna vez, rezar. La mayoría contestó que nunca los habían visto rezar. Es muy difícil que los hijos que no han visto nunca a sus a padres rezando lleguen a ser unos buenos cristianos. Viendo rezar a sus padres los hijos descubren a Jesús y su amor hacia nosotros y aprenden a convivir con Ell.

Un jesuita, el padre Duval, que iba en moto y con la guitarra por el mundo, una de sus famosas canciones decía como sus padres se arrodillaban y rezaban y  así fue como empezó a conocer a Dios.

El segundo lugar es la desaparición de las imágenes y símbolos religiosos en nuestros hogares.

La mayoría de nuestros cristianos, ahora ya mayores, la primera expresión religiosa fue seguramente la de echar un beso a la Virgen y besar la medalla al ir a dormir.

En casi todos los comedores presidía la Santa Cena y se bendecía la comida antes de empezar.

La fe se debe vivir interiormente y manifestarla con signos externos, puesto que las personas necesitamos de estas manifestaciones

Dice san Juan: A Dios nadie lo ha visto nunca; su Hijo único que está a la derecha del Padre, es quien lo ha revelado (Jn 1,18).

Quien lo ha dado a conocer y nosotros lo vemos con los ojos de la fe.


EL DRET DE L’ENSENYAMENT

Recordo que en una reunió de persones ja adultes es va suscitar el tema  de qui té dret d’ensenyar.

Van haver diverses opinions. Alguns deien que l’Estat té el dret i i deure  d’ensenyar, altres  l‘Església també, altres les persones privades i les col·lectivitats de persones, com per exemple una cooperativa.

Llavors, un dels pares, que escoltava amb silenci les diferents opinions, va dir que solament els pares tenen el dret d’ensenyar els seus fills, ja que ells són els qui els han portat al món i els primers professors són ells, educant els fills, segons la seva manera de pensar i veure.

Com que ells sols no ho poden fer tot envien els seus fills a les escoles que volen i els sembla que són les millors pels seus fills.

Ningú pot treure aquest dret natural que correspon solament als pares per raó de l’engendrament.

Afegia, l’Estat, l’Església, els grups i les persones particulars són subsidiaris al dret dels pares i no poden treure aquest dret ja que ells són els principals responsables de la formació i educació dels seus fills.

La reunió va acabar amb la idea clara que l’Estat, l’Església, els grups i  les persones particulars  en fer escoles són subsidiaris al drets del pares, que no poden anul·lar i substituir perquè ells ho tenen per dret natural.


EL DERECHO DE ENSEÑAR

Recuerdo que en una reunión de personas ya adultas se suscitó el tema de quien tiene derecho de enseñar.

Hubieron varias opiniones. Algunos decían que el Estado tiene el derecho y el deber de enseñar, otros la Iglesia también, otras personas privadas y las colectividades de personas, como por ejemplo una cooperativa.

Entonces, uno de los padres, que escuchaba en silencio las diferentes opiniones, dijo que solamente los padres tienen el derecho de enseñar a sus hijos, puesto que ellos son quienes los han traído al mundo y los primeros profesores son ellos, educando los hijos, según su manera de pensar y ver.

Como ellos solos no lo pueden hacer todo envían a sus hijos a las escuelas que quieren y les parece que son las mejores para sus hijos.

Nadie puede sacar este derecho natural que corresponde solamente a los padres por razón del engendramiento.

Añadía, el Estado, la Iglesia, los grupos y las personas particulares son subsidiarios al derecho de los padres y no pueden anular este derecho puesto que ellos son los principales responsables de la formación y educación de sus hijos.

La reunión acabó con la idea clara que el Estado, la Iglesia, los grupos y las personas particulares al hacer escuelas son subsidiarios al derecho de los padres, que no pueden anular y sustituir porque ellos lo tienen por derecho natural.


DUDAS DE FE

Recuerdo que hablando con un joven que no era demasiado practicante, me decía que tenía muchas dudas de fe y que en la  Iglesia Católica hay muchos misterios que no se pueden explicar y que se deben creer por la fe.

Mi respuesta fue que era verdad que la Iglesia nos propone creer muchas cosas, por ejemplo el contenido del Credo, que no se pueden explicar y que se deben creer solamente por la fe.

Le recordé el ejemplo de san Agustín. Agustín paseaba por la playa y vio a un niño con un cubo haciendo un pozo y le preguntó  qué hacía y el niño le respondió que ponía el agua del mar en aquel pozo. Agustín se rió y le dijo que esto era imposible y el niño, que era un ángel, le contestó que también era imposible comprender el misterio de la Trinidad.

En nuestra vida hay muchas cosas que las creemos por la autoridad de la persona que habla y nos merece toda nuestra confianza. Dos notas características : confianza en la persona y creencia de las realidades que no vemos.

Te haré una pregunta. ¿Crees que tu padre es de verdad tu padre? No tengo ninguna duda, él me contestó.¿ Por qué no lo dudas? Porque las personas que me lo han dicho son de toda confianza. En realidad lo crees por la fe. Lo sabes y lo crees por la fe humana que te merecen las personas que te lo han afirmado.

San Pablo dice que si aceptamos el testimonio de fe de los hombres, más podemos aceptar el testimonio de Dios.

Una de las cosas más bonitas de la religión cristiana es la libertad que da a los que quieren seguir a Jesucristo. Cristo no forzó a aquel joven que lo dejó al decirle que vendiera lo que tenía y lo diera a los pobres, no lo forzó.

Cristo invita a la fe y a l a conversión, no fuerza. (Catecismo de la Iglesia Católica n.160).

Según san Pablo la fe es. Creer es poseer anticipadamente aquello que esperamos, es conocer realidades que no vemos (He 11, 1).


NUESTRO MATRIMONIO SE ROMPE

Recuerdo que no hace mucho tiempo me enteré que un matrimonio estaba a punto de romperse

Yo los había casado, a ella la conocía de pequeña y a él hacía mucho tiempo. Ella era muy afectiva y él más bien frío. Hacía más de veinticinco años que habían celebrado el matrimonio, tenían dos hijos y el matrimonio aparentemente iba bien.

Al  saberlo hablé primeramente con él y me dijo que era verdad que estaban a punto de separarse. Él me dijo que amaba  a su esposa y ella decía que no le amaba y no quería vivir con un hombre que no amaba.

Después hablé con ella y me confirmó que se separaban.

Ella dijo que no había ningún hombre, ni mujer en medio, que el matrimonio tenía los problemas normales de un matrimonio, hacía ocho años ya le había insinuado que su matrimonio no iba bien y que había hecho todo lo posible para que no llegara este momento. La razón principal de separarse era que no quería vivir con un hombre que no amaba.

La razón era de peso y quizás razonable.

Yo le recordé la promesa que habían hecho el día de su boda y que quizás no habían cultivado el amor que se prometieron, y como todas las cosas humanas requieren cultivarse.

La Iglesia permite separarse, pero no contraer otro matrimonio, ni juntarse.

Las palabras de Jesús son claras. Escuchadlo: Quien se divorcia de su mujer y se casa con otra, comete adulterio contra la primera, y si la mujer se divorcia de su hombre y se casa con otro, cometo adulterio (Mc 10,11).


SENSE FE NO PODRÍEM VURE

Recordo que un dia parlant amb un jove, que tenia molts dubtes de fe, li vaig preguntar si estava segur que el seu pare era el seu pare. Ell em va contestar que sí que n’estava segur. Després li vaig preguntar si ho havia fet provar científicament i em va contestar que no en tenia necessitat, perquè els seus pares són dignes de ser creguts. Llavors la conversa es va desenvolupar envers la fe humana i divina

Sense fe no podríem viure.

Quan una persona ens parla i diu una cosa que nosaltres no sabem acceptem la seva paraula, perquè ella és una persona en la qual es pot creure en el que diu sense demanar-li que ens ho demostri. Això poden dir que és la fe humana.

Quan una mare diu que ha pensat molt en el seu fill, que estava de viatge, ho creiem perquè és un persona que no ens enganya,

Quan un amic ens explica el seu viatge i comenta les  persones, monuments i coses que ha vist també el creiem.

Quan puges a un autobús creus que el conductor té carnet i sap conduir.

Molts exemples podríem posar per demostrar que sense fe humana no podríem viure ni anar pel món.

L’home mitjanjant la raó pot arribar a un coneixement de Déu perquè per la grandesa i bellesa de les criatures, venim a contemplar, per comparació,  el seu amor (Sa 13,5), però el seu coneixement és limitat  i és ajudat per la revelació i especialment per Jesucrist que ens dóna un coneixement més ample de Déu inefable i incomprensible en la seva totalitat per la criatura

Esperem poder ressuscitar  i contemplar Déu cara a cara i comprendre millor la seva gran misericòrdia envers nosaltres i la seva grandesa.


 

A VOSTÈ NO EL PUC VEURE

 

Recordo que jo estava a la sagristia i va entrar una senyora que jo no  vaig conèixer de moment i ella em va comentar que era de la parròquia on jo havia estat abans i de sobte em diu: Jo a V. no el puc veure.

 

Naturalment, jo li vaig preguntar el per què i ella em va respondre que per culpa meva el seu nét no es va confirmar. V. em va dir que la inscripció feia dos mesos  que estava tancada i que esperés el pròxim curs.

 

Ella jutjava que la meva actitud no va ser correcta i jo la jutjo correcta perquè el rector ha de  posar unes dades d’inscripció i no tenir la inscripció sempre oberta, perquè la catequesi comença en acabar la inscripció i si  s’hi arriba més tard es  perden algunes classes que poden ser fonamentals per  la seva formació.

 

El responsable d’alguna comunitat, de vegades, ha de dir “no”, encara que li costi, per bé de la mateixa, i per a que hi hagi un ordre i les coses es facin bé.

 

És molt difícil jutjar les persones. Moltes vegades una mateixa acció és jutjada bona per una persona i per l’altra dolenta. Fàcilment ens podem equivocar. Déu no s’equivoca perquè veu la intenció del qui parla.

 

Jesús ens diu: No judiqueu i no sereu judicats (Mt 7,1). 

 


 

Dues coses han desaparescut en les notres llars cristianEs

 

Recordo que el papa Benet XVI es lamentava que l’Europa s’està descristianitzant i s’aparta de Déu.

 

Parlem de la família.

 

Bona part d’aquesta descristianització la té  la desaparició de les nostres famílies de dues manifestacions cristianes.

 

En primer lloc la pregària en família.

 

Un catequista va preguntar als nens de la primera comunió si havien vist els seus pares, alguna vegada, resant. La majoria va contestar que mai els havien vist resant. És molt difícil que els fills que no han vist mai els seus pares resant arribin a ser uns bons cristians. Es veient pregar els seus pares que els fills descobreixen Jesús i el seu amor envers nosaltres i aprenen a conviure amb ell.

 

Un jesuïta, el pare Duval, que anava amb moto i amb la guitarra pel món, una de les seves famoses cançons deia com els seus pares  s’agenollaven i pregaven i es feien petits davant  d’un Altre molt més gran que ells, i així va ser com va començar a conèixer Déu.

 

El segon lloc és la desaparició de les imatges i símbols religiosos en les nostres llars.

 

La majoria dels nostres cristians, ara ja grans, la primera expressió religiosa  va ser segurament la de tirar un petó a la Verge i besar la medalla en anar a dormir.

 

En quasi tots els menjadors presidia la santa Cena i es beneïa el menjar abans de començar.

 

La fe s’ha de viure interiorment i manifestar-la amb signes externs, ja que les persones necessitem d’aquestes manifestacions

 

Diu sant Joan: A Déu ningú l’ha vist mai; el seu Fill únic que està a la dret del Pare, és qui l’ha revelat ( Jn 1,18). Qui l’ha donat a conèixer i nosaltres el veiem amb els ulls de la fe.

 


 

EL NOSTRE MATRIMONI ES TRENCA

 

Recordo que no fa molt de temps m’assabentaren que un matrimoni estava a punt de trencar-se.

 

Jo els havia casat, a ella la coneixia de petita i a ell feia molt de temps. Ella era molt afectiva i ell més aviat fred. Feia més de vint-i-cinc anys que havien celebrat el matrimoni, tenien dos fills i el matrimoni aparentment anava bé.

 

En saber-ho vaig parlar primerament amb ell i em va dir que era veritat que estaven a punt de separar-se. Ell em va dir que estimava la seva esposa i ella deia que no l’estimava que  no volia viure amb un home que no l’estimava.

 

Desprès  vaig parlar amb ella i em va confirmar que es separaven.

 

Ella va dir que no hi  havia cap home, ni dona enmig, que el matrimoni tenia el problemes normals d’un matrimoni, que feia vuit anys  ja li havia insinuat que el seu matrimoni no anava bé i que havia fet tot el possible perquè no arribés aquest moment. La raó principal de separar-se era que no volia viure amb un home que no l’estimava.

 

La raó era de pes i potser raonable.

 

Jo li vaig recordar la promesa que havien fet el dia de la seva boda i que potser no havien cultivat l’amor que és van prometre, que com totes les coses humanes requereixen cultivar-se.

 

L’Església permet separar-se, però no contraure altre matrimoni, ni ajuntar-se.

 

Les paraules de Jesús són clares. Escolteu-lo: El qui es divorcia de la seva dona i es casa amb una altra, comet adulteri contra la primera, i si la dona es divorcia del seu home i es casa amb un altre, comet adulteri (Mc 10,11).

 


ELS CRISTIANS SOU EGOÏSTES

 

Recordo  que un dia parlant amb una senyora molt culta em va dir que els cristians som molt egoistes.

 

En preguntar-li el per què em va respondre que fem el bé pensant en la recompensa d’anar al cel. Els dolents no van al cel.

 

En voler donar-li una resposta  me’n vaig recordar de les paraules d’un predicador d’exercicis que deia que em d’estimar Déu per ser el nostre Pare sense posar els ulls en el cel.

 

Ho explicava d’aquesta manera. Nosaltres som fills de Déu ih em d’estimar Déu com a bons fills.

 

 Posava aquest exemple: Que diríeu d’un fill que només estimés el seu pare, pensant en la casa i les terres que li deixarà quan es mori? Diríeu que és un mal fill.

 

Els fills han d’estimar els pares, perquè són el seus pares a qui deuen la vida i moltes altres coses i els pares si volen els deixaran el que tenen quan es morin.

 

Jesús ens diu: Així també vosaltres, quan haureu fet tot el que Déu us ha manat digueu: Som servents  que no mereixem  recompensa; hem fet només el que havíem de fer (Lc 17,10).

 

Santa Teresa de l’Infant Jesús sempre es presentava davant del Senyor dient : Tinc les mans buides Senyor. 

 


HAIG  D’ANAR A VOTAR EL DIA 1/11/06?

 

Recordo que en una reunió em van preguntar què pensava de les pròximes eleccions.

La meva resposta personal va ser, tenint present que com tota persona es pot equivocar i haver d’altres que pensin diferent, vaig respondre. 

1.       Tota persona té dret a votar i la llibertat de fer-ho o no fer-ho

2.       Que els candidats a la presidència a la Generalitat de Catalunya han de presentar el que és bo pel poble, mirant el bé comú. Si presentessin el que es dolent ningú els votaria.

3.       Manifesten el que volen fer encara que moltes coses preveuen que no podran fer-les.

4.       Tenir la majoria pot ser que es facin massa amos i no tenir-la que no s’avinguin i no s’entenguin..

 

Què diu l’Església?

Més que l’Església els bisbes catalans donen uns consells a l’hora d’emetre el vot.

1.                  Recomanen anar a votar.

2.                  Fan una crida a defensar en les urnes una sèrie de valors i principis:

3.                  El dret a la vida des de la concepció fins a la seva fi natural.

4.                  El reconeixement, promoció i protecció a la família fonamentada entre un home i una dona.

5.                  Respecte a la llibertat del pares en l’educació dels fills.

6.                  La promoció a la llibertat religiosa

7.                  L’atenció solidària i responsable al fenomen creixent de la immigració i a  tot allò que signifiqui més promoció de la justícia social i de la cultura de la pau, i  la valoració d’allò que conforma la identitat cultural i institucional de Catalunya.

Per què alguns candidats a la presidència han anat primer a Montserrat?

Aquesta pregunta és molt difícil de contestar.

Joan Serra  i Fontanet, Pvre.

 


 

hi ha coses que no son mesurables

 

Recordo que un dia parlant amb un treballador, paleta, em deia que aquella setmana havia fet una paret i que en contemplar-la n’estava molt satisfet. Em deia ha quedat mol b{e i té tants metres d’alçada. La seva feina era mesurable.

 

En canvi, parlant amb amic meu sacerdot em deia que mai sabia si la seva predicació queia en terra bona i donava fruit, o queia sobre roca i no en donava. El nostre treball generalment no {es mesurable.

 

La fe i la religiositat d’una persona tampoc {es mesurable. Quan rebia els contraents per fer l’expedient matrimonial sempre els preguntava si tenien fe i creien en Jesucrist. Generalment em deien que s{ i  es feia l’expedient.

 

El treball que es fa per amor a Jesucrist i el que  es fa en  nom de l’Església tampoc {es mesurable. Segons una enquesta que tinc al davant l’Església està present en 107 hospitals,128 ambulatoris, 876 cases per ancians,937  orfenats,321 guardaries 365 centres especial d’ educació,144 centres de caritat 305 consultoris familiars

 

No consta les caritas parroquials que hi ha en totes les Parròquies i les escoles cristianes i altres activitats..

 

Una famosa actriu en contemplar el treball de la mare  Teresa de Calcuta exclamà;

:Jo no ha faria ni per l’or de tot el món. La mare Tetera li contestà. Jo tampoc” .Ella ho feia per amor a Jesucrist.

 

Jesús diu: Mireu de no fer el que Deu vol nom{es perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre  Pare del cel Mt 6,1 ).

 


JA NO SÓC JOVE, LA VIDA ...

 

Recordo que vaig llegir un article del pare Agustí  Altisent, monjo de Poblet, que em va fer pensar.

 

Deia: "Ja no sóc jove, passo dels vuitanta anys, i de vegades estic trist i nerviós perquè noto que cada dia perdo més la vista, l’oïda, les cames em fallen, la memòria, ,moltes coses no les recordo, la voluntat encara la retinc i tota la meva salut es va debilitant."

 

Pensava que tot això era meu. El pare Altisent també deia:

 

"Els monjos ens aixequem molt aviat per resar, i en la lectura, d’avui del llibre de les Hores es van llegir aquestes paraules de sant Pau als cristians de Corint: Què teniu que no ho hàgiu rebut? I si ho heu rebut perquè us en glorieu com si ho tinguéssiu de vosaltres mateixos?" (1Co 4,7)

 

"Aquestes paraules de sant Pau em van fer reflexionar i pensar que, en realitat, tot ho havia rebut de Déu i que un dia la meva vida a la terra s’acabaria, però em consolava el pensar que després trobaria el Senyor Jesucrist, a qui estimo de veritat i per Ell he deixat moltes coses del món per seguir-lo amb fidelitat i amor."

 

Sant Pau escriu: Sempre dono gràcies al bon Déu per vosaltres , pensant en la gràcia que ell us ha concedit en Jesucrist, en qui heu rebut tota mena de riqueses, tant de paraules com de coneixement (1Co 1,4).

 


RECORD D'INFANT: LA MARE DE DÉU DE LA FONTCALDA, DE GANDESA

 

Recordo que quan tenia deu anys estava a Gandesa, (Tarragona) i va esclatar la guerra civil de l’any 1936 i jo estava al carrer quan es van treure els sants de l’Església i els portaven en un camió per cremar-los. Al darrere del camió estava la Mare de Déu de la Fontcalda i semblava que deia: “Tornaré”.

 

Quan estava tot a punt per cremar tots els sants del Temple, un bon gandesà va agafar la imatge de la patrona de Gandesa, la mare de Déu de la Fontcalda i la va posar a un sac i la va amagar en una masia del camí de la Fontcalda.

 

Passada la guerra, es va fer una solemne processó per anar a buscar la Mare de Déu on havia estat amagada durant tres anys, i es va col·locar a un altar al Temple, on encara és molt venerada pels cristians.

 

Maria digué. ”Des d’ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles; el seu nom és sant; i l’amor que té en els qui creuen en ell s’estén de generació en generació” (Lc 1, 48-50).

 

 


NO HO ÉS

 

Recordo que, essent rector de sant Paulí de Nola, un dia estava al migdia al despatx parroquial i no hi havia ningú i la porta estava oberta quan entrà una mare amb un nen d’uns deu anys d’edat i amb gran crits i deia: És aquest, és aquest. El nen digué a la mare: no ho és, no ho és.

 

Em vaig aixecar i vaig preguntar, tot estranyat ,el que passava. Ella, ja més serena, em va explicar que el seu fill estava a la sagristia i que un home va abusar d’ell i la mare pensava que era jo. La cosa va quedar clara en dir el nen clarament que jo no ho era.

 

Vaig dir a la mare i al nen que anéssim a les monges i el nen digués la veritat de que jo no ho era, pel que pogués passar. Gràcies a Déu la cosa va quedar així i no se’n va parlar més. Mai vaig saber qui i com havia estat, podria ser una imaginació del nen.

 

Moltes històries de sacerdots i bisbes que s’expliquen no tenen cap fonament real. Són inventives o imaginacions de persones que volen mal a l’església i ho fan amb tota la malícia.

 

Sóc un sacerdot vell i sempre he sentit explicar coses de sacerdots i bisbes la majoria sense fonament i m’he recordat d’aquelles paraules de Jesucrist que diu: Recordeu allò que us he dit: El servent no és més que l’amo. Així com m’han perseguit a mi, també us perseguiran a vosaltres; així com no han admès el meu ensenyament, tampoc no admetran el vostre. Us faran això perquè vosaltres porteu el meu nom i ells desconeixen aquell que m’ha enviat. (Jo 15,20-21).

 


 

NO PODRÉ ATENDRE LA FAMÍLIA

 

Recordo que un dia em va venir a veure un cristià a qui coneixia molt, un bon treballador i molt responsable amb la feina i em va explicar que l’amo de l’empresa on treballava el va cridar al seu despatx i li va oferir un bon càrrec a la empresa i un bon sou.

 

Li va dir: tindràs molta responsabilitat i hauràs de viatjar amb freqüència pel negoci. Ell li va contestar que ho pensaria i ho consultaria amb la seva esposa, també bona cristiana.

 

En arribar a casa ho va comunicar a la seva esposa i després de parlar-ne els dos van convenir que no els  convenia la oferta feta.

 

La raó era que hauria de treballar més hores viatjar amb  freqüència i molts dies passaria fora de casa.

 

La conversa es va desenvolupar de la següent manera.

 

Amb el sou que guanyo en tenim prou per viure, educar els nostres fills, pagar el col·legi i fer alguna petita almoina. Vivim bé i som feliços. Aquest diners no els necessitem, podem passar amb els que tenim.

 

Després anà a veure a l’amo i li va dir que si agafava el nou càrrec no podria atendre la família com ara ho podia fer i que ell i la seva esposa havien decidit no acceptar la seva oferta. Li donà les gràcies i va continuar amb el mateix treball.

 

Jesús digué: Que difícilment els qui tenen riqueses entraran al Regne de Déu. (Mc 10, 23).

 

Moltes famílies viuen malament per causa dels diners. Els diners sempre tempten.

 


NO PUC ESTIMAR DÉU 

 

Recordo que parlant amb un senyor que era gnòstic, deia que no podia estimar Déu perquè no el podia conèixer, i com a conseqüència deduïa que no el podia estimar.

 

Jo li vaig dir que Déu tal com és no el podem conèixer perquè Déu és infinit,  i els nostres ulls són finits, però que el Fill de Déu, Jesucrist, havia pres carn en les puríssimes  entranyes de Maria perquè nosaltres el coneguéssim d’una manera visible.

 

El prefaci de la missa de Nadal diu: Perquè Crist Senyor Nostre, essent invisible com a Déu, aparegué visible com a home en el misteri de Nadal i, engendrat abans dels segles, ha entrat en la nostra història.

 

A més a més de contemplar la persona admirable de Jesucrist, Déu fet home, podem conèixer Déu en la contemplació d’aquest món, tan meravellós que Déu ha creat per nosaltres, en la Sagrada Escriptura i en l’exemple de moltes persones que estimen Déu de veritat i que la seva vida és es reflex de l’amor a Déu.

 

Quan un fariseu va preguntar a Jesús quin era el manament més gran de la llei Jesús contestà: Estima el Senyor el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima,, amb tot el teu pensament (Mt 22, 36-39).

 

S’ha de reconèixer que la majoria dels homes creuen en Déu i l’estimen. 

 


 

NO PUC OBLIGAR A DÉU QUE ES FACI LA MEVA VOLUNTAT

 

Recordo que un dia parlant amb una noia que havia perdut el seu pare, quan tenia cinquanta anys, em deia que havia demanat a Déu que el seu pare no morís i Déu no l’havia escoltat i que la seva fe trontollava.

 

Jo li vaig recordar les paraules de sant Agustí{i que deia que sempre el Senyor ens escolta, encara que no ens concedeix el que li demanem.

 

Nosaltres voldríem que Deu sempre fes la nostra voluntat i que sempre ens concedeixi el que li demanem.

 

Després d’una llarga conversa ella va reaccionar d’aquesta manera. Si Déu sempre fes el que nosaltres volem i li demanem seriem més que Déu

 

La nostra oració sempre ha d’acabar amb aquestes paraules:

No és faci la meva voluntat sinó la vostra. Déu hi veu més que nosaltres i sempre vol el nostre bé.

 

Quan demanem una cosa per una altre persona, per exemple, la mare que demana  que els seus fills no perdin la fe, sempre Déu respecta voluntat de la persona i no obliga.

 

Jesús a la muntanya de les olieres prega d’aquesta manera: Pare, si vols, aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci la meva voluntat , sinó la teva-(Lc 22 42).

 


PER NADAL UN BON MENJAR

 

Recordo que en un programa de la televisió vaig sentir aquesta conversa de dues dones que estaven al mercat. 

 

Les dues eren veïnes i amigues, una era cristiana i la seva família practicant i l’altra era musulmana i la seva família també practicant. Les dues compraven molt.

 

Una li deia a l’altra: Per què compres tant avui? La cristiana li respongué: Perquè demà passat  és Nadal i vindrà tota la meva família  i haig de fer un bon dinar.

 

Quan era petita a casa meva teníem gallines i galls, la meva mare matava el gall i el feia rostit amb prunes i  panses, ara vinc a la plaça.

 

Em veure que la musulmana tenia la cistella plena de coses que havia comprat li va preguntar si també celebraven el Nadal. Ella li va respondre que no, perquè els musulmans  no creiem en Jesús, com a Fill de Déu, encara que li tenim un gran respecte.

 

Les dues dones es van acomiadar i la cristiana mentre anava a casa pensava: Alguns cristians semblen musulmanes que per ells el Nadal solament consisteix en un bon àpat.

 

La meva família prepara  el Nadal durant el temps d’Advent, quatre setmana, anem a la penitència comunitària de la parròquia i el dia de Nadal a la missa del gall.

 

A l’hora de dinar, reunida tota la família, el pare beneeix la taula  i contents i alegres   mengem el bon dinar que la mare ha preparat i després cantem nadales al pessebre que els nostres fills  han fet.

 

Neix la claror d’un dia sant;

veniu pobles adoreu el Salvador

que avui ha baixat a la terra una gran llum.

 

Que tingueu un bon dia de Nadal.

 


QUAN ENS MORIREM?

 

Recordo que:  Quan estava de rector en un poble de la província de Tarragona vaig presenciar una  boda, en mig de  l’alegria,  la tristesa del presents.

 

La historia és la següent:

 

La noia era del poble i el nuvi del poble del costat. Eren molt coneguts i estimats. El nuvi va invitar un amic que li fes les fotografies de la boda, i que després de la boda acompanyés els nous esposos a l’estació del tren, amb e seu cotxe.

 

En un poble petit quan hi ha una boda és un esdeveniment. A més a més dels invitats, que acostumen a ser molt perquè tothom és família, hi ha el mirons que hi van per poder fer el comentari  i criticar.

 

El temple estava ple i la cerimònia és va fer normal. El nuvi va dir que sí i ella també. El fotògraf va fer les fotografies.

 

En sortir tothom esperava els nuvis per aplaudir-los i el fotògraf per fer  fotografies.

 

Surten els nuvis i la gent aplaudeix i el fotògraf fa la primera fotografia i cau. Semblava mort. Un familiar, en veure-ho, va anar corrents a buscar el metge que vivia molt a prop, va venir, li va fer el boca boca i va confirmar que estava mort.

 

Fàcilment es pot imaginar el que va passar desprès.

 

Els cristians creiem que Déu ens ha creat, per viure una temporada, més llarga o més curta, aquí a la terra i  després fruir-lo eternament en el cel

 

No sabem ni el dia ni l’hora de la nostra mort.

 

Jesucrist ens diu:: Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor. Prou que ho compreneu: si l’amo de casa hagués sabut a quina hora de la nit havia de venir el lladre, hauria vetllat i no hauria permès que li entressin a casa. Per això estigueu a punt  també vosaltres,  perquè el Fill de l’Home vindrà  a l’hora menys pensada (Mt 24,42-44).