SOBRE LA VELLESA  I  LA JUBILACIO 

Recordo que un dia quan jo tenia seixanta anys i portava el cotxe, vaig fer una maniobra no del tot correcta i  un nen d’uns nou anys em va  dir: Què fa aquest vell? En va caure molt malament que em diguessin vell, però per un nen d’uns nou anys un home de seixanta ja és un vell, encara que ell no se’n senti. 

La vida et desplaça i poc a poc els joves ocupen els llocs que ocupaven les persones adultes. 

Hi ha persones que als seixanta anys ja són velles i altres que als vuitanta ocupen un lloc de molta responsabilitat i ho fan bé. Ara penso en el Papa actual, Benet XVI, que té vuitanta-dos  anys i viatja al Camerun i Angola. 

La vida s’ha de prendre tal com ve i posar-se a les mans de Déu. 

La jubilació és bona i com totes les coses humanes té coses bones i no tan bones. 

Es té l’experiència i et serveix. Tens temps per dedicar-se a les coses que t’agraden, per exemple llegir; per dedicar-te més a la teva oració amb tranquil·litat i altres coses semblants.

El salmista diu: Les forces m’abandonen i s’apaga la llum del meus ulls. Fins els meus amics s’allunyen de mi (Ps 37,12). 

Veu que els seus amics van desapareixen.  

Recordo que un rector que vaig tenir em deia que tots els seus amics havien mort. 

Veu que la seva vida aquí a la terra s’acaba, encara que no sàpiga quan i generalment sent la solitud. 

Déu ens dóna la vida per a que passem una temporada aquí a la terra, fent el bé, estimant-lo i complint el manament que Jesús ens ha donat: Aquest és el meu manament  que us estimeu els uns als altres  com jo us he estimat  (Jo 15,12).